Los misterios de Madrid, d'Antonio Muñoz Molina

Los misterios de Madrid és una petita novel·la que fou publicada per entregues al diari "El País", al més pur estil dels fulletons del segle XIX, l’estiu de 1992. No crec que el seu autor, Antonio Muñoz Molina, necessiti a hores d’ara gaire presentació. Des del meu punt de vista (l’he llegit força i sempre m’ha agradat), actualment és un dels grans noms de la bona literatura en llengua castellana.
Fent recerca per Internet, a l’efecte de buscar més aviat imatges, he topat amb un breu estudi sobre l’obra. Per tant, us l’he enllaçat a la primera ratlla d’aquesta ressenya, damunt del títol. Reconec que encara no he tingut temps de llegir-lo, però amb una ullada ràpida m’ha semblat correcte i penso que us pot interessar si hi voleu aprofundir.
Los misterios de Madrid m’ha fet passar una estona boníssima i, de retruc, tornar al passat. Perquè l’obra posseeix tot el sabor i la cadència d’aquelles històries del naturalisme galdosià que es complauen en el retrat de personatges i ambients dels baixos fons de Madrid. M’ha recordat vivament una de les meves novel·les preferides, Misericordia, amb la qual comparteix fins i tot alguna escena tan memorable com la dels pobres de solemnitat demanant caritat davant d’una església.

Los misterios de Madrid parteix d’una trama de novel·la negra i d’un antiheroi clàssic (que recorda clarament el Torrente de Santiago Segura), que es veu immers en un afer tèrbol sobre el robatori de la imatge del Santo Cristo de la Greña, famosa en el seu poble. La novel·la forma part de l’univers de Mágina, indret andalús imaginari que Muñoz Molina ha mitificat en algunes obres com a correlat de la seva població natal (Úbeda, Jaén).
Com sempre, no vull explicar res, però us garanteixo tot un seguit de situacions esbojarrades, sorprenents, inversemblants i histriòniques, narrades amb genialitat i que palesen la gran riquesa de la prosa de l'autor, així com la seva enorme capacitat d’ironitzar. Excel·leix de valent en la caricatura i l'escarni de la societat que ens envolta.

Muñoz Molina ridiculitza moltíssims ambients i personatges, començant per palesar la típica oposició ciutat-camp amb un protagonista, Lorencito Quesada, que sembla venir d’un altre planeta. Des dels noms dels llocs als de l’estol de figures que desfilen per la novel·la, tot ratlla el disbarat i l’absurd. Tanmateix, lligat amb coherència i amb una gràcia i una traça que no ens pot deixar indiferents.
M’imagino l’estiu del 92: un munt de gent fent cua al quiosc de la cantonada per esperar l’arribada de la furgoneta de repartiment d’"El País", frisant per devorar el nou capítol de Los misterios de Madrid. Fins i tot el títol està carregat de suggerents connotacions, negrots (us enllaço les entrades sobre Eugène Sue i Els misteris de París, paradigma del fulletó vuitcentista).
Muñoz Molina ens dóna una lliçó de com utilitzar el bo i millor de la tradició per, desmitificant-la, confegir una aguda sàtira sobre l’absurd del món on vivim.
La novel·la val quatre duros (edició de butxaca de Seix Barral). No us la perdeu, negrots.

Avui va de sons

Després d’haver recollit un bon nombre de topoi relacionats amb situacions, personatges, arguments i trames, “A l’ombra del crim” encara tenia una assignatura pendent, un tema força significatiu en l’imaginari del terror. Estic parlant del so. No cal dir que el sentit de l’oïda és capaç de disparar les nostres alarmes amb una gran intensitat. La por irracional pot sorgir amb un petit estímul auditiu. Després, la capacitat humana de la suggestió o de l’elucubració ja s’ocupa de la resta.
La literatura i el cinema estan farcits d’aquests llocs comuns. I, per més recurrents que siguin, acostumen a funcionar a la perfecció. Serveixen per donar-nos la pista d’allò que succeirà després. Ens poden desconcertar o fins i tot enganyar (o desconcertar i enganyar els personatges de la ficció). A voltes, simplement ajuden a aconseguir el marc idoni (sovint esperat pel lector o l’espectador) per al desenvolupament de la història. Però, en qualsevol cas, solen resultar tremendament efectius.
Tot seguit vull detallar alguns d’aquests sons, esperant que vosaltres, negrots, n’afegireu més a la llista. Hi confio, ja que és impossible que els reculli tots.
Mentrestant, allà van uns quants. Con veureu, en ocasions es troben estretament lligats a alguns dels personatges típics o situacions conegudes de les quals ja hem parlat.

