Harlem Nocturne

dimarts, 5 d’octubre del 2010

L'arma del crim

Avui me n’he adonat que, després de tant parlar de tòpics, llegendes i llocs comuns, encara teníem pendent un tema de primordial importància en el món de la negror. M’estic referint, com haureu vist pel títol de l’article, a l’arma del crim. O millor dit, a les armes del crim, en plural, ja que la gamma d’estris i sistemes a l’hora d’assassinar pot ser tan àmplia com la capacitat imaginativa de l’escriptor. Malgrat tot, existeixen uns clàssics que sempre resulten efectius i que, a desgrat de les nombroses variants, guanyen la partida en l’arsenal criminal de la novel·la negra.

Abans d’iniciar una enumeració, cal distingir entre els mòbils del crim. És clar que un assassí passional (que mata per gelosia, amor o enveja) sol emprar un sistema diferent al del mercenari a sou, el psicòpata en sèrie o el criminal que ha premeditat l’acció llargament i amb fredor (per diners, per revenja). És a dir, un assassí passional no enviarà un paquet bomba ni penjarà la víctima, però fàcilment l’escanyarà amb les pròpies mans o li clavarà un munt de ganivetades. Fet aquest incís, veurem que la llista esdevé força extensa i que també palesa diversos graus de sofisticació.

Hi ha el crim amb sang i fetge, que deixa l’escenari fet un fàstic i resulta molt escandalós, univers idíl·lic per a la policia científica. Es materialitza a través d’una llarga rècula d’estris punxants i tallants (ganivets, navalles, atxes, punxons de gel, fragments de vidre). En ocasions, l’assassí porta l’arma al damunt, però sovint agafa allò que té més a mà. Els ganivets de cuina se’n porten la palma, sens dubte.


Després tenim el crim per ofegament. Escanyar és molt rendible, sigui amb les mans o amb mitges, mocadors, llençols, cables telefònics. Qualsevol tros de corda o similar pot resultar útil. Aquí les víctimes solen ser dones, perquè els homes tenen més força a l’hora de la veritat. Més net que l’anterior i més avorrit per als científics.

Mort pel cop d’un objecte contundent. L’univers dels objectes contundents és inacabable, perquè serveix qualsevol cosa que l’assassí trobi al seu abast: des d’una figura de marbre a un gerro valuós (o no, que per estabornir no fa falta destruir obres d’art). En aquesta modalitat, malgrat la seva amplitud, hi juguen un destacat paper els diferents estris per atiar el foc de les xemeneies (tots sabem que a les mansions amb llars de foc s’hi mata molt).

Crims antipàtics i poc personals. Per a mi, són els crims en la distància. Enviaments de paquets explosius, les bombes més o menys casolanes, el sabotatge del cotxe de la víctima, la persecució amb un altre cotxe/furgoneta/camió. No m’acaben de convèncer, però apareixen prou.

El típic crim amb arma de foc. Un dels sistemes estrella, que pot tenir moltíssimes variants i també és capaç d’assolir alts nivells de crueltat. Aquí les dosis de sang poden ser altes. Hi tenen cabuda des de les escopetes i els rifles als revòlvers i pistoles, sense oblidar els silenciadors dels assassins més professionals (a falta de silenciador, també serveix un coixí, preferentment de plomes, que empastifa més l’escenari). L’acarnissament del criminal (que pot indicar passió) té a veure amb la quantitat de trets esmerçats.

Incendis. Generar un incendi amb la víctima (o víctimes) dins la casa o l’estable (si és de fusta, molt millor), indica un alt nivell de pertorbació per part del “dolent”. Pocs escrúpols i ganes d’exhibicionisme.


Provocar morts que semblin accidentals. Aquesta possibilitat és aplicable al sabotatge dels cotxes i als incendis, però resulta extensible a altres circumstàncies (caigudes de cavalls, electrodomèstics que van a parar a la banyera quan hi és la víctima). En aquest apartat, s’hi poden incloure els falsos suïcidis (les banyeres i la ingestió d’alcohol o altres productes tòxics hi juguen un freqüent paper, així com les armes disparades al cap normalment amb un angle de tir poc adient).

