Harlem Nocturne

diumenge, 1 de novembre de 2009

Una de nostàlgies: El nom de la rosa


Ara que tinc entre mans una novel·la negra relacionada amb l’Església –i que aviat comentaré–, m’ha assaltat el desig de remembrar una lectura del passat. La veritable culpable ha estat la meva amiga Aurèlia (com veieu, totes les meves amigues van sortint de mica en mica en aquest bloc), perquè va ser ella qui, enmig d’una conversa, va sentir de sobte un important rampell nostàlgic. Val a dir que, com que som ànimes bessones, me’l va traspassar ràpidament. Total, que ja em teniu aquí recordant Umberto Eco i la seva fantàstica creació, El nom de la rosa.

Des que era molt joveneta, les novel·les ambientades en el món obscurantista i clos de l’Església Catòlica m’han cridat l’atenció. El fanatisme fosc d’aquesta institució, els ritus i rituals que la vertebren, la intolerància dels seus dirigents, ofereixen, des de l’època de les catacumbes i dels primers cristians, un material de primer ordre per confegir històries misterioses, enigmàtiques i –per què no dir-ho?– també de terror. Les facetes del tema són incomptables. Però, d’entre totes les possibilitats, jo em quedo amb les intrigues àuliques del Vaticà i amb les històries tenebroses de l’Edat Mitjana.

I així arribem a El nom de la rosa, una esplèndida novel·la que Eco va construir aprofitant sàviament els recursos del gènere negre. El narrador en primera persona és un dels protagonistes. Des del retir solitari de la seva vellesa, es disposa a immortalitzar per escrit els fets sorprenents que visqué en la seva primera joventut. L’acció, situada en una remota abadia del nord d’Itàlia al segle XIV, al bell mig d’un cru hivern de nevades intenses, narra una sèrie de crims perpetrats en les persones dels monjos de l’abadia. Eco empra el recurs típic del lloc tancat –que Agatha Christie va utilitzar a Deu negrets– on els personatges van morint un rere l’altre sense que l’assassí pugui ser ningú de fora.

El segon recurs policíac rau en la caracterització magistral del protagonista: l’inteligentíssim Fra Guillem de Baskerville, una mena de recreació medieval de Sherlock Holmes (només cal constatar la picada d’ullet del cognom). Acompanyat (a manera de Dr. Watson) pel seu novici Adso de Melk (el futur narrador), Guillem arriba a l’abadia precedit pel seu èxit com a investigador de causes difícils. El nom de la rosa serà, en el seu vessant negre, la recerca de l’autor dels assassinats. Coneixem l'hàbit del gènere de plasmar una parella que respon a l’estratagema d'un detectiu principal i d'un acompanyant. El primer, posa en relleu les seves reflexions recolzant-se en un company que actua d'alter ego, que efectua les preguntes adients o que li serveix de consciència i de revulsiu.

Tanmateix, com que Umberto Eco és de tot menys un escriptor frívol, va saber conjuminar a la perfecció l’estructura dels gèneres negre i gòtic amb els ingredients d’una obra erudita i de tints històrics, molt ben estructurada i molt interessant per a qualsevol tipus de lector. Així, les referències cultes sovintegen i la novel·la esdevé en realitat un recull del pensament religiós i estètic del moment. Des de l’aparició de les primeres ulleres (una mena de lupes per engrandir les imatges) a la descripció acurada d’un scriptorium medieval, l’entusiasmat lector assisteix als enfrontaments entre els diferents ordes religiosos, a la descripció d’heretgies, a la recreació d’una magnífica biblioteca de l'Edat Mitjana o, per damunt de tot, al motiu en última instància culpable de les morts. La trobada hipotètica del segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la Comèdia i que veritablement resta perdut. És una de les grans incògnites i mancances del món antic. Haver comptat amb aquest segon llibre, que suposadament seguia al de la Tragèdia, ens hauria ofert una més completa visió del pensament aristotèlic. A hores d’ara, coneixem molt bé les idees de l’estagirita al voltant de la tragèdia, però saber la seva opinió sobre la comèdia (que hem hagut de deduir de petites afirmacions captades enmig de la resta dels seus escrits) hauria completat una teoria estètica que, en la mesura que ha sobreviscut, ha exercit una influència decisiva sobre l'ideari i el pensament artístic posterior.

La novel·la és trepidant, intel·ligent, farcida d’enigmes. Els encerts de l’autor són enormes i no puc, evidentment, detallar-los tots. Tanmateix, no vull oblidar l’atractiu d’un personatge com el de Salvatore, l’antic heretge dulcinista que exclama “Penitenciàgite”!. Umberto Eco acaba fent aparèixer tots els seus dimonis. El culpable dels crims, el cec Jorge de Burgos, és una recreació de Jorge Luis Borges. La descripció de l’scriptorium i de la biblioteca, l’amor de Guillem pels llibres, un homenatge al saber, a la ciència, en contra de la religió i del mite. I la tèrbola ambientació eclesiàstica, la fanàtica repressió i l’estretor d’idees, una crítica ferotge al Catolicisme. Si, a sobre, el cinema ens ha deparat una imatge de Guillem de Baskerville que no podem separar de la millor caracterització que Sean Connery ha fet en sa vida, què més podem demanar?

En fi, que m’estic plantejant de rellegir El nom de la rosa. Per més que els llibres de la prestatgeria d’espera es queixin i remuguin, si la idea arrela en la meva ment, faré allò que em vindrà de gust.

Ah, i perdoneu, negrots, per la llargària de l’article. Però, ja sabeu, la nostàlgia és el que té.