Els sons d’una tempesta, sobretot els trons inesperats.
El vent que bufa entre els arbres.
Miols de gat / udols de llop o de coiot en la negra nit.
La veu repetitiva del mussol en el silenci nocturn.
Renills de cavalls inquiets (sense motiu aparent).
El xerric de portes que s’obren i es tanquen.
Gronxadors que fan nyec nyec sense que ningú no els mogui.
Aixetes que gotegen amb insistència monòtona.
Murmuris de veus en la foscor, normalment inintel·ligibles (si són de criatures, por al quadrat).
Sorolls que provenen de les golfes en les cases antigues (poden ser cops o sensació que algú arrossega quelcom).
Cops a parets, sostres o portes.
Soroll de passes en escales, passadissos o en la mateixa habitació fosca on hi ha el personatge.
Riallades sinistres (normalment femenines) i llunyanes.
Inesperats crits de terror (també solen ser de dona, vés per on).
Arrossegar cadenes (només pel tema fantasmes i a aquestes alçades fa més aviat gràcia).
El tic tac d'un rellotge de paret, per no parlar de les campanades que ressonen, sobretot a les 12 de la nit, hora de sortida de bruixes i altres éssers sobrenaturals.

Música de procedència incerta (pot ser vocal o instrumental, normalment un piano). De vegades, també pot ser un gramòfon/tocadiscos amb una cançó inquietant que es repeteix.

En fi, negrots. Sola en la quietud del meu menjador a aquestes hores de la nit, ja m’he torturat prou. Abans de sentir algun so que em posi els pèls de punta, com ara els miols de la meva gata demanant paté, us deixo per avui.
No us oblideu de fer-nos cinc cèntims de les vostres aportacions.
Ah, i que passeu molt bona nit. Si podeu...

EmBloCA'T

El bloc Kasundena.cat, copropietat de la meva exalumna Olga Sanmartín i d'un seu grup d'amics universitaris, entre els quals un altre amic, Rafa Liñán, vol donar impuls a EmBloCA’T. Un mem per ajudar a la difusió dels blocs catalans.
Un mem és una unitat d’informació cultural que es transmet d’un individu a un altre o, en el nostre cas, d’un bloc a un altre. Un mem segueix un procés evolutiu: fecunditat (crear idees efectives), longevitat (persisteixen en el temps) i fidelitat en la replicació (caràcter conservador de la idea original).
Així, amb EmBloCA’T es vol que “us impregneu de blocs en català”, que en coneixeu de nous, que recomaneu els vostres preferits i entre tots promoure la creació i el manteniment de blocs en català i la seva difusió.
És molt fàcil. Si tens un bloc en català has de recomanar en un post titulat “EmBloCA’T!” a cinc blocs més que escriguin en català. Explica perquè els recomanes i deixa’ls un missatge als seus blocs dient que els has recomanat. Així ells, si ho volen, podran seguir la cadena. Poden ser blocs que coneguis o que descobreixis “remenant” entre tots els que pots trobar al llistat de blocs dels Premis Blocs de Catalunya.
I ara, les meves cinc recomanacions:

El bloc de la Shaudin Melgar-Foraster, professora d'Universitat a Toronto i escriptora de novel·la juvenil. El seu bloc, on parla de literatura i moltes altres coses, em sembla molt interessant.

El bloc de l'Elisabet Roig De passeig, on recomana llibres, lectures, poemes. Un bloc per als amants de la bona literatura i de la sensibilitat.

Amb idees a la llengua, un bloc on l'autor, Yves Gerbeau, publica un relat sorprenent, intel·ligent i ple d'imaginació cada dia feiner.

El Racó del Kus. Sense comentaris, perquè és un bloc on en Jordi Caus, jove ple de vida i de vivències, opina, fa crítiques de cinema i llibres, comenta els esports, explica viatges... tot un plaer llegir-lo.

I, finalment, el bloc de la Lurdes Estruch, Nausica a les golfes, un espai ple de poesia, actual i modern.

Espero que us agradin tant com a mi, negrots.

Compulsió, compulsió, compulsió! (s'ha de llegir amb cantarella reivindicativa)

Benvolguts negrots,

Fantàstic dia de compulsió. Han arribat joies esperades i anunciades aquí, en aquest bloc obscur.

Avui he visitat Abacus (ja sabeu, matí de dissabte tardorenc), amb la intenció (sana i inofensiva) d'adquirir un parell de llibres per regalar a la meva cunyada, que ha complert anys recentment. He de reconèixer que jo ja en duia una de cap, perquè la negrota Marta em va avisar uns dies enrere (fent-me dents llargues sense miraments a través d'insidiosos SMS) que havia adquirit (en una seva compulsió a la FNAC) la sisena entrega del matrimoni suec, Asesinato en el Savoy. Per tant, no ens enganyem, la meva idea era comprar-lo. Martin Beck forever.