Crims que jo anomeno “mèdics”. Comencen a ser sofisticats, perquè necessiten uns mínims coneixements. Injecció de substàncies en l’organisme de la víctima, algunes de les quals poden no deixar rastre. També el refinat sistema de la bombolla d’aire a la vena té el seu què. En aquest cas, els assassins poden ser des de mafiosos a psicòpates, passant per infermeres o metges cabrejats. Hi caben tots.

I finalitzaré (tot i que em temo que la qüestió no està exhaurida) amb el súmmum del crim suposadament perfecte: el verí. És clar que n’hi ha que es detecten només amb l’olor (cianur = ametlles amargues) o amb una anàlisi (arsènic, etc.), però també n’hi ha de lents i indetectables que fan que el mort es vagi posant malalt de mica en mica i que ningú no en sospiti res. Aquest crim (majoritàriament practicat pel gènere femení) és retorçat i sibil·lí.

I per això m’encantaaaaaaaaaaa!






En fi. Avui no em puc allargar més. Però com sempre, negrots, espero les vostres aportacions i suggeriments. I no patiu, que crec que això continuarà.

22 comentaris:

Elies ha dit...

Empentes a les vies del metro/tren, desagnació d'una víctima segrestada clavant punxots a parts no vitals del cos, fer morir de por/ira a una persona amb problemes cardíacs, deixar anar animals verinosos (taràntules, serps, escorpins,etc.) i encara la llista pot ser molt més llarga!
Un petó.
Elies

Maria ha dit...

Per al capítol dels objectes contundents: un pernil congelat, efectiu i fàcil d'eliminar si després d'utilitzar-lo el cuines i convides a dinar els policies encarregats d'investigar el cas. (Aconsellat per a mestresses de casa ignorades i/o maltractades pel carallot de torn, Roald Dahl dixit.)

Maria ha dit...

I totalment d'acord amb el que dius sobre el verí. Aplicat sobre paper o pergamí, senzillament perfecte.

Yves ha dit...

Tindrem en compte tot el que dius per si algun dia... hahahahah

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hehehe. Verí forever, Marieta!
Sí, el tema del pernil també l'aprofità Almodóvar a "¿Qué he hecho yo para merecer esto'". Mestressa de casa del lumpenproletariat madrileny la Carmen Maura.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ja ho veus, Yves. Una mica perillosa sí que sóc...

Gemma C.O. ha dit...

Anna comences a fer una mica de por, esclar que tots els altres.... Aquest cop però, hi he trobat punts d'humor que m'han fet riure.Felicitats

Jordi Canals ha dit...

Quedo bocabadat en llegir la quantitat de característiques d’execució d’assassinats i del tarannà psicopàtic dels homicides. Casos que segur que he llegit i vist en pel·lícules moltes vegades però, així escrits d’una tirada encara se’m fa més esgarrifós. Em costa d’imaginar-me’n un nombre altre que els crims esmentats tot i que segur que n’hi ha molts més.

Marta ha dit...

Hola Anna, no era un pernil congelat, sinó una cuina de corder congelada i, tal com dius, posteriorment cruspida pels polis.
La llàstima és que no recordo el títol, podria ser "Històries increïbles"?

Un altre tipus de silenciador és una pastilla de sabó davant el canó de la pistola. En paraules de Catherine Willows (CSI Las Vegas) "el silenciador de los pobres".

Una empenta dalt de l'escala, balcó o finestra.

Un penjat que prèviament ha estat escanyat. Tot i que els amics del CSI han desmitificat molts d'aquests crims dissimulats com a suïcidis...

I jo, com la Gemma C.O., també m'he rigut, tot i que el tema té tela...

Marta ha dit...

volia dir "cuixa" de corder, no "cuina"...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Marta: el tema cuixa de corder (o pernil ibèric) ha resultat molt rendible: Roald Dhal, Almodóvar i Històries increïbles. Ho veus? Intertextualitat genèrica a tope.
Gemma: Tret de les vegades que faig una ressenya literària seriosa o parlo d'un tema en profunditat amb una intenció més didàctica, en general els meus articles tenen un punt d'humor (també a El Fil d'Ariadna).
Jordi: encara que no t'ho sembli, ja has vist que molts negrots continuen apuntant més sistemes de matar. O sigui que pots estar segur que l'article no s'acabat!!!!
En qualsevol cas, gràcies a tots.

