Crònica d’un bon Sant Jordi

Paradeta de vell. Una passada.

Avui ha estat un bon dia de Sant Jordi, malgrat les gernacions que ocupaven els carrers i gairebé impedien transitar, malgrat les cues de gent que esperaven la signatura dels “escriptors” mediàtics –que continuaven superant de llarg les cues dels autèntics escriptors– i malgrat el mal d’esquena que ara tinc per culpa del cansament i de la maleïda hèrnia discal. 

El dia ha acompanyat. Sol i bona temperatura, però sense una calor excessiva. Jo he sortit de casa abans de les onze, he agafat el metro i m’he plantat al centre. Només arribar a la Rambla de Catalunya, m’he trobat amb una exalumna, l’Ana Cucala. Es veu que cada any he de topar amb alumnes. És un clàssic. Una senyora que passava per allà ens ha fet una foto. I aquí la teniu. 

He fet una primera volta de reconeixement i m’he firat ja d’entrada. Tres títols antics, tres novel·les de vell que m’han costat, totes tres juntes, 10 euros. Títols: La vagabunda, de Colette (sense comentaris), El jutge i el seu botxí, de Friedrich Dürrenmatt (delicatessen) i El falcó maltès, de Dashiell Hammett (un clàssic que he llegit però que, sorprenentment, mancava a la meva biblioteca negra). 

Tot seguit, he alternat estades a les paradetes de les meves editorials de capçalera, Alrevés i Meteora. La primera, a Rambla de Catalunya. La segona, a Passeig de Gràcia. Ambdues a la mateixa alçada, entre Mallorca i Provença. Per tant, era fàcil anar de l’una a l’altra. 

A la primera hi havia en Josep Forment i l’Ilya Pérdigo. He demanat La estrategia del pequinés, d’Alexis Ravelo, que ja tenia intenció de comprar (en Sebastià Bennasar me n’ha parlat meravelles). D’altra banda, ha coincidit que a la parada hi estava signant llibres el crack dels cracks, Víctor del Árbol. Tan carinyós com sempre, ens hem fet fotos, m’ha signat La tristeza del samurái (que em mancava) i hem xerrat una estona. En Víctor s’ho passa pipa. I no és per a menys, perquè està pujant com l’escuma. És una persona extremadament afable, amb un somriure contagiós que sempre mostra obertament. Està vivint el seu moment amb plenitud, però sense perdre el cap. I això diu molt al seu favor. 

 

A Meteora he pogut compartir una estona amb la Maria Dolors Sàrries i en Salvador Balcells. A més, m’han comunicat una molt bona notícia: Mònica Batet, amb la seva novel·la No et miris el riu, opta com a finalista al Premi Crexells. Avui, precisament, he adquirit el llibre, que penso llegir ben aviat. Com sempre, ja en confegiré l’oportuna ressenya, però de moment li desitjo molta sort.    

 

  

He passejat una altra estona. Volia passar per la parada dels Relataires, però he notat que les antipàtiques vèrtebres lumbars i el malaguanyat nervi ciàtic em començaven a fer figa. Per tant, he tornat a la parada d’Alrevés, on havia quedat amb els meus companys de fatigues, Sebastià Bennasar (que havia de signar llibres) i Àlex Martín Escribà, que s’ha pogut escapar de Salamanca per retrobar-se amb el Sant Jordi barceloní després de quinze anys d’absència. Poquíssima broma. En quinze anys, les coses han canviat molt. El pobre estava amb la boca oberta, felís como una perdís. 

Un cop allà, m’ha fet molta il·lusió l’arribada de Luis Gutiérrez Maluenda, el meu objecte d’estudi en la Comunicació que vaig exposar en el recent congrés salmantí. En un tres i no res, ha col·locat sis llibres a un pobre incaut. Els seus quatre (tres de la sèrie Atila i La fiesta) i els dos últims de Crims.cat, Lluny d’aquí, de Jaume Benavente i El país dels crepuscles, d’en Sebastià Bennasar. Ja li he dit: “Lluís, ets bon escriptor, però em sembla que encara ets més bon venedor”. 

 

 

  

El bon humor i la companyonia han regnat tota l’estona. I, per acabar-ho d’adobar, he pogut desvirtualitzar l’encantadora Maria Dolors García Pastor, també autora d’Alrevés amb el llibre El cafè de la Luna. Una noia molt simpàtica que, fins avui, només coneixia a través de facebook. 

