Harlem Nocturne

dissabte, 10 d’octubre de 2009

COMPULSIÓ CRIMINAL II














Avui, després d'un dinar de Congrés, he tingut una estona al migdia. Feia solet, de manera que la meva amiga Esmeralda i jo hem volgut estirar les cames i ens hem fugat ràpidament cap a l'FNAC del Triangle. Ella, per comprar un telèfon inalàmbric. Jo, un CD que feia temps que volia.

Els telèfons inalàmbrics disponibles no complien els requisits que necessitava l'Esmeralda. En canvi, el CD sí que hi era. Com que el cantant -la identitat del qual ara no ve a tomb- també és del seu gust, n'hem agafat dues unitats. Tot semblava indicar que ens trobàvem a punt de sortir de l'FNAC i de tornar volant a la sala del Congrés, on el següent ponent segurament ja estava escalfant motors.

I aleshores, s'ha produit el fet. L'atracció del prohibit. I, com qui no vol la cosa, s'ha disparat la compulsió. En una pila immensa jeien descaradament, sense pudor de cap mena, un munt d'exemplars de l'últim llibre de Henning Mankell, del qual ja us en vaig parlar fa uns dies. L'home inquiet, la darrera i definitiva novel·la del seu emblemàtic i estimat personatge, Kurt Wallander.

M'hi he apropat lentament. O això m'ha semblat. He seguit el ritual d'agafar-lo entre les mans, donar-li la volta, mig acaronar-lo, olorar-lo. L'emoció m'ha dominat, perquè no pensava comprar cap llibre i molt menys topar-me amb aquesta sorpresa. He tingut un moment de dubte, però ha estat inútil.
Resultat: jo he sortit de l'FNAC amb un llibre i un CD. I l'Esmeralda, amb el mateix CD i un "drive pen" baratísstim de 4 gigues que ha descobert a l'últim moment. No cal dir que el ponent ja parlava del Renaixement quan hem entrat a la sala congressual.

Ara ja sóc a casa. El llibre ha estat col·locat a la lleixa on es fan companyia els exemplars que esperen torn de lectura. Encara haurà de tenir paciència, perquè abans he de llegir el títol anterior de la sèrie, l'únic que em faltava i que m'havia reservat (abans de saber de l'existència de L'home inquiet) amb la finalitat d'ajornar durant un temps l'adéu a l'inspector Wallander. Es tracta d'Abans de la gelada, que començaré demà, així que acabi la novel·la que tinc entre mans.

Tanmateix, ja ha sorgit el problema. Un problema que pateixo, atesa la compulsió, amb inevitable recurrència.

Alguns de vosaltres ja sabeu que els llibres de casa meva posseeixen vida pròpia. És un fet comprovat. La qüestó és que ara mateix, mentre escric això, sento remugar i discutir tots els exemplars de la lleixa. S'han empipat d'allò més perquè n'ha entrat un de nou que saben que em fa il·lusió. I comencen a tenir por que el seu torn trigui més a arribar. Jo els dic sempre que no siguin impacients. Que poden passar més o menys dies, però que tots tindran el seu moment culminant. Però no m'escolten.

Com a mínim espero que es calmin abans que me'n vagi a dormir. La darrera vegada, després de la forta compulsió que us vaig explicar fa uns dies, estaven tan esvalotats que tots plegats vam passar la nit del lloro. Ni els contes de l'encisadora Sherezade, que de tant en tant s'escapa de l'exemplar de Les mil i una nits que tinc al menjador, no van aconseguir calmar-los.


8 comentaris:

Vicenç Bon ha dit...

Jo he trobat una solució. Els dels prestatges gairebé no els toco i dormen de fa temps; vistos de lluny diries que són morts. I els que voldria llegir en un temps a venir, els tinc en dues piles -una mena de torres bessones-, però els vaig intercanviant sovint per tal que no es facin il.lusions. De vegades, n'agafo algun i li faig veure que l'he començat a llegir, però el torno a la pila, i així no prenen mals costums.
Com que en vaig comprant, ja estic a punt de començar la tercera torre.
Els que llegeixo -dos o tres a l'hora- els tinc en una altra habitació i així no els poden veure. Tampoc no es tracta de ser cruel.

Vicenç Bon ha dit...

A l'hora d'escriure el comentari he posat "a l'hora" per "alhora". Indulgències demanades.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahaha. Totes aquestes idees ja les he posades en pràctica, però els meus llibres ja em coneixen massa, segons em temo.
Per sort, els vaig amenaçar amb retardar-los sine die abans d'anar a dormir i no m'han donat la nit.

Llaudal ha dit...

Quan compro un llibre, la curiositat em guanya i li he de dedicar una estona de benvinguda. Això el calma per una temporada; vull dir que em calma a mi, oi? Amb les novel.les la cosa és diferent: s'han d'acontentar que les acaroni, hi passi el palmell de la mà... Arriben a la conclusió, que arribat el moment, rebran el mateix tracta preferencial que ara observen que tinc per al qui li toca.

Anna Maria Villalonga ha dit...

M'encanta veure que els vostres llibres també tenen vida pròpia. Ja em pensava que era una cosa de casa meva, per torturar-me.

Elies ha dit...

Celebro que gaudeixis tant amb els llibres, encara que sigui amb aquesta compulsió.
;-)

electra ha dit...

... a mi crec que no em parlen: els llibres en general estan tan acostumats que els remeni i esmeni a pinyó fix, laborant, que quan n'agafo de mena negra com els que tractes aquí, sigui anant amb metro o amb tramvia o per a posar-me a dormir, saben que igual hi entraré i m'hi engrescaré però no passarà d'un rampell instantani o de curta durada, i per tant han decidit --crec-- deixar-me córrer.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Pobrissons els teus llibres. Els has d'animar una mica, dona. Els imagino moixos i ho he comentat amb els meus i m'han assegurat que estan desanimats.