Harlem Nocturne

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Recordant els clàssics. Avui: Gaston Leroux



Continuant en la línia de remembrança dels clàssics, avui és el dia de l'escriptor francès Gaston Leroux, que tots coneixem molt bé per una obra a hores d'ara universal, El fantasma de l'òpera.
Leroux, nascut a París el 1886 i mort a Niça l'any 1927, és un dels primers conreadors del gènere d'aventures i policíac. El seu èxit amb Le Fantôme tal vegada ha provocat que d'altres obres seves no hagin arribat a ser tan conegudes pel gran públic.
Tanmateix, jo recordo vivament el plaer de la lectura de Le mystère de la chambre jaune, on s'inicien les peripècies de Joseph Rouletabille, un modest periodista que esdevé detectiu i que va ser un dels personatges emblemàtics de Leroux, protagonista de vuit de les seves novel·les. També destaca la segona de la sèrie, Le parfum de la dame en noir.
Però Rouletabille no és l'únic protagonista de les obres de Leroux. També hi trobem Chéri-Bibi, de les aventures del qual se n'han fet fins i tot còmics.
No acaba aquí la producció del francès, ja que, a banda d'aquestes sèries, fou un escriptor prolífic que publicà desenes de novel·les de crims i de misteri.
Tot i que possiblement el nivell de qualitat de la literatura de Leroux no pot comparar-se amb la d'Allan Poe, en qui segurament es va emmirallar, és cert que li hem d'agrair un munt de textos que han generat afició i que han obert les portes a autors posteriors.
Sense anar més lluny, Le mystère de la chambre jaune, és un dels primers títols que afronten el lloc comú de "l'enigma de l'habitació tancada", el típic assassinat que es produeix en una estança en la qual és impossible entrar i de la qual tampoc no és possible sortir. A l'estil d'Els crims del carrer Morgue, d'Allan Poe, que fa uns dies vaig comentar en aquest mateix bloc.
Bé, només aquest breu apunt per recordar un altre negrot del passat.
Si algú no l'ha llegit mai, no deixem que caigui en l'oblit. Recuperem-lo i atorguem-li el paper que, com a precursor d'un gènere amb tants adeptes, es mereix.

4 comentaris:

Llaudal ha dit...

Així ho faré tant bon punt en tingui l'ocasió. En les versions franceses! Sobre tot El Fantasma de l'Òpera em resulta molt atraient per l'adaptació en format musical. M'encanta sentir-hi l'orgue, però també les seves melodies. Per no citar tot el simbolisme de l'atracció del món subterrani i la victòria definitiva de la llum (elèctrica!). Dionís versus Apol.lo.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tens raó. La veritat és que és una història que genera una especial fascinació, i no serà perquè, a aquestes alçades, no la tinguem més que sabuda.
Però és això que tu dius. De la mateixa manera que la novel·la o la narració de por genera aquesta atracció ambivalent que tant agrada a l'ésser humà, dins del gènere mateix la cosa oculta i subterrània encara en genera més.
És curiós que tots els tòpics i llocs comuns del gènere encara continuïn funcionant (foscor, tempestes, soterranis, tombes, cementiris, raigs, trons, vent).
En fi. Jo humilment intento anar recuperant petits fragments, autors o parceles dignes de record perquè, com he dit, no caiguin en l'oblit.
Gràcies, Narcís, per la teva fidelitat.
Anna

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ui, per Déu. Cremaré a l'infern dels filòlegs indesitjables.
"Parcel·la" s'escriu amb l geminada.
Grrr.

Elies ha dit...

Els clàssics no moriran mai!