Tanmateix, l'oferta d'Abacus ha superat les meves expectatives. Reposadet a la secció negre, tan tranquil i confiat, m'esperava pacientment...

EL TERCER NESBO, PER FI!!!!!!

El volum que faltava per completar la trilogia d'Oslo (després d'El pit-roig i Nèmesi) i poder assistir a la resolució dels serrells pendents. Veure com Harry Hole atrapa finalment l'odiós assassí de la seva companya Ellen. El llibre, com ja vaig anunciar fa un munt de mesos, s'intitula La estrella del diablo. I ja era hora que sortís.

Quan tot semblava dat i beneït, encara la compulsió ha actuat de nou. Davant dels resignats ulls del Manel, que ja ha desistit del desig de curar-me la malaltia, un volumet primet (no arriba a les 200 pàgines) m'ha vingut a parar a les mans. Es tracta d'una joieta intitulada Los misterios de Madrid i publicada per Seix Barral en edició de butxaca. Pinta bé, bé, bé. L'autor no és un altre que Antonio Muñoz Molina, el qual, com alguns sabreu, m'agrada moltíssim. Amb un finíssim sentit de l'humor (no me n'he pogut estar i ja he devorat el primer capítol) teixeix una divertida i fantasmagòrica història detectivesca que fou publicada per entregues a El País al llarg de l'estiu de 1992.

Ja em direu, negrots: davant d'un llibre que ha fet el mateix recorregut que els millors fulletons del segle XIX, jo, l'Anna Maria, m'hi podia resistir? Oi que no?

Total, que estic exultant amb la meva aventura. Llibres i llibres que arriben. Llibres i llibres que s'acumulen!!!!!

Suposo que aquesta nit hi haurà enrenou. Encara no m'he atrevit a desar-los a la lleixa d'espera. Però no patiu, negrots, de tot en sereu puntualment informats. Com sempre.

El suicida, d'Enrique Anderson Imbert

No és la primera vegada que parlem de suïcides, com tampoc no és la primera que us reprodueixo un relat de l’argentí Enrique Anderson Imbert (1910-2000). Aquesta tarda de setembre -la primera de la tardor- fosca i amb olor de pluja, segur que el seu text us inquietarà i us sorprendrà. Us el recomano. És l’obra d’un gran contista. Després, me'n doneu l'opinió.

Que us aprofiti, negrots.

El suicida

Al pie de la Biblia abierta -donde estaba señalado en rojo el versículo que lo explicaría todo- alineó las cartas: a su mujer, al juez, a los amigos. Después bebió el veneno y se acostó.
Nada. A la hora se levantó y miró el frasco. Sí, era el veneno.
¡Estaba tan seguro! Recargó la dosis y bebió otro vaso. Se acostó de nuevo. Otra hora. No moría. Entonces disparó su revólver contra la sien. ¿Qué broma era ésa? Alguien -¿pero quién, cuándo?- alguien le había cambiado el veneno por agua, las balas por cartuchos de fogueo. Disparó contra la sien las otras cuatro balas. Inútil. Cerró la Biblia, recogió las cartas y salió del cuarto en momentos en que el dueño del hotel, mucamos y curiosos acudían alarmados por el estruendo de los cinco estampidos.
Al llegar a su casa se encontró con su mujer envenenada y con sus cinco hijos en el suelo, cada uno con un balazo en la sien.
Tomó el cuchillo de la cocina, se desnudó el vientre y se fue dando cuchilladas. La hoja se hundía en las carnes blandas y luego salía limpia como del agua. Las carnes recobraban su lisitud como el agua después que le pescan el pez.
Se derramó nafta en la ropa y los fósforos se apagaban chirriando.
Corrió hacia el balcón y antes de tirarse pudo ver en la calle el tendal de hombres y mujeres desangrándose por los vientres acuchillados, entre las llamas de la ciudad incendiada.

