El quadern de Nicolaas Kleen, de Jaume Benavente

Amb El quadern de Nicolaas Kleen (títol prou suggeridor), l’escriptor barceloní Jaume Benavente inaugura una prometedora sèrie de novel·la negra protagonitzada per la inspectora de la policia holandesa Marja Batelaar. L’acció té lloc a Amsterdam. Com el mateix autor va aclarir en una de les xerrades de la BCNegra, la seva intenció és ampliar els horitzons i els escenaris; trobar un conjunt d’afinitats que vagin més enllà d’aspectes puntuals o locals. Té el propòsit ambiciós de conjuminar el gènere policíac amb una narrativa que poui en la psicologia dels personatges.

Després de llegir la novel·la, no dubto que ho està aconseguint. Benavente ha començat a amollar un univers propi –en el qual s’hi sent molt a gust– amb la voluntat de dotar d’una personalitat ben definida els ambients i els personatges. Està mimant de valent el perfil de la seva heroïna. Vol que el lector penetri en el cercle de la seva particular ficció (absolutament versemblant i creïble) i s’hi trobi tan bé com ell mateix. Per a aquest propòsit, li resulten molt útils les acurades i gens banals descripcions d’Amsterdam, que demostra conèixer molt bé (l'obra està molt ben documentada a tots els nivells).
L’entorn i el tractament dels personatges fan desaparèixer l’inicial prejudici que el lector (tal vegada legítimament) pugui albergar. És evident que molts es preguntaran: i per què situa l’acció a Holanda un escriptor de novel·la negra de Barcelona? Per què no aquí?

Doncs bé, tot i que conec molt poc Benavente (bàsicament gràcies al món virtual) m’atreveixo a aventurar una de les seves possibles respostes: i per què no? La seva tria és personal i, com que se’n surt, no presenta problemes. L’autor pretén confegir una ficció que interactuï amb el món real i amb el seu propi univers literari. Per exemple, enmig de la novel·la inclou una "col·laboració estel·lar" (allò que en castellà se’n diu un “cameo” i que feia Alfred Hitchcock en totes les seves pel·lícules), mitjançant la qual ell mateix es converteix en un personatge a la ciutat holandesa. Un escriptor barceloní que està escrivint una novel·la i que manté un breu contacte amb la protagonista. El món de Marja Batelaar és un món sense fronteres. Té familiars i amics dispersos pel món i tot em fa sospitar (haig de reconèixer que tinc informació privilegiada) que en properes entregues els escenaris poden esdevenir d’allò més variats.

La trama policíaca és correcta, amarada de les pulsions humanes més ancestrals (cobdícia, enganys i mentides, sexe) enmig d’un entramat prou actual (tràfic d’òrgans, immigració, les conseqüències de la Guerra dels Balcans). Hi ha un aspecte que m’ha agradat molt. Marja Batelaar, que s’enfronta amb el seu primer cas criminal com a responsable de la investigació, estableix una relació clarament dialèctica amb el lector. El lector no disposa de cap informació que ella no tingui. Tot ho va descobrint al mateix temps que la inspectora. Els interrogants que ella es planteja són els mateixos que, a través de les conjectures de Marja, es planteja el lector. Crec que el sistema funciona. El conjunt de preguntes directes que la protagonista es formula ens ajuden a sentir-nos plenament integrats en la ficció criminal.

No vull desvetllar gaire coses més. Es tracta que ho descobriu solets. M’han agradat els personatges secundaris, inclosa la ciutat, que esdevé un personatge de ple dret (fins i tot hi surt un gat, Jeff, que espero que tingui una mica més de rellevància en el futur: sisplau, Jaume!).

És de pel·lícula americana la motivació (ja la descobrireu personalment) per la qual una universitària experta en art es converteix en policia. Marja és una intel·lectual que llegeix sense parar (va amb els seus llibres amunt i avall) i que es complau en la contemplació de totes les pintures penjades a les cases que visita. Els negrots que em coneixeu sabeu que aquest tarannà del personatge m’havia d’agradar per força. Lectura, art, una important vida interior... fantàstic.

