Umberto Eco, adéu al mestre

Hi ha gent que no s’hauria de morir. Que quan t’arriba la notícia, no t’ho vols creure. No sé perquè passa amb uns personatges més que amb uns altres, però és així. Almenys, a mi em passa.   

Ara ens ha deixat Umberto Eco, el mateix dia que es va morir un altre dels meus referents, Harper Lee. Ambdós formaven part de la meva llista d’autors de capçalera. El nom de la rosa i Matar un rossinyol són dos dels “meus llibres”, que no faltaven mai en les meves llistes de preferits. Poc m’importa que El nom de la rosa es convertís en un best-seller i que alguns pseudointel·lectuals no l’acabin de defensar. No saben el que es diuen. El nom de la rosa és una novel·la excelsa, un exemple d’alt nivell que demostra que l’entreteniment i la qualitat, sense cap problema, poden anar de bracet. De fet, l’aproximació a la cultura de masses era un dels temes que Eco sempre va tractar.

Però, evidentment, Umberto Eco és molt més que l’afortunat autor d’aquesta obra. Gran erudit, expert en Semiòtica, catedràtic a Bolonya, filòsof, Doctor Honoris Causa per un munt d’universitats, assagista lúcid, el podem considerar sens dubte una de les figures cabdals del pensament europeu del XX. Jo l’he llegit molt i sempre hi he combregat profundament. M’encantava el seu humor àcid, la seva ironia intel·ligentíssima, la seva perspicàcia. I, per damunt de tot, la seva sinceritat a prova de bomba, el fet que no tingués pèls a la llengua.    

Us enllaço aquí un post que vaig escriure fa temps sobre El nom de la rosa, però no vull deixar de parlar-vos d’un dels textos d’Umberto Eco que més m’han impactat. Quan el vaig llegir, vaig dir: Sí, senyor, això és, ni més ni menys. Pertany a la novel·la La misteriosa llama de la reina Loana, de 2004. El fragment que comento s’estén més o menys entre les pàgines 363 i 383 del llibre. Eco posa en boca d’un vell partisà una palmària disquisició sobre el caràcter maligne de Déu. Si Déu existeix, no és un ésser bo. Ens ho han fet creure, però és una fal·làcia. Déu és el Mal. Per argumentar-ho, el personatge dissecciona de dalt a baix els principals preceptes del Cristianisme, alhora que també cita altres religions. Us recomano llegir-lo. De sobte, ho entendreu tot.

 

Lògicament, no puc reproduir les 20 pàgines, però us en faré un petit tast:

Veamos los demás mandamientos. Yo soy el Señor tu Dios. Esto no es un mandamiento, si no serían once. Es el prólogo. Pero es un prólogo que te tima. Intenta entederlo: a Moisés se le aparece un tío, qué digo, ni siquiera se le aparece, se oye su voz y quién sabe de dónde sale, y luego Moisés va a contarles a los suyos que los mandamientos hay que obedecerlos porque proceden de Dios. ¿Y quién dice que proceden de Dios? Esa voz: “Yo soy el Señor tu Dios”. ¿Y si resulta que no lo era? Imagínate que yo te paro en la carretera y te digo que soy un carabinero de paisano y que me tienes que dar diez liras de multa porque por esa carretera no se puede pasar. Tú eres listo y me dices: pues quién me asegura a mí que tú eres un carabinero; a lo mejor eres uno que viene a porculear a la gente. Déjame ver los documentos. En cambio, Dios le demuestra a Moisés que es Dios porque se lo dice, y punto redondo. Todo empieza con un falso testimonio.

I aquest altre tros, que no me’n puc estar:

El primer mandamiento dice que no tendrás a otro Dios más que a él. Así ese señor te prohíbe pensar, qué sé yo, en Alá, en Buda o incluso en Venus, que, la verdad, tener como diosa a una tía que está más buena que un pan no está nada mal. Pero quiere decir también que no tienes que creer, qué sé yo, en la filosofía, en la ciencia, y que no debe ocurrírsete que el hombre desciende del mono. Sólo él, nadie más. Ahora presta atención, que todos los demás mandamientos son fascistas, están hechos para obligarte a aceptar la sociedad tal cual es. Acuérdate de santificar las fiestas... ¿qué me dices?

Estic trista, negrots. Ja sé que la mort ens arriba a tots, sé que Eco tenia 84 anys, que va viure una vida llarga i fructífera, que ha deixat un important llegat i que, mentre el seu llegat romangui, ell no desapareixerà. Tot i així, em sap molt greu. Sóc una mica simple amb les persones que admiro: tal com he dit al principi, senzillament penso que hi ha gent que no s’hauria de morir.

També Umberto Eco va recórrer millor que ningú la història de la bellesa. I amb això m'acomiado, amb una frase que ell recull i que em sembla avui la més oportuna:

La muerte y la belleza son dos cosas profundas que tienen tanto de azul como de negro y parecen dos hermanas, terribles y fecundas, con un mismo enigma y similar misterio.

