Harlem Nocturne

diumenge, 15 de novembre del 2009

Maria Antonieta, Conan Doyle i Nèstor Luján


No sé si us haureu adonat que el bloc encara no posseeix cap entrada dedicada a Conan Doyle i a Sherlock Holmes. N'he parlat, això sí, però sempre ha estat a propòsit d'una altra cosa i de manera tangencial. Evidentment, li arribarà el seu dia (com no!), però us he de confessar que tampoc no serà avui.
El cas és que ahir, parlant de Maria Antonieta amb la meva amiga Aurèlia, em va venir a la ment, com un raig, una novel·la policíaca molt sui generis que vaig llegir fa uns anys. L'obra em va encantar i, a més, pertany a un autor català, Nèstor Luján. Per tant, estic contenta d'aprofitar el meu inesperat record per fer referència a un escriptor nostre, la qual cosa sempre és desitjable i necessària.

La novel·la s'intitula Els fantasmes del Trianon i va rebre el Premi Sant Jordi el 1995, el mateix any que Luján va traspassar.
L'acció es desevenvolupa en tres moments cronològics distints. D'una banda, l'any 1789, en plena Revolució Francesa. Després, el 1901, quan dues turistes angleses que passegen despreocupadament pels Jardins del Trianon a Versalles, assisteixen a uns fets que tingueren lloc allà mateix més de cent anys enrere, en el moment de la Revolució. I, finalment, el 1951, quan uns personatges que investiguen fenòmens paranormals intenten tornar a repetir l'experiència de les dues angleses (és a dir, pretenen veure novament l'escena setcentista, que inclou la presència de la reina Maria Antonieta).
La trama està molt ben lligada, així com els salts temporals, de manera que la lectura és plaent, entenedora i fins i tot divertida. El llibre és una barreja de gènere negre, novel·la històrica i narració de fantasmes. La vasta formació del seu autor es fa palesa en tot moment i revesteix el text d'un aire sofisticat i culte que, com una aurèola, envolta l'enigma que els personatges intenten resoldre.
I ara us preguntareu: perquè comença aquest article amb una referència a Conan Doyle? Doncs perquè Luján, enmig de la seva ben trobada ficció, fa aparèixer el creador de Sherlock Holmes com un personatge més. Amb ell, l'atractiu del text augmenta, a banda de demostrar la capacitat de la literatura per crear i recrear ambients i situacions insòlites, inaudites i curulles d'imaginació.
No us explico res més, però espero que hagi estat suficient per despertar en vosaltres (si no ho heu fet ja) el desig de llegir el llibre. El meu exemplar és una cinquena edició de Columna, del 1996. Per tant, no crec que estigui exhaurit i segurament encara es pot trobar.
Em farà contenta si els meus records, que m'assalten sense demanar permís, serveixen per a que algú gaudeixi d'una lectura que no coneixia.
Feliç diumenge, negrots.

2 comentaris:

Natàlia Tàrraco ha dit...

Anna, quin VIVIDOR amb majúscules el Nestor, bon vivant i bon escriptor. Quna era petita (uf) el meu pare comprava la revista "Destino" allí hi col·laborava en Nestor, sempre irónic, sembre culte, sempre viatjer i menjador. Aquesta anècdota de fer sorti al "Holmes" en la obra que esmentes, es un recurs litaràri molt creatiu i divertit. M'ha vingut a la memòria un altre escriptor, gallec de Mondoñedo i amic del Nestor, A. Cunqueiro: "Merlín e familia" quanta imaginació:Avalon, la Santa Compaña, Merlín, taula rodona, i Pazos, boscs, pastors, tot barrejat magistralment.
Saps, vaig tenir el honor d'il·lustrar el conte de Conan Doyle: "Estudi escarlata", portada inclosa, per Editorial Bruguera. Conec al Holmes i en pel·lícula també: W, Wilder: "La vida secreta de S.Holmes" una meravella.
Un gust estar-se en el teu blog, ptons.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahaha. Sí, tens raó, Natàlia. En Luján era un gourmet, un bon vivant, realment. És cert que el recurs de fer aparèixer un personatge de ficció en una altra obra és divertit, també es fa al cinema. Però aquí, no és un personatge de ficció. Aquí qui apareix no és Holmes, és en Conan Doyle en persona i a l'obra ja fan referència al fet que és el creador d'en Holmes. Molt ben buscat.
Gràcies per venir.
Petons,
Anna