És per tot això que il·lustro la capçalera d'aquesta ressenya amb un dels quadres preferits de Marja Batelaar (i sospito que també de Jaume Benavente): “Paisatge d’hivern amb patinadors”, de Hendrick Avercaamp, que es troba precisament al Rijksmuseum d’Amsterdam.

Queda clar, negrots, que us recomano la novel·la. Jo, per part meva, ja friso per tal que arribi aviat el segon lliurament.

Fins aleshores, saludem l’autor. I a vosaltres, negrots, que passeu un bon dia.

Pot semblar un accident, de Sebastià Bennasar: una novetat catalana i negra

Bon dia, negrots

Avui surt el sol  amb una notícia interessant que vull compartir amb vosaltres. Parlo de  l'aparició del llibre de Sebastià Bennasar Pot semblar un accident, publicat per l'Editorial Meteora (la mateixa que en breu  publicarà  Barcelona, t'estimo, un recull de contes que inclou el meu relat El llaç vermell: com veieu, no desaprofito l'ocasió de fer publicitat, ja em perdonareu).    

Tornant a la qüestió que ens ocupa, suposo que tots convindreu amb mi  que és difícil trobar un títol més suggeridor que Pot semblar un accident per a un tractat de novel·la negra. En aquets cas, de novel·la negra catalana dels darrers 10 anys. És un assaig que feia molta falta. Emplena un buit existent i no cal dir que a mi, personalment, m'interessa moltíssim.  

El volum, que sortirà a la venda el pròxim 18 de març, serà presentat el dia 23 a la Llibreria Bertrand. D'altra banda, em sembla que per Internet ja es pot adquirir.

Bennassar també ho anuncia tot plegat al seu bloc Calamars a la catalana, que us enllaço aquí mateix.

En fi, negrots, comencem molt bé el dia. Si tinc més notícies al voltant del tema, no dubteu que us les faré arribar. 

Bon cap de setmana.  

La coartada del crim

En aquest bloc negrot, de mica en mica hem anat exhaurint els comentaris sobre els diferents elements que tenen relació amb els delictes i els assassinats. Hem parlat dels mòbils, les armes, les situacions i els tòpics, els espais, els sons, els personatges, etc. Però, en canvi, encara no hem esmentat una altra de les qüestions que sovint formen part de l’entramat de les intrigues policíaques. Em refereixo a la coartada del crim.

La coartada, que el DIEC2 (siguem canònics) defineix com la prova amb què hom demostra que ha estat absent del lloc d’un delicte en el moment d’haver estat comès, dóna moltíssim de si pel que fa al gènere negre. Una bona coartada és capaç de portar de corcoll els investigadors i, des del punt de vista literari, esdevenir una mostra de la imaginació i de l’enginy de l’escriptor. De vegades, desmuntar una coartada por convertir-se en el centre de l’acció i el fet d’atrapar el culpable pot dependre d’aquesta circumstància.

 

Evidentment, hi ha coartades molt tòpiques, però també poden jugar, precisament per això, el seu paper dins la trama. Quan una mare, una esposa o una amant addueixen que el seu fill, marit o amistançat estava “amb elles” el dia D a l’hora H, el lector ja pot posar-se en guàrdia. Ningú no s’empassa l’excusa i per al policia/detectiu les sospites comencen a augmentar vertiginosament.

Després de tantes lectures negres, he trobat coartades de tota mena. Recordo que una de les novel·les de Teresa Solana, Drecera al Paradís, s’inicia amb l’explotació d’aquest element. La coartada (o la no coartada) del suposat sospitós enmig d’un enginyós teixit d’interessos diversos. Em va agradar molt. Crec que aprofundir en aquest vessant de les històries, si es fa de manera innovadora, pot resultar força engrescador.

Recordeu vosaltres, negrots, algun títol on les coartades hi desenvolupin un paper significatiu? Ja me’n direu alguna cosa. Aquest article, al cap i a la fi, només vol encetar un tema més de reflexió. 