(Victor Hugo)

 

 

Una de nostàlgies: El nom de la rosa

Ara que tinc entre mans una novel·la negra relacionada amb l’Església –i que aviat comentaré–, m’ha assaltat el desig de remembrar una lectura del passat. La veritable culpable ha estat la meva amiga Aurèlia (com veieu, totes les meves amigues van sortint de mica en mica en aquest bloc), perquè va ser ella qui, enmig d’una conversa, va sentir de sobte un important rampell nostàlgic. Val a dir que, com que som ànimes bessones, me’l va traspassar ràpidament. Total, que ja em teniu aquí recordant Umberto Eco i la seva fantàstica creació, El nom de la rosa.

Des que era molt joveneta, les novel·les ambientades en el món obscurantista i clos de l’Església Catòlica m’han cridat l’atenció. El fanatisme fosc d’aquesta institució, els ritus i rituals que la vertebren, la intolerància dels seus dirigents, ofereixen, des de l’època de les catacumbes i dels primers cristians, un material de primer ordre per confegir històries misterioses, enigmàtiques i –per què no dir-ho?– també de terror. Les facetes del tema són incomptables. Però, d’entre totes les possibilitats, jo em quedo amb les intrigues àuliques del Vaticà i amb les històries tenebroses de l’Edat Mitjana.

I així arribem a El nom de la rosa, una esplèndida novel·la que Eco va construir aprofitant sàviament els recursos del gènere negre. El narrador en primera persona és un dels protagonistes. Des del retir solitari de la seva vellesa, es disposa a immortalitzar per escrit els fets sorprenents que visqué en la seva primera joventut. L’acció, situada en una remota abadia del nord d’Itàlia al segle XIV, al bell mig d’un cru hivern de nevades intenses, narra una sèrie de crims perpetrats en les persones dels monjos de l’abadia. Eco empra el recurs típic del lloc tancat –que Agatha Christie va utilitzar a Deu negrets– on els personatges van morint un rere l’altre sense que l’assassí pugui ser ningú de fora.

El segon recurs policíac rau en la caracterització magistral del protagonista: l’inteligentíssim Fra Guillem de Baskerville, una mena de recreació medieval de Sherlock Holmes (només cal constatar la picada d’ullet del cognom). Acompanyat (a manera de Dr. Watson) pel seu novici Adso de Melk (el futur narrador), Guillem arriba a l’abadia precedit pel seu èxit com a investigador de causes difícils. El nom de la rosa serà, en el seu vessant negre, la recerca de l’autor dels assassinats. Coneixem l'hàbit del gènere de plasmar una parella que respon a l’estratagema d'un detectiu principal i d'un acompanyant. El primer, posa en relleu les seves reflexions recolzant-se en un company que actua d'alter ego, que efectua les preguntes adients o que li serveix de consciència i de revulsiu.

Tanmateix, com que Umberto Eco és de tot menys un escriptor frívol, va saber conjuminar a la perfecció l’estructura dels gèneres negre i gòtic amb els ingredients d’una obra erudita i de tints històrics, molt ben estructurada i molt interessant per a qualsevol tipus de lector. Així, les referències cultes sovintegen i la novel·la esdevé en realitat un recull del pensament religiós i estètic del moment. Des de l’aparició de les primeres ulleres (una mena de lupes per engrandir les imatges) a la descripció acurada d’un scriptorium medieval, l’entusiasmat lector assisteix als enfrontaments entre els diferents ordes religiosos, a la descripció d’heretgies, a la recreació d’una magnífica biblioteca de l'Edat Mitjana o, per damunt de tot, al motiu en última instància culpable de les morts. La trobada hipotètica del segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la Comèdia i que veritablement resta perdut. És una de les grans incògnites i mancances del món antic. Haver comptat amb aquest segon llibre, que suposadament seguia al de la Tragèdia, ens hauria ofert una més completa visió del pensament aristotèlic. A hores d’ara, coneixem molt bé les idees de l’estagirita al voltant de la tragèdia, però saber la seva opinió sobre la comèdia (que hem hagut de deduir de petites afirmacions captades enmig de la resta dels seus escrits) hauria completat una teoria estètica que, en la mesura que ha sobreviscut, ha exercit una influència decisiva sobre l'ideari i el pensament artístic posterior.

La novel·la és trepidant, intel·ligent, farcida d’enigmes. Els encerts de l’autor són enormes i no puc, evidentment, detallar-los tots. Tanmateix, no vull oblidar l’atractiu d’un personatge com el de Salvatore, l’antic heretge dulcinista que exclama “Penitenciàgite”!. Umberto Eco acaba fent aparèixer tots els seus dimonis. El culpable dels crims, el cec Jorge de Burgos, és una recreació de Jorge Luis Borges. La descripció de l’scriptorium i de la biblioteca, l’amor de Guillem pels llibres, un homenatge al saber, a la ciència, en contra de la religió i del mite. I la tèrbola ambientació eclesiàstica, la fanàtica repressió i l’estretor d’idees, una crítica ferotge al Catolicisme. Si, a sobre, el cinema ens ha deparat una imatge de Guillem de Baskerville que no podem separar de la millor caracterització que Sean Connery ha fet en sa vida, què més podem demanar?

En fi, que m’estic plantejant de rellegir El nom de la rosa. Per més que els llibres de la prestatgeria d’espera es queixin i remuguin, si la idea arrela en la meva ment, faré allò que em vindrà de gust.

Ah, i perdoneu, negrots, per la llargària de l’article. Però, ja sabeu, la nostàlgia és el que té.