Harlem Nocturne

dijous, 29 d’octubre de 2009

Res mai no és igual, d'Anna Maria Villalonga


Com que s'acosta la nit de les bruixes, el 31 d'octubre, m'ha vingut bé escriure aquest conte. Crec que us pot agradar. Els personatges no són inèdits, perquè ja protagonitzen una altra història meva. Tanmateix, aquella és una mica llarga i no em sembla idònia per a un bloc. Us penjo aquesta, amb motiu de la tardor i de la diada bruixenca. Que la gaudiu.

Res mai no és igual

La boira de la tardor queia damunt del bosc, freda i espessa. Arribava l’hora baixa i les ombres, de mica en mica, s’ensenyorien amb prepotència de tota la contrada. Llamps esfilagarsats esgarrapaven el cel i anunciaven trons llunyans que sacsejaven la vall. S’acostava la tempesta. El moment era idoni per recollir les herbes per als meus beuratges i conjurs: la mandràgora, la ruda, el marduix, l’hipèric. Em feien falta si volia emmalaltir animals, escampar grips noves o provocar inundacions. Si als inoportuns mortals se’ls acudia venir a molestar-me a la meva cabana, havia d’allunyar-los d’alguna manera. Últimament no havia tingut sort i aquestes visites agosarades es produïen massa sovint. Resultava estrany, però els humans del segle XXI no demostraven tenir massa por. Tot havia canviat tant en els darrers cinc-cents anys!
Aquell capvespre vaig sortir amb el cistell, acompanyada de les meves dues gates, l’Obscura i la Tèrbola. La Bòrnia, l’òliba que havia perdut un ull i que passava les hores a les branques de l’om del costat de casa, també va voler venir. Com que és vella i no hi veu, la vaig agafar i me la vaig col·locar damunt l’espatlla. Totes quatre, en amable companyonia, vam fer camí cap el més profund de la boscúria.
Les mates de ruda creixien amb força darrere de les falgueres i ens vam deturar en un indret mig ocult a omplir el cistell. De sobte, vam sentir una mena de remor desconeguda. Semblava el xiuxiueig somort d’unes veus humanes. Vam parar l’oïda. Qui podia ser, a aquelles hores i amb aquella negror que amenaçava tempesta? Les gates es van posar a rondinar, però les vaig fer callar amb un gest imperiós. Més valia esperar i no fer soroll.
El murmuri es va anar acostant. I jo ni tan sols no havia portat l’escombra per fer un vol de reconeixement. La Bòrnia va bufar, enfadada. Ni a recollir herbes podíem sortir últimament. De cop, unes veus clarament definides van materialitzar-se a l’altre cantó de la falguera. Vam restar quietes i en silenci. Potser marxarien aviat, potser s’havien perdut.
De cop i volta, alguna cosa sorprenent va succeir. Una pluja de cendres grisenques van caure damunt nostre. Les gates van quedar ben enfarinades i uns quants grans de cendra van anar a parar a l’únic ull de la Bòrnia. També els meus cabells i les meva cara van rebre de valent. A córrer cuita, vam fugir esperitades cap a la cabana. Allò era inexplicable. Quin fàstic! Vaig haver de canviar-me el barret i les faldilles, raspallar les gates i netejar amb camamilla l’ull rodó de la Bòrnia. Però el pitjor va ser que mai no vam arribar a aclarir què havia passat.

Vestits de negre, els familiars del finat es van allunyar lentament. Estaven compungits, però els quedava un consol: havien escampat les seves cendres pel bosc frondós on l’home, cada tardor, anava a caçar bolets.

16 comentaris:

Anònim ha dit...

He de dir que chapeau; m'ha agradat molt!
El lèxic m'ha semblat d'allò més escaient, les paraules triades amb molta cura, molt precises; l'ambient molt ben aconseguit. I el cop final, magistral.

Un petonàs al nas d bruixa de part de la Mar ;)!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Mar, gràcies. Em fa il·lusió que em deixis un missatge i més que t'agradi el conte. Petonets fortíssims.