Unknown ha dit...

Holaaa!!!
No he pogut esperar més!!! M'encanta el tema!!
Ara em venen al cap l'atropellament mortal i tancar algú dins una càmera frigorífica (o congeladora)!!
Jo també m'ho he passat molt bé llegint el teu text, Anna Maria!! Sempre he pensat que un punxó de gel també és una bona arma fonedissa!!
Petons!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Teresa. Veig que la negror assassina va creixent.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

A mi m’agrada un dels que ha aportat l’Elies: provocar a la víctima una aturada cardiaca amb un ensurt. És efectiu, difícil que la policia sàpiga que ha estat un assassinat (crim perfecte?) i evitem embrutar res. És el mètode que triaré si algú m’empipa massa. És clar que si la víctima no pateix del cor pot ser un problema. Serà qüestió de trobar una manera de causar un ensurt infaŀlible.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Aquest sistema teu i de l'Elies, Shaudin, només es pot emprar si la víctima ja està molt fotuda. Si no, pot ser lentíssim... poden passar anys fins que el cor estigui tan malament com per caure en la provocació. Ara, perfecte sí que ho és (si rutlla). Hahahaha.
Té una altra variant, no tan dràstica. I consisteix (és un lloc comú conegut) en tornar boja la víctima, de manera que queda en res i no té ni credibilitat ni poder legal ni res. D'altra banda, enmig de l'estat de bogeria, tal vegada el desgraciat és empès al suïcidi. Una manera més de matar sense risc.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Mira, no sé, la variant no m’agrada. Ja sé que tornar boja la víctima també es fa servir (si més no a la ficció), però no és el meu estil. M’estimo més emprar un medi amb efecte immediat.
Petonets.

Marta ha dit...

Ara recordo que a la peli "la mano que mece la cuna", on hi surt la Rebecca de Mornay, aquesta li dóna un ensurt bestial a l'amiga. Com que aquesta pateix d'asma, desseguida va buscar el "ventolín", però la dolenta prèviament l'ha buidat. D'aquesta manera tan sibil·lina, l'amiga mor ofegada, convertint-se, doncs, en el crim perfecte.

L'error rau en que els asmàtics tenim més d'un ventolín a casa..., un fet que a la pel·lícula no es contempla.

Ja aniré pensant d'altres mètodes...

Mr. Aris ha dit...

Esta molt be però jo també diferènciaria amb els que fan desaparèixer el cadaver i els que tan els hi don. Aquests passionals tan els hi don, però daltres desfan el cadaver amb àcid o el trosejant. Per cert, no serem tots una mica morbosos?

Anna Maria Villalonga ha dit...

HAHAHA. Potser som morbosos, Aristofeles. Però el crim és el crim i l'estem disseccionant (hihihi).
Tens raó, Marta. He vist molts cops "La mano que mece la cuna", però, tot i que és cert que els asmàtics tenen més d'un inhalador, em sembla que ella, la Peyton, els hi buida tots a la Claire. La rescaten in extremis, crec recordar (ara fa temps que no la miro).
Shaudin: tens raó. Matar és matar, no fer embogir. Què coi!

Maria ha dit...

Tornant a la mestra de mestres, Deu negrets (Ten little Indians) té una bona col.lecció de morts en què l'accident i l'assassinat són difícils de destriar. La diferència la marca la consciència de l'executor, que en algun cas amb prou feines s'adona del que realment està fent: la memòria és selectiva i esborra el que no es vol veure. Subtil i complicat, això dels pecats per omissió.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No t'ho creuràs, però ho he estat pensant en relació precisament amb els 10 negrets. Bona col·lecció. Tot i que recordem que en aquest article jo em referia més a les "armes" que no pas als sistemes de matar. Vull dir: per ofegament és un sistema. Però les armes poden ser variades. En fi. Crec que pot venir un segon article morbós, negrots.

Gemma C.O. ha dit...

Quina colla!! Espero que cap assasi en potència ni cap poli, coneguin aquesta pàgina; esteriem tots arraclats!! Je,je,je,je,...