He dinat amb el Manel, que m’ha regalat una rosa preciosa, com cada diada de Sant Jordi des de fa més de trenta anys. Una rosa que ara mateix s’està cruspint la senyora Colette. I és que, des que aquesta gata mimada va arribar a casa meva, és absolutament impossible gaudir d’una planta d’interior o d’un ram de flors. Així de clar. 

I ja està, negrots. Ja us he fet la crònica del meu dia. Demà coneixerem la llista dels llibres més venuts. Més val que no ens posem pedres al fetge, perquè de segur que seran els mediàtics de sempre. Tot i això, espero que els meus amics –escriptors de veritat i no “de fireta”– aconsegueixen també unes bones xifres. 

I aquí us deixo amb la darrera foto, la de la meva compulsió santjordienca 2013. Com que no tenia llibres pendents de llegir, doncs mira, embolica que fa fort. Fins aviat, negrots.  

La fiesta, de Luis Gutiérrez Maluenda

La fiesta és la darrera novel·la publicada per Luis Gutiérrez Maluenda. Es tracta d’un exercici narratiu que, del principi al final, resulta molt particular, amb un cert regust d’experiment. 

Amb una lectura àgil i agradable, La fiesta s’esdevé una ficció molt negra, però salpebrada amb el sarcasme i la ironia que caracteritzen l’autor. Un assassinat en una banyera és el detonant d’una història que ens arriba mediatitzada per la veu de quatre narradors diferents, quatre personatges que guarden entre ells estranyes relacions i que van desgranant, de cara al lector, la successió dels fets. Raül, Marta, Susana i Salvio, espècimens humans gairebé amorals, febles, carregats de dubtes i contradiccions, covards, cruels i exageradament obsedits pel sexe (per a mi en excés: si tothom fos com ells, la sensació seria que no existeix a la vida res més que el sexe). En qualsevol cas, els punts de vista de quatre espècimens humans que ens mostren, sense pèls a la llengua i amb una cruesa descarnada, els clots més amagats de la nostra naturalesa.

Independentment del cas criminal, allò que destaca dins l’obra és el joc de relacions. En aquest sentit, La fiesta s’emmarca dins la narrativa de personatge. Tanmateix, això no evita que la novel·la sigui ben negra. Ans al contrari. Jo diria que és més negra per les persones que no pas pels fets. Tots els protagonistes resulten extremadament antipàtics. No se’n salva ni un. No hi ha bondat, no hi ha consideració envers els altres, no hi ha generositat. Tothom és egoista, suspicaç, desconfiat, interessat i cínic.

Gutiérrez Maluenda no s’està de recobrir la seva obra d’un cert vel misogin, com s’escau al gènere negre més tradicional, al hard-boiled de tota la vida. D’una banda, la figura femenina apareix tractada, des de la posició dels ulls masculins, en la seva dimensió d’objecte. D’una altra, les dues dones protagonistes són descrites d’acord amb l’antifeminisme d’arrel més canònica (mentideres, interessades, cruels, promiscues i insaciables). 

L’artifici de La fiesta se sustenta en un to d’ironia histriònica, d’humor a voltes amarg. Tot plegat (misogínia, cinisme, comicitat, personatges poc empàtics) resulta útil per construir una ficció de caire gairebé naturalista que permet destacar la foscor de la nostra societat, però també les pors i les imperfeccions del gènere humà. D’altra banda, l’autor també es complau en confegir un final que es converteix en un personal joc metaliterari. No puc desvetllar res del desenllaç de la novel·la, però sí que puc dir que es tracta d’un muntatge molt engrescador, que recorda algunes veus en off del cinema, on realitat i ficció s’entrecreuen. Les veus autèntiques i les falses dialoguen i pontifiquen, amb referències d’anada i tornada, en una cloenda molt atractiva, que deixa un bon regust de boca. 

No puc acabar sense fer esment d’un especial personatge, en Colomer, un policia amb un ull malalt, absolutament psicodèlic, que gira i llueix com un estel de Nadal. Un personatge que es diverteix desmuntant la veracitat dels refranys tradicionals, esplèndida metàfora del món que transitem, on no  hi ha veritats absolutes i res no és el que sembla.

Que en gaudiu, negrots.

