Harlem Nocturne

divendres, 23 d’octubre de 2009

De desmitificacions: "El fantasma de Canterville", d'Oscar Wilde

Avui m'abelleix parlar d'un dels meus autors favorits, d'una de les meves debilitats literàries: l'escriptor irlandès Oscar Wilde (Dublín 1854-París 1900).

No és que Wilde sigui un autor especialment representatiu del gènere negre o de terror, malgrat haver escrit relats tan fantàstics com El crim de Lord Arthur Saville -història d'intriga psicològica i ressons ocultistes amb un final absolutament sorprenent- o el vessant màgic i obscur de la seva novel·la El retrat de Dorian Grey. Tanmateix, la producció de Wilde inclou el conreu d'una gran varietat de gèneres (teatre, conte infantil, assaig, etc.) més habituals dins de la seva obra.
De qualsevol manera, el comentari que faré, breu i sintètic, amb l'única finalitat de despertar en vosaltres el desig de la lectura, té a veure amb una història curta que per a mi és absolutament esplèndida: El fantasma de Canterville. La primera vegada que la vaig llegir, era una adolescent de la primera volada. Recordo que el gaudi i la sorpresa foren tan grans (i inesperats) que mai no m'ha marxat del cap. Naturalment, no he parat de rellegir-la.
Sóc plenament conscient que a la majoria de vosaltres no us descobreixo cap novetat. Però també estic convençuda que el rescat del text pot resultar-vos tan plaent com ho va ser (segur que ho recordeu) el primer cop.

El cas és que Wilde proposa una desmitificació del gènere confegint una genial paròdia dels contes de terror. Alhora, el relat destil·la una subtil crítica contra la materialista societat burgesa de finals del XIX. La naturalitat de l'estil narratiu és fonamental.
Una família americana acomodada i sorollosa s'instal·la en un antic castell britànic on hi habita un fantasma. El fantasma, fet pols, vagareja pel castell a fi d'expiar una terrible culpa i, fins aleshores, ha fet fugir esperitat tothom que l'ha vist. Amb l'arribada de la família, el pobre esdevé una triste aparició que arrossega cadenes i que, de sobte, perd tota la seva capacitat d'espantar. Els americans, criatures incloses, aconsegueixen desquiciar el sofert ectoplasma des de la seva situació còmoda i sense complicacions. No explico detalls ni vaig més enllà.

Tanmateix, tot plegat és tan divertit, tan ben ambientat -el xoc entre la conservadora societat anglesa i la despreocupada prepotència americana es desgrana amb una agudesa indiscutible- que hom no pot fer una altra cosa que fruir-ne intensament, a banda de treure's el barret davant de la genialitat de Wilde. Ah, i riure. Riure moltíssim.

En definitiva, que avui em venia de gust una de desmitificacions. Perquè, potser, aquesta és una altra cara del gènere que, abans de caure en la compulsió definitiva, tots els negros hauríem de tenir en compte.
Aprofito per adjuntar-vos l'enllaç d'El crim de Lord Arthur Saville. Si no teniu el llibre, podeu fer el saníssim exercici de llegir-lo a la xarxa. El fantasma, però, us l'haureu de comprar. És una mica més llarg.

Fins aviat, negrots.




2 comentaris:

Elies ha dit...

Jo el vaig llegir en una versió anglesa reduïda donat que era la meva època d'estudiant d'anglès.
Em va agradar.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs ara seria bo llegir-lo en una versió sencera (sigui en la llengua que sigui).