Dit tot això, a mi em permetreu, si no us fa res, una petita digressió cinematogràficolingüística. M’explicaré. Quan penso en el mot “coartada”, em ve al cap, indefectiblement, la seva traducció a l’anglès: “alibi”. És un terme que sempre m’ha causat curiositat. No ho sé, però té una ressonància fonètica que em sembla molt poc anglosaxona: “alibi”. Més aviat sona a àrab, no? El cas és que els alemanys i els francesos també l‘utilitzen. Reconec que no he fet una recerca acurada per esbrinar l’etimologia del mot, però prometo fer-la. Si algú en sap res, que ho digui.

En qualsevol cas, l’associació mental no acaba aquí. Perquè “alibi” em mena directament a una personal predilecció cinematogràfica. No em renyeu, negrots, que no estem parlant de cinema de culte, sinó d’una comèdia irrellevant però divertidíssima que m’ha fet riure de valent molts cops a la vida. Em refereixo a Her alibi (La seva coartada), una història d’escriptors i de misteris protagonitzada pel guapíssim Tom Selleck.

 

En fi, que avui, en lloc de recomanar lectura, recomano cinema. Vosaltres mateixos.

Un envio una salutació i a veure què en podem comentar de tot plegat.

Feliç dijous, negrots.

Muerte en abril, de José Luis Correa

Novel·la truculenta i crua aquesta segona entrega de les peripècies del detectiu canari Ricardo Blanco. Fa pocs dies vaig comentar la primera, Quince días de noviembre, i aquí teniu ara el segon capítol, Muerte en abril.

En la mateixa línia d’unificar el relat clàssic amb la prosa moderna i àgil, José Luis Correa idea una intriga amarada de sexe i de sang que, sens cap mena de dubte, només pot haver sorgit de la ploma d’un home. Vull dir d’un home del gènere masculí, ja m’enteneu. Sabeu que aquestes distincions no són del meu gust. Les considero poc canòniques, simplistes i (encara que sembli contradictori), de caràcter sexista. Tanmateix, si llegiu Muerte en abril, no tindreu altre remei que donar-me la raó.

La història no vull desvetllar-la. Només diré que la cosa “té tela marinera”. Una dura trama de venjança i horror, on hi juguen un paper preeminent tota classe de dones (Correa no s’estalvia ni la donna angelicata ni la femme fatale), recorre en 223 pàgines trepidants l’illa de Gran Canaria.

 

Resulta curiosa aquesta barreja de detectiu al més pur estil de tota la vida (amb les referències cinematogràfiques i literàries que vulgueu) amb la tremenda realitat de la societat actual. Violència, sexe, mentides. Un entramat sòrdid i brut que ens aboca a un món sense sortida. Però al final no és així. L’ànima generosa de Ricardo Blanco, humà i imperfecte, vulnerable i honest, acaba fent-nos recuperar, amb un sospir alleujat, un alè d’esperança.

El llibre no et deixa respirar ni un moment, ni pel que fa al contingut ni pel que fa a la seva forma, on destaca un contundent llenguatge de sal i pebre ple de citacions literàries i de gran força expressiva. El detectiu explica els fets en primera persona i recrea un ambient típic de novel·la negra que no s’estalvia ni tan sols algunes manifestacions misògines al més pur estil tradicional.

En fi. Que haig d’anar a la llibreria a buscar la tercera. A veure què més ens deparen les Illes Afortunades. Sincerament, jo me les imaginava una micona més tranquil·les.

Tres somnis blaus, de Jordi de Manuel

En un sospir m’he ventilat el llibre de Jordi de Manuel (un dels autors del recull de relats negres en català Crims.cat) intitulat Tres somnis blaus. Es tracta d’una novel·la curta, guanyadora l’any 2000 del Premi Valldaura de Novel·la breu de Cerdanyola del Vallés.

De Manuel, a qui espero tenir el gust de conèixer aviat en persona, és de moment un bon amic virtual amb qui m’encanta interaccionar. Fa un dies em va dir “activista de la literatura” i aquest apel·latiu em va fer, ves per on, molta il·lusió. Trobo que m’escau d’allò més. Per tant –i com a primera providència–, gràcies, Jordi.

