Haig de reconèixer que la confecció d'aquest bloc em té el cor robat. Em sento feliç rebuscant, enmig del maremàgnum eclèctic i heterogeni del meu bagatge de lectures, autors i obres interessants. Resulta evident (a hores d'ara tots ja ho teniu clar) que no puc fugir del tot de la meva condició de filòloga, de manera que, a banda de les novetats editorials i de les ressenyes de novel·la negra actual, m'agrada també recuperar els clàssics del gènere i, sobretot, oferir-vos opcions que us puguin resultar atractives i tal vegada sorprenents.Avui la meva proposta representa l'apropament a una figura que, de tan coneguda, és alhora ignorada. Sembla una paradoxa, però penso fermament que respon a la veritat. M'estic referint a l'escriptor romàntic José Zorrilla (Valladolid 1817-Madrid 1893), del qual allò que es coneix bàsicament és la seva faceta de dramaturg i especialment la seva obra Don Juan Tenorio. En canvi, va confegir, a més d'altres peces teatrals, un bon nombre de llegendes, poemes èpics i lírics i algunes narracions breus, el valor de les quals aquesta nit reivindico. No debades som al mes de novembre, el mes de Zorrilla per excel·lència.
Fa uns anys vaig entrar en una llibreria de vell, en la qual, d'altra banda, també hi havia llibres nous. Em va cridar l'atenció un magre exemplar de tapes vermelles de la col·lecció "Minúscula", de l'Editorial Celeste. El nom de la col·lecció no pot ser més escaient, perquè la publicació en qüestió només té 50 pàgines. No es tractava, però, d'un llibre antic: l'edició data de l'any 98. Tanmateix, el seu nul èxit resultava palès, ja que estava col·locat enmig d'un munt d'exemplars deixats de la mà de Déu.
Allà on la mà de Déu no arriba és on, curiosament, sempre arriba la meva (mà) a rebuscar una mica. I fou llavors quan el volumet se'm va enganxar als dits. El títol em resultà altament suggeridor, La mujer negra y otros cuentos de aparecidos, i em va sorprendre (no us enganyaré) descobrir-ne l'autor. La seva lectura, dies després, va revelar que l'havia encertat. El llibre conté tres relats encantadors: La mujer negra o una antigua capilla de templarios, La Madona de Pablo Rubens i Allá lejos, cada vez más lejos. Són històries que van aparèixer en diaris de l'època (sabeu que era una pràctica habitual) i que, com diu la contraportada del volum, "durante más de un siglo han soportado la injusticia del olvido".
La veritat és que es tracta de narracions plenament romàntiques, farcides de boira, castells de templers, runes, passions, drames, truculència, finals imprevisibles i molta fantasia. Com passava amb les llegendes de Bécquer, estan construïdes a partir d'elements gòtics i d'aspectes terrorífics que resulten molt adequats per a aquesta tardor freda i inclement que comença a instal·lar-se entre nosaltres.
En fi, que m'encanta recuperar petites joies que tots hauríem de conèixer. Per això us afegeixo l'enllaç de la primera de les històries, una narració tenebrosa de templers, capelles, castells i sepulcres. Garanteixo que us agradarà.
Ens tornarem a veure, negrots.
8 comentaris:
Ummmmmmm, quines esgarrifances, no?
D'això es tracta. De passar por!!!
Gràcies, Jo.
Déu n'hi do. Quanta truculència!
M'ha encantat.
Gràcies.
De res, seguidor fidel al 100%. De tota manera, aquest bloc sembla fet a la teva mesura, ja que sempre t'ha encantat la cosa terrorífica. No debades, com saben els que segueixen també "El racó de l'Anna", ets un incondicional del Festival de Cinema de Sitges.
Jo que no soc editor de cap bloc, però si seguidor d'alguns, conec més d'un autor amb el "cor robat".I això es nota.
Gràcies, Josep. En realitat, la que s'ho passa més bé sóc jo, segur.
Realment, en aquestes llibreries de vell s'hi troben petites grans joies. Llibres que de vegades han passat completament desapercebuts. Veus jo tampoc coneixia aquest cantó del Zorrilla. gràcies
De res, Pep. M'agrada que us faci algun servei la meva diversió criminal.
Publica un comentari a l'entrada