Negres tempestes, de Teresa Solana

Felicito sincerament la Teresa Solana. Negres tempestes la consolida com a autora de primer ordre del gènere negre en català. El tercer premi "Crims de Tinta" que va obtenir amb l'obra em sembla absolutament merescut.
La novel·la és un text ben lligat, honest, engrescador i proper, que aprofita els recursos genèrics per posar damunt la taula l’actualitat que vivim. Aguda i irònica, Solana no té pèls a la llengua a l’hora de descriure el món que ens envolta, però aconsegueix fer-ho amarada de tendresa i amb una indubtable honradesa ideològica. Distanciant-se una mica de l’histrionisme de les seves obres anteriors, Negres tempestes presenta un embolcall més seriós. Tanmateix, rere el relat dels fets objectius, hi trobem la desfilada de tot un seguit de personatges que, competint en extravagància i singularitat, desperten immediatament la simpatia del lector. En especial les dones de la família de la protagonista.
La novel·la m’ha enganxat de bon principi, de manera que l’he acabada en dos o tres dies. No és molt llarga (247 pàgines), la qual cosa m’ha agradat especialment. Ja sabeu com odio l’extensió supèrflua i injustificada. Negres tempestes posseeix la mesura justa per crear un bon clima, interessar el lector, denunciar xacres socials i situacions polítiques insostenibles i deixar la porta oberta a pròximes entregues de la sèrie. Ara ja estic frisant per saber si les aventures de la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester tindran continuació.
L’acció de Negres tempestes es desenvolupa a Barcelona i aquest és un factor de plaer afegit. Resulta gratificant identificar els llocs per una vegada, després de passar per tants indrets suecs de nom impronunciable. D’altra banda, la burgesia catalana hi surt tan mal parada com sempre, mentre que l’apropament al cos policial ens arriba de la mà d’una mossa d’esquadra ben poc convencional.

No vull desvetllar res, per descomptat. Però no me’n puc estar d’avançar-vos que trobareu una hacker de luxe. Vaja, que ni la Lisbeth Salander. Per fer-ho senzill, es tracta d’una monja de clausura, tieta de la sotsinspectora i d’edat avançada. Poca broma. Una de les escenes, que reprodueix una trucada telefònica a la monja amb tota la família (que inclou una iaia sorda, una mare hippy, un ex homosexual amb nòvio i una filla okupa) asseguda al voltant de la taula, m’ha semblat absolutament magistral. Com veieu, així d'estrafolari és l'entorn de la Norma.
Que Teresa Solana té molta traça a l’hora d’arrencar l’acció de les novel·les ja ho havia descobert en llegir Un crim imperfecte i Drecera al paradís. Però que podia confegir un final tan poètic (sobretot tractant-se d’una obra policíaca), només he pogut comprovar-ho en llegir Negres tempestes. La delicadesa del colofó que, com la resta de la novel·la, aconsegueix no caure en la hipèrbole pamfletària, fa pujar l’autora un nou graó en el difícil ofici d’escriure.
En fi. Què més puc dir? Doncs que us recomano vivament Negres tempestes. No puc garantir que us agradarà, però tampoc puc deixar de reconèixer que a mi m’ha encantat.

Muerte en la clínica privada, de P.D. James

P.D. James, juntament amb Ruth Rendell, és sens dubte la darrera dama del crim britànica. Sembla mentida, però encara no n’havia parlat en aquest espai. Avui, a propòsit de la ressenya de la seva novel·la Muerte en la clínica privada, li ha arribat el moment.

James (Phyllis Dorothy) va néixer a Òxford el 3 d’agost de 1920. El seus llibres, coneguts arreu del món, posseeixen una impecable factura de caire clàssic, però estan perfectament adaptats al pas del temps. Així, conjuminen les noves tècniques d’investigació, els telèfons mòbils, els ordinadors i l’ADN amb una ambientació típicament anglesa d’arrels tradicionals.

El personatge creat per P.D. James, l’investigador Adam Dalgliesh, és sens dubte molt singular. Poeta culte i refinat, home solitari i policia competent, desprèn altes dosis d’encant i personalitat. Les seves històries han estat repetidament recreades, sempre amb molt d’èxit, al cinema i a la televisió. I no m’estranya, perquè el personatge s’ho val.

A Muerte en la clínica privada (2008), allò que sobta en primera instància és pensar que la novel·la fou escrita per una senyora de quasi 90 anys. Elegància narrativa, intriga ben lligada i una certa ambigüitat –que sobrevola les pàgines revestint-les d’interès– configuren una trama amb força implicacions. Un assassinat en una mansió antiquíssima –reconvertida en clínica de luxe– desencadena tot un seguit d’esdeveniments farcits de misteri i de secrets. James, que es complau en l’anàlisi psicològica dels personatges, poua hàbilment en les motivacions pregones que condueixen al crim.
La novel·la m’ha semblat, com em passa sovint, una mica llarga. La seva lectura resulta plaent, sens dubte. Però, al meu entendre, amb unes pàgines menys hauria fluït millor. Com que és la primera que llegeixo de la sèrie Dalgliesh, no puc copsar en la mesura justa l’avenç en la vida del protagonista. Tanmateix, he tingut la sorpresa que, al final del llibre, es produeix un important esdeveniment que no penso desvetllar per si algun negrot n’és un seguidor més continuat.

En qualsevol cas, m’ha agradat llegir P.D. James. Ho considerava, d’altra banda, una assignatura pendent. Ja l’he aprovada. Endemés, suposo que no serà l’última vegada que m’acosti a la seva literatura.

Bona nit, negrots.