      

Entrevista amb Luis Gutiérrez Maluenda

Llibreria Laie de Barcelona, divendres 5 d'abril. Un matí  plujós i fred. Ens trobem amb Luis Gutiérrez Maluenda per xerrar una estona. Jo volia aprofitar per mostrar-li  la comunicació que, en pocs dies, exposaré en el marc del Congreso de Novela y Cine Negro de Salamanca sobre les seves novel·les del detectiu Atila: Mala hostia, Un buen lugar para reposar y Ruido de cañerías (totes publicades per l'Editorial Alrevés).

Gutiérrez Maluenda és un home intel·ligent, encantador i divertit amb el qual comparteixo,  a  més de la literatura, altres gustos, com el cinema i els animals. La trobada va resultar molt interessant i agradable. Ens vam allargar moltíssim i lamento no poder reproduir-ho tot. En qualsevol cas, vam parlar de "lo divino y lo humano" i aquest és el resultat. Espero que us agradi, negrots.         

 

 

Per què escrius, Lluís?

Per ser feliç. Mira, jo em vaig passar tota la meva vida treballant fort, molt fort. Guanyava diners. Si ho comparava amb altres sous, el meu era gloriós. Però això tenia un preu. Et “cascava” molt. Encara arrossego alguna herència de tot allò. I, per aquest motiu, vaig decidir retirar-me jove. Als 56 anys, jo ja no treballava. Llavors, em vaig posar a escriure.
 

I t’explico una anècdota potent, que ajuda a entendre molt bé el meu procés d’introducció en el món de la literatura. Quan va morir la meva mare, vaig anar al seu pis a recollir coses. I vaig trobar una llibreta d’espiral, amb lletra meva. No era un diari, però deia coses personals. I una d’elles era: “Luis, a ver cuándo cojones te pones a escribir esa novela que te crees capaz de escribir”. Això, jo ho vaig escriure quan tenia 19 anys. Però després, la càrrega de tensió de la feina em va fer oblidar el meu propòsit d’escriure. Quan tota la tensió va desaparèixer, vaig començar a fer-ho.       

I per què gènere negre?

 

Mira, jo no tenia la intenció de fer gènere negre, però en un moment concret em va venir de gust enfotre’m d’un detectiu privat. Ho vaig fer i va ser la primera novel·la del personatge d’en Humphrey. Es deia Un tipo llamado Humphrey, que no s’ha publicat mai ni es publicarà perquè no té qualitat ni llargada ni res. És com un exercici. I quan la vaig acabar, malgrat tot, vaig veure que no estava malament, perquè jo
de novel·la negra n’havia llegit molta. 

Tu sempre has estat molt lector, suposo.

Molt. Tota la vida he llegit molt. Sempre vaig amb un llibre a la mà. I mira, un dia vaig anar a un cine fòrum en una biblioteca. En acabar, la bibliotecària se’m va acostar i em va dir: “escolta, tu no ets el perfil normal de la gent que ve per aquí”. Ho deia per les preguntes que jo havia fet i tal. I ens vam posar a xerrar. Li vaig explicar que havia escrit aquesta novel·la negra i diu: “espera’t. Que jo tinc un amic que n'és un gran especialista”. La bibliotecària agafa el telèfon i truca al Jordi Canal.

No em diguis!

Sí, sí. Fixa’t. I li va demanar que llegís la novel·la, perquè algú amb criteri suficient pogués opinar. El pobre Jordi, com que li demanava una amiga, va dir: “Bueno, que me la traiga”. I li vaig portar. Al Jordi se li notava que pensava: “lo que me ha caído ahora”, però ja coneixes la seva amabilitat proverbial i la va acabar llegint. I aleshores em va dir: “tio, no deixis d’escriure”. Si ets capaç d’escriure així en una primera novel·la, no ho has de deixar. Em va dir que s’havia fet un fart de disfrutar. I així “llevamos 15”. Aquesta és la història.

Tu combregues amb la idea que la novel·la negra és en aquest moment la novel·la de contingut i crítica social?

Totalment. És la novel·la social del moment. Sens cap mena de dubte. Prové de la novel·la negra que va néixer als Estats Units i que, en comparació amb l’anterior narrativa d’enigma, feia crítica social.

D’acord. Doncs, dit això, tu què pretens amb la teva literatura?

Mira, jo veig les coses que passen pel món i aleshores m’indigno. I aquesta indignació, en lloc de sortir en forma de “sesudo análisis”, surt en forma de “catxondeo”. La novel·la negra em permet fer això i, al mateix temps, em permet sentir-me feliç.