Elies ha dit...

Ha, ha. El que no li passi a aquesta bruixa...
Aquest relat té regust a tira còmica de diari o revista (versió text) seguint el camí encetat pel primer conte. Estàs creant ja un personatge consolidat!
Petons.

Anna Maria Villalonga ha dit...

La veritat és que m'ho passo pipa escrivint les seves desventures. I no serà l'última. Segur.

electra ha dit...

és boníssim, xata. t'hi vas trobant tan bé, d'una manera tan versemblant, conforme s'avança cap al bosc!
i no cal dir que el final està d'allò més bé: sigui perquè és, de tan normal, original, o sigui perquè no te l'esperes, Xd!
felicitats.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies per les teves paraules. Ja saps que, per a mi, són molt importants.
De fet, és un segon conte, com he dit, amb les mateixes protagonistes. Me les estimo tant aquestes meves quatre nenes, que les seves peripècies no s'han acabat.

Llaudal ha dit...

Tot ha canviat molt els darrers cinc-cents anys d'humanisme i racionalitat. Però les bruixes han desaparegut des de mitjans del s.XIX; les ha escombrat la llum elèctrica!
M'ha agradat molt. Paticularment el final tan enginyós i actual. Un altre canvi que les bruixes no han assimilat: ja no hi hauran esquelets espaordidors, han esdevingut cendra!

Llaudal ha dit...

Puntualització. Les bruixes han desaparegut amb les ombres que la llum elèctrica ha engolit, però en el bosc encara en queden. I tant!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Com dic més amunt, la cosa ve de lluny (en relació amb un conte anterior). Ara ja vull fer uns personatges consolidats amb la bruixa, la Tèrbola, l'Obscura i la Bòrnia. Una mena de sèrie. Hahahaha. M'ho passo tan bé escrivint-ho que no t'ho pots imaginar, Narcís.

Anna Maria Villalonga ha dit...

En el bosc que hi ha dins del meu cap en queden segur. I la de coses que hauran de viure!

Anònim ha dit...

Un final realment sorprenent. L'he "devorat", el conte.
Vicenç Mengual.

vicmen ha dit...

Bon dia, Anna!
Això és una prova per veure si puc escriure aquí amb el meu compte de Google, només.
Salutacions cordials.

Aurèlia ha dit...

Ja m'he llegit el conte!
Ai, què xulo, m'he rigut un munt! També he llegit els comentaris, i el que diu l'Elies és molt suggerent... Potser haurem de parlar de la possibilitat de q aquests personatges tinguin cara... ;)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ja ho havia pensat això. Seria fantàstic. En parlem en persona.
Muà.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Pobra bruixa, i també les gates, mireu com es queden totes brutes de cendra, i a la Bòrnia, pobrissona, la cendra li ha anat a l’únic ull que li queda. I encara sort que és una bruixa polida i responsable i aviat estan altre cop netes i a l’òliba de segur que li ha anat bé la camamilla. Ai, aquest segle XXI, quin enuig per a les bruixes!
Aquest relat conté una gran riquesa de matisos, a més d’estar impecablement escrit, i la descripció de l’ambient està farcida de detalls ben triats que sedueixen els lectors i els fan sentir, gairebé, part de la història. La narració en primera persona, a més d’accentuar la sensació de proximitat, tot fent-nos sentir una certa tendresa per la bruixa i les seves companyes, aconsegueix mantenir el misteri –ni la bruixa ni els lectors no sabem que són les veus ni la cendra; tots plegats només observem el que passa sense saber per què passa.
El final és inesperat i immillorable.
Shaudin

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Shaudin, pel teu comentari tan positiu. Per a mi la teva opinió és molt important.
Com ja hauràs vist, aquest és el segon conte amb aquestes protagonistes. Me les estimo molt.
L'altre és més llarg i no trobo que sigui adequat per al bloc.
Jo crec que, com que m'ho passo tan bé escrivint les seves aventures, això es nota en el conte.
Una abraçada,
Anna