En segon lloc, toca parlar de Tres somnis blaus. La novel·la, atesa la seva brevetat, resulta un pèl escassa. És a dir, que et deixa amb ganes de més. Això, es miri com es miri, és sens dubte un bon senyal. Hom voldria aprofundir en moltes circumstàncies: la relació de Carlota amb la gossa que li salva la vida, la malaltia incipient de la mare del protagonista i, com a detall prou significatiu, el nom d’aquest mateix. Perquè passa que, al llarg de les 84 pàgines de l’obra, en cap moment no s'explicita com es diu. Amb tot, com que jo disposo d’informació privilegiada, penso fer-la servir. El nom del personatge és Marc Sergiot i Tres somnis blaus representa tan sols la novel·la del seu debut. Darrere vénen altres títols com L’olor de la pluja, que comentarem aquí mateix més endavant.

 

El cas és que Tres somnis blaus m’ha resultat una novel·la molt engrescadora. A mig camí entre el relat futurista (l’acció té lloc el 2015) i la història negra de misteri, destacaria per damunt de tot el seu vessant imaginatiu. De Manuel dóna vida a una Barcelona (en realitat a una Catalunya) que es belluga dins dels límits de la ciència-ficció de tipus catastrofista (esperem que la situació que hi apareix no sigui premonitòria), però que, en el fons, es fa ressò d’una problemàtica que els meteoròlegs i els ecologistes no paren d’anunciar. Una sequera persistent assola la Mediterrània i aquest fet desencadena la tragèdia i el cas que Sergiot ha d’investigar.

Els personatges m’han semblat ben descrits, de la mateixa manera que he descobert tendresa en alguns detalls concrets. Tot apunta a la creació d’un univers propi que l’autor va començar a muntar a Tres somnis blaus i en el qual tinc la intenció de capbussar-m’hi amb deteniment. Hi ha algunes sorpreses prou curioses que palesen el joc imaginatiu que abans destacava. No les explicaré totes, però n'avançaré una que, de ben segur, signarien corrents tots els conductors barcelonins: unes “rondes” aèries. Una autèntica passada. I "hasta aquí puedo leer".  

En fi, crec que queda prou clar. Tres somnis blaus és un títol prou recomanable. Ens pot obrir  una porta que, sincerament, endevino més que interessant.

Que passeu una bona setmana, negrots.

Quince días de noviembre, de José Luis Correa

“Mi abuelo era la única persona que podía confirmar que yo había existido alguna vez, que no había sido un sueño de un triste escritor de novela negra, la invención de un profesor de literatura de provincias”.

Aquesta és l’engrescadora afirmació metaliterària que, a la pagina 97 de la novel·la, fa el protagonista de Quince días de noviembre, el detectiu privat Ricardo Blanco, fill de la ploma de l’escriptor canari José Luis Correa.

A José Luis Correa el vaig conèixer amb motiu de la BCNegra d’enguany. Primer, el vaig veure com a convidat en una taula rodona amb l’autora sueca Mari Jungstedt. L’endemà, a la famosa trobada de la llibreria "Negra y Criminal", vaig poder parlar-hi i fotografiar-m’hi. En ambdues situacions em va semblar una persona intel·ligent, extravertida i molt agradable. Com que m’interessà tot allò que va dir, no vaig dubtar en adquirir dues de les seves novel·les, que amablement em dedicà. El meu olfacte (que no és infal·lible, ja ho sé, però al qual jo obeeixo sovint) m’indicà alguna cosa bona. I crec que, en aquesta ocasió, l’he encertat de ple.

Quince días de noviembre és la primera entrega de les aventures del detectiu Ricardo Blanco. L’acció té lloc a Las Palmas. Allà, en plena illa paradisíaca, Correa ens demostra que, a la vora de la mar, sota les palmeres i el cel blau, la gent pot assassinar com a qualsevol altre lloc.