15 comentaris:

Elies ha dit...

M'ha agradat molt l'article. Es nota que està fet des de la passió per l'obra.
Continua regalant-nos articles com aquests.
Per cert, molt encertada, la fotografia.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies. Per la passió per l'obra i per la coneixença mimètica (Aristòtil dixit). Hahahaha. Tot el dia remenant això, s'ha de notar.
Oi que sí que és xula la imatge? M'agrada molt.
Gràcies pel comentari.

judit b ha dit...

Molt bona crítica, Anna!
Mira, ja tenim una cosa més en comú, jo també em vull rellegir "El nom de la rosa", tot i que encara tinc una pila de llibres esperant una primera oportunitat...
Quan vaig llegir el llibre jo deuria tenir 15 o 16 anys. Cal dir, òbviament, que no vaig entendre gairebé res. Ho llegia com qui llegeix una novel.la d´Agatha Christie, imaginant-me qui seria l´assassí, i deixant de banda totes les disquissicions filosòfiques... Bé, l´hauré de tornar a llegir. M´imagino que ara captaré més coses, o així ho espero. :-)

Aurèlia ha dit...

BIEN!!!! Estic encantada amb l'article i amb el fet d'haver-te (-vos!) tornat a incitar l'interès per aquesta grandíssima novel·la, que, com et vaig comentar, m'ha marcat profundament. Moltes gràcies per l'homenatge!
Judit, jo també la vaig llegir a l'adolescència, i després diverses vegades, i és tan rica que cada cop hi he trobat coses noves: als 17 anys potser em va atreure més el món gòtic i un pèl sòrdit del monestir i dels monjos, i després (quan ja estava estudiant Humanitats) em va fascinar el retrat de la cultura i del pensament del moment. I ara... segur que hi trobaria noves lectures.

Aurèlia ha dit...

Per cert! Què xula la foto! M'encanten les fotos que trobes per als posts dels teus blocs!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a les dues, Judit i Aurèlia.
M'ho he passat molt bé fent-la. I crec que tens raó amb les fotos. Per a mi és un plaer afegit fer la recerca de les fotos dels blocs. Especialment en aquest, que ofereix més oportunitats.
Petons,
Anna M.

Llaudal ha dit...

M'afegeixo a les felicitacions que has rebut per aquest post. És una anàlisi molt bona del llibre.
La meva experiència, que ara us resumiré, ve a ratificar i completar el que en dius. Vaig créixer en un ambient catòlic molt tancat: rosari diari, missa diària en alguns períodes de l'any, novenes, pregàries, penitències i "sacrificis"...; em creia i vivia intensament tot el que els "hermanos de la Salle" em predicaven; jugava a dir missa ETC, ETC. Doncs bé, El nom de la Rosa descriu tan bé aquest ambient lúgubre que la seva lectura em va fer reviure aquells terribles anys juvenils amb tota la seva cruesa fins al punt que se m'encongia el pit i l'esperit. I no vaig poder seguir amb la lectura de la novel.la. Realment el llibre narra i descriu amb exactitud el que es vivia fins fa ben poc en els ambients catòlics. Una perversió humana que s'intentava disfressar amb aparences pietoses i alguna obra caritatitva.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Narcís, per les teves paraules. I el teu testimoni no deixa de incidir en tot allò que l'Església ha significat de pervers al llarg dels anys i en la durada de la tal perversió, que encara hi és. Lamento aquesta part de la teva vida, de veritat, però segur que t'ha fer més fort i amb una més gran capacitat d'anàlisi i de crítica.
Petons.

Anònim ha dit...

naucil veliko

Anònim ha dit...

l'ESGLESIA misteriosa... els xiux xius per el passadissos, les envejes que hi hà dins, les "barbaritats" que diuen perque porten un birret...
La FUMATA blanca... Jo he vist 3 cops la peli, la tinc gravada per si tinc "mono" i el llibre guardat dins una "urna".. la 1ª ediciò que hem va regalar un bon amic... De la foto ja està tot dit.
Bon dia negrots..
Jo crec que l'Anna ens ha fet un pócima de lletres que un cop assimilades.. estem ben atrapats.
Mercè.

Manel Aljama ha dit...

M'ha agradat molt aquest article i encara m´ha agradat més que es sigui un llibre que no ha acabat de sortir.

Ah, l'església, "e pur si muove", segurià com a institució mentre nosaltres reclamem a Caront una estona més per llegir o rellegir? :D

Comparteixo aquest article, amb el teu permís i és clar, amb el botonet que deixa blogger per enviar-lo a un altre bloc!

Gràcies igualment!

Una abraçada

Anònim ha dit...

La pel.lícula, una obre mestra,mai se'm ha oblidat, es d'aquelles que et que marcada. Suposu que el llibre ha de ser impresionant. Quina raó tens quan compares el frare Guillem, amb el Sherloch Holms !!
Maravellosa resenya,

Carme Luis

Anònim ha dit...

Tan bo és el llibre com la película, el teu article apassionant i la foto perfecta! Gràcies per escriure aquesta resenya tan acurada. Bona nit, Tura.

Teresa ha dit...

He llegit el llibre i he vist la pel·lícula 3 o 4 vegades, però si la tornessin a fer la veuria de nou.
Una de les meves obres preferides, de culte. Imprescindible pels amants de la bona literatura!

Bona nit!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Recordes que Eco va escriure "El nom de la rosa" a la biblioteca Robarts i que en aquesta biblioteca es va inspirar per crear la de la noveŀla?
M'has fet venir ganes de rellegir la noveŀla. Un bon moment ara que Umberto Eco ens ha deixat... la seva obra.