Al personatge d’Atila, tal vegada com alter ego teu, li passa exactament això.

Doncs sí, l’has clavada. La rancúnia que puc sentir per les coses que passen la canalitzo escrivint. La violència està molt mal vista i, a més, encara me les carregaria jo.  

Ha! Ha! És veritat... Bé, continuem. Em pots dir quins són els teus autors favorits? No només de novel·la negra, sinó en general.  

Mira, jo cada vegada més tinc la tendència a parlar d’obres concretes que m’han impressionat i no tant d’autors.

Una posició intel·ligent. Em sembla que en prendré nota. 

Et poso un exemple que , al meu entendre, ho explica perfectament. Boris Vian és un mal escriptor, però Escupiré sobre vuestra tumba és una de les més grans novel·les del gènere negre que s’han escrit mai. La novel·la que m’enduria a una illa deserta seria L’últim petó autèntic, de James Crumley. És meravellosa. Per contra, les altres novel·les de Crumley no estan malament, però no tenen el mateix nivell. El meu escriptor preferit és aquell que escriu una obra que a mi m’impacta. També és cert que hi ha autors que no m’han decebut mai, com Raymond Chandler. Però cal tenir present que va escriure molt poc.

En el cas de la literatura no negra sí que hi ha més tendència a parlar dels “grans”. Però tot i així, aquestes coses també passen. Per exemple, Alfredo Bryce Echenique a mi sempre m’havia agradat molt, moltíssim. Doncs ara, escriu coses que no val la pena ni molestar-se en llegir.

 

Com neix Atila?  

Té un naixement molt concret. Jo vaig escriure una novel·la, Música para los muertos, que succeeix a Nova York i que té un protagonista de trets molt característics. Molt canònics del gènere. Va tenir força èxit, sobretot de crítica. Tothom em va dir que continués la sèrie, inclosos en Jordi Canal i l’Àlex Martín Escribà. Però jo vaig arribar a la conclusió que no ho faria. Per diverses raons. En primer lloc, perquè passa als anys 30. En segon lloc, a Nova York. No és el mateix que escriure sobre allò que coneixes de primera mà. T’has de documentar molt i pots cometre tots els errors del món. I va ser així com vaig decidir fer un personatge que tingués tots els trets d’aquell protagonista, però que visqués a Barcelona i en l’actualitat. A la meva ciutat i en el temps que estic vivint.

Al marge de la sèrie Atila, tu acabes de publicar una novel·la diferent, La fiesta. Què em pots explicar?

Doncs mira, jo diria que La fiesta, com surt a la contraportada del llibre, és “mucho más que una novela negra”. Hi ha crims, però va més enllà. Comença amb la troballa d’una dona assassinada, però l’acció l’expliquen 4 personatges: un metge, la seva dona, l’amant de la dona del metge i una senyoreta que vol ser actriu i que passava per allà. Cada narrador reprèn l’acció, pràcticament, on la deixa l’altre. Potser en alguna ocasió se solapa una mica, però no es repeteixen les escenes.

Hi ha un joc narratiu important, doncs.

Sí. I també un important joc psicològic que no té res a veure amb el gènere negre, sobretot relacionat amb el triangle del metge, la dona i l’amant. Per un altre cantó, he escrit un final que no sé si mai no s’ha fet en literatura. Jo sempre he procurat que les meves novel·les tinguin alguna cosa diferent. Aquí hi trobem quatre veus narratives en primera persona i un final especial. L’estil també està molt cuidat. Jo em sento molt orgullós del resultat, la veritat.

L’estic començant... Aviat arribarà la meva ressenya, així que la llegeixi. Ara ja m’han agafat moltes ganes!

Crec que t’agradarà. I he intentat que no perdi la “grapa” del gènere negre. Surt algun personatge prou potent. En molts sentits, és la millor novel·la que he fet. I estic molt content d’haver estat capaç d’escriure el final que he escrit. Penso que, t’agradi o no aquest final, acabaràs dient: “hacen falta narices para hacer este final”.

Què esperes del futur, quins plans tens?