Correa du a terme un exercici fàcil de definir, però força reeixit. Combina magistralment els trets principals de la novel·la negra més clàssica (Hammet, Chandler, Simenon, fins i tot m’atreviria a dir que amb un homenatge final a Agatha Christie) amb un ritme àgil i modern i un llenguatge sense complexos, decididament actual. Narrada en primera persona pel protagonista, tal com prescriuen els cànons, topem amb una història truculenta de “pijos” sense escrúpols; una trama que respon a tots els requisits del gènere i que no decau en cap moment. L’autor s’ho passa d’allò més bé traient a la llum el seu bagatge personal. Per això es complau en recrear el complot silenciós d’un grup de persones (pur estil Assessinat a l’Orient Express); la típica femme fatale (penseu en Mary Astor, Lauren Bacall o Jessica Rabitt, la que us agradi més); el trist destí de l’innocent, confident del “noi”, que se les carrega com a dany col·lateral; o la secretària fidel que fa un cafè de luxe i que, de bon principi, distingeix la veritat amb claredat meridiana.

La trama no resulta especialment original, però està ben trobada i és plena de vivesa. El pobre detectiu solitari i malmès tancarà un cas sòrdid i truculent, al qual s’hi dedica (com correspon) en cos i ànima, havent de restaurar amb paciència el seu destrossat i tendre cor.

Correa sembla haver escrit la novel·la pensant en mi. Suposo que és impossible obviar que tenim més o menys la mateixa edat. El cas és que Quince días de noviembre esdevé un preciós joc de referències literàries i cinematogràfiques que, des de Casablanca a Solo ante el peligro i El tercer hombre, passant per Sam Spade i l’inspector Maigret, reprodueixen un munt de les meves preferències particulars. Bogart, Bacall, Kelly, Cooper, Welles, Cotten. No tinc paraules. Una novel·la com les d’abans, de 186 pàgines (ja coneixeu el meu gust per la sentència de Gracián), capaç de deixar-te amb el desig a la boca. Amb ganes de més.

No puc fer altra cosa que felicitar Correa. I dir-li que m’he identificat de cap a peus amb aquest Ricardo Blanco, tan agredolç, les aventures del qual penso resseguir fins el final.

Que passeu una bona tarda, negrots.

HatTrick, d'Andreu Martín

HatTrick és una novel·la negra d’ambient futbolístic publicada l’any 2008, guanyadora del Premio Marca de Novela Deportiva. No es tracta d’una gran obra, però palesa la destresa indubtable del seu autor, Andreu Martín, ben conegut per tots nosaltres.

En un cert to d’acidesa continguda, Martín crea una ficció al voltant del segrest d’una gran estrella del futbol. Ambientada en una ciutat desconeguda, que podria ser qualsevol ciutat de l’Estat, i narrada en primera persona per un dels personatges implicats, la novel·la va de bons i de dolents, de narcotraficants sense escrúpols i de prostitutes forçades. Hi apareix tot un univers de passions humanes prou real, malgrat que la trama no sembli gaire versemblant en alguns moments i estigui força amarada de la imaginació de l’autor.

A mi, indefectiblement, m’ha recordat el segrest de Quini, que recordo perfectament. Els mitjans de comunicació, l’angoixa de l’opinió pública, les hipòtesis que anaven sorgint. Tot això i molt més, en un llenguatge proper i àgil, apareix perfectament recreat a HatTrick. Tal vegada és precisament el domini de la llengua i dels seus registres, així com la sorprenent incorporació de l’argot de les classes populars colombianes, allò que funciona millor a la novel·la. Per molt que hom no acabi d’entendre res quan els personatges colombians es comuniquen entre ells (és una hipèrbole que em permeto, no patiu, perquè gràcies al context no hi ha cap problema de comprensió).

A HatTrick, malgrat la temàtica, no hi manca una certa tendresa. Encara que posi damunt la taula molts dels defectes de la nostra societat, no es tracta d’una novel·la càustica, sinó d’una ficció agradable de llegir, adreçada a un públic ampli. Molt ben travada, posseeix una bona dosi d'acció d'inspiració clarament  cinematogràfica. 

També convé afegir que, endemés, pot fer les delícies dels afeccionats al futbol.

Bona tarda, negrots.