La mar no sempre tapa, de Sebastià Bennassar

He de confessar que La mar no sempre tapa és la primera novel·la de Sebastià Bennassar que  he llegit, ja que fins ara només el coneixia a través dels seus articles periodístics i d’alguns dels seus relats breus. I he de confessar també que, per a mi, ha estat una agradabilíssima sorpresa.  

Amb La mar no sempre tapa Sebastià Bennassar va guanyar aquesta primavera el Premi de narrativa Vila de Lloseta 2011. Com ha comentat el mateix autor, a mi també em sembla interessant i un signe de normalitat que una novel·la negra hagi pogut alçar-se amb un guardó de narrativa generalista. La qualitat de la literatura, a veure si ja ens ho fiquem al cap definitivament, està (o així hauria de ser) per damunt dels gèneres.

De tota manera, i malgrat la seva brevetat (que possiblement venia imposada per les bases del concurs), La mar no sempre tapa és molt més que una novel·la de gènere. Agradable de llegir, amb un desenvolupament de tall clàssic i un vessant criminal no exempt de truculència (una víctima llençada al Mediterrani amb disset ganivetades no és poca cosa), La mar no sempre tapa excel·leix en el vessant de reflectir de manera crítica i realista la societat del moment. Felicito Bennassar per la seva capacitat de síntesi. En poques línies és capaç de fer una dissecció lúcida i precisa de la realitat de Mallorca. Una dissecció que, de retruc, resulta perfectament extrapolable a la resta de l’Estat i més enllà.   

   

Bennassar es mostra inflexible. No perdona res i, com qui no vol la cosa, posa del revés l’especulació del sòl, la desfeta immobiliària, la degradació del paisatge, de la natura i dels barris, l’arribada i l’establiment dels estrangers a l’illa, la problemàtica del turisme, la prepotència de la classe política, la corrupció, el pla de Bolonya a la Universitat... En fi, que, com diuen en castellà, “no deja títere con cabeza”. I el que més m’agrada és sentir que ens hem entès tan bé, perquè combrego absolutament amb totes i cadascuna de les seves opinions. Per a mi, Bennassar demostra tenir la ment molt clara.

No sé si ho sabeu –però en tot cas us ho recordo–, que jo ajudaré a presentar la novel·la el pròxim dimarts dia 22 de novembre a l’Espai Mallorca de Barcelona (19.30 hores). Per tant, no vull escriure aquí tot el que penso dir allà. Seria massa repetitiu. Però sí que m’agradaria  destacar l’exercici de metaliteratura que du a terme en Sebastià. Un joc que consisteix en incloure referències literàries reals en la trama de ficció. El cas criminal se sustenta en una sorprenent troballa: un suposat conte inèdit de l’autor afroamericà Chester Himes, un dels clàssics del gènere negre als Estats Units i que, per si algú no ho sap, va existir de debò. Amb la referència a Himes i a Robert Creeley, un altre escriptor americà que va viure realment a Mallorca, Bennassar vol retre homenatge als grans de la novel·la negra i de la literatura en general, a alguns dels grans escriptors i poetes del segle xx que, endemés, en alguns casos van passar per l’illa.   

Evidentment, no penso explicar res de la trama. Tanmateix, vull consignar que la ben lligada interacció realitat-ficció resulta molt atractiva per a la gent que, com jo, ens estimem tant la literatura. El desenvolupament de la investigació és a mans de dos personatges, el periodista de crònica negra (com no!) Andreu Julià i el tinent Pou de la Guàrdia Civil de Manacor. Andreu Julià ja havia aparegut en dues novel·les anteriors de Bennassar, El botxí de la ciutat de Mallorca i Cartes que no lliguen. 

A la novel·la hi trobem de tot. Des dels típics confidents dels baixos fons (un proxeneta i un transvestit sempre amics del seus amics) passant pel passat tràgic del protagonista (la dona morta en un accident de cotxe amb un fill en camí) i per les preocupacions familiars del policia. Fins i tot hi trobem l’exaltació de la gastronomia, temàtica a la qual són tan proclius els detectius de la Mediterrània. Tot un sèrie de llocs comuns del gènere que funcionen la mar de bé. I és que precisament el lector afeccionat sovint es complau en reconèixer un llocs comuns que el subjuguen.

En fi, negrots, que recomano sens dubte la novel·la. I, per descomptat, en Sebastià Bennassar i jo us esperem el dia 22 a l’Espai Mallorca. No ens falleu!

Feliç divendres.