Espero conservar la salut molt de temps i poder-me dedicar a fer el que vull fer. Econòmicament no tinc un duro però no tinc problemes, perquè, per viure com visc, puc aguantar. I ara estic fent una cosa nova –perquè jo sempre gaudeixo fent coses noves–, que és acabar una novel·la que no sé com sortirà. T’explico: tinc un munt de personatges, un munt, que cadascú explica la seva història. Els uns no tenen res a veure amb els altres, però tots es topen amb una noia que porta una funda de violí vermell. I al final ha de lligar tot.

Oh. Em sembla molt bell.

També m’agradaria agafar algunes novel·les del Humphrey que no s’han publicat i tornar-les a mirar perquè puguin sortir.

Estaria molt bé. Em sap greu, però hem d’anar acabant. No voldria fer-ho, però, sense parlar una mica de cinema, perquè crec que t’agrada moltíssim.  

Sóc molt cinèfil. M’agrada tot el bon cinema, però escullo pel·lícula en funció de l’humor que tinc cada dia. Si porto una temporada més dura, prefereixo veure una comèdia o alguna cosa lleugera i divertida. El que cada vegada suporto menys són les pel·lícules que es basen en efectes especials. Em penso que el cine no és això. És una altra cosa. Perquè m’entenguis, disfruto més amb Kurosawa que amb les pel·lícules de Tom Cruise. Que és una pena, perquè anava per gran actor, però fa pel·lis infumables.    

 

Calle Berlín, 109, de Susana Vallejo

Carrer Berlín, 109: una localització de l’Eixample barceloní, un immoble com qualsevol altre, senzill, aparentment anodí.
Tanmateix, darrere d’aquella façana d’ensopida quotidianitat hi trobem un petit univers en efervescència...

Susana Vallejo, autora madrilenya instal·lada a Barcelona des de 1994, confegeix a Calle Berlín 109 una àgil novel·la d’intriga que enganxa el lector des de la primera pàgina. Una ficció coral i viva, protagonitzada per tota una comunitat de veïns que, tot fent una extrapolació prou raonada, podem reconèixer com l’acolorit mosaic de la societat que ens ha tocat viure. Una parella d’avis (ell malalt d’Alzheimer), una mare desgastada per la vida amb dos fills adolescents, un executiu solter devastat per la depressió i l’estrès... I més personatges, que prefereixo deixar que descobriu vosaltres a través de la lectura, però que inclouen un policia que, en plena  baixa mèdica, no pot deixar d'investigar i... un fantasma. Sí, heu llegit bé. Un fantasma.

La trama és realista, malgrat aquesta presència sobrenatural que acabo d’anunciar. L’esperit en pena (al qual a mitja novel·la s’hi afegeix un altre) serveix només de contrapunt, de mut observador dels fets, de voyeur reflexiu i encara vinculat emocionalment a l’entorn. És una mena de picada d’ullet, de llicència que es permet l’autora però que no invalida el retrat social que pretén transmetre amb la novel·la.

 

Ignoro si Susana Vallejo n’és conscient, però a mi, inevitablement, alguns fragments del llibre  m’han arrencat un ampli somriure i, més escadusserament, alguna franca riallada. Hi ha situacions hilarants, que recorden certes pel·lícules i sèries de televisió. Trobem comentaris divertits i moments sincerament sorprenents, que ratllen la inversemblança. No obstant això, no  fan cap nosa. Ens aboquen a un sentiment ambivalent, d’estranyesa i d’astorament, que lliguen a la perfecció amb el to general de la novel·la. No ens enganyem: una història on hi pul·lula un fantasma amb tota naturalitat, ja ens indica, des del primer moment, que hi pot passar qualsevol cosa.

He de dir que m’hauria agradat un final menys happy, menys lligat, més obert. Però segurament aquesta percepció és estrictament personal. Estic convençuda que altres lectors ho veuran de manera diferent. En qualsevol cas, Calle Berlín 109 és una novel·la original, entretinguda, de lectura molt plaent i on hi ha més crims que no sembla. Us convido a comptar-los.

Si ens enfrontem a la història com a receptors actius, ens depararà una visió fotogràfica del nostre entorn. Una visió que fins i tot ens pot dessassossegar. I és que tal vegada podríem concloure perfectament amb unes paraules que, no per molt emprades, deixen d’estar carregades de raó: amics, res no és el que sembla. Mai no acabem de conèixer els nostres veïns, ni tan sols la nostra família. Darrere de les aparences, la realitat dels esdeveniments i de les persones és una enorme incògnita farcida de secrets, un misteri insondable.

 

 

 

Recomanada, negrots. Us ho passareu molt bé.