Harlem Nocturne

dilluns, 9 de novembre de 2009

La muerte (un regalet de dilluns)

Enrique Anderson Imbert va néixer a Córdoba (Argentina) el febrer de 1910 i morí a Buenos Aires el desembre de 2000. Escriptor, assagista i professor universitari, va destacar pels seus contes fantàstics, sorprenents i molt originals. Avui, com a regalet per a començar amb bon humor un nou dilluns de feina, us copio íntegre el text d'un relat breu que crec que us encantarà. Només cal que observeu la traça a fer la inversió de la llegenda urbana. Que ho disfruteu, negrots.

LA MUERTE, d'Enrique Anderson Imbert

La automovilista (negro el vestido, negro el pelo, negros los ojos pero con la cara tan pálida que a pesar del mediodía parecía que en su tez se hubiese detenido un relámpago) la automovilista vio en el camino a una muchacha que hacía señas para que parara. Paró.
-¿Me llevas? Hasta el pueblo no más -dijo la muchacha.
-Sube -dijo la automovilista. Y el auto arrancó a toda velocidad por el camino que bordeaba la montaña.
-Muchas gracias -dijo la muchacha con un gracioso mohín- pero ¿no tienes miedo de levantar por el camino a personas desconocidas? Podrían hacerte daño. ¡Esto está tan desierto!
-No, no tengo miedo.
-¿Y si levantaras a alguien que te atraca?
-No tengo miedo.
-¿Y si te matan?
-No tengo miedo.
-¿No? Permíteme presentarme -dijo entonces la muchacha, que tenía los ojos grandes, límpidos, imaginativos y enseguida, conteniendo la risa, fingió una voz cavernosa-. Soy la Muerte, la M-u-e-r-t-e.
La automovilista sonrió misteriosamente.
En la próxima curva el auto se desbarrancó. La muchacha quedó muerta entre las piedras. La automovilista siguió a pie y al llegar a un cactus desapareció.

4 comentaris:

Elies ha dit...

Està bé, però no m'ha sorprès. Ja m'ho esperava. La descripció de la clàssica dona vestida de negre clarifica el panorama totalment malgrat els papers intercanviats amb l'autoestopista.
Fins una altra vegada!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ja, però el crescendo fins que es confirma la sospita és el quid de la qüestió. És allò de poder usar encara els llocs comuns. A mi sí que m'ha agradat molt, perquè la dona de negre que condueix podia ser un parany i fins el final no ho saps segur.

Llaudal ha dit...

Potser sí que calia una mica d'enginy per trobar un final més original. La mort podia continuar la broma de la noia conreant una certa sintonia entre elles dues fins al punt de fer-nos dubtar de si l'"absoldria" o se "l'emportaria". No creus? Ara, no em digueu com es podria fer, no sóc pas escriptor, jo.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Em sembla que Anderson Imbert ja fa molt que va escriure aquest conte. Suposo que la llegenda urbana que ara és del domini públic, en aquell moment no ho era tant. No obstant això, mira, a mi m'agrada. Però sí, tot és revisable.