Àlex Martín Escribà, Alfons Cervera i Javier Sánchez Zapatero
Per motius aliens a la meva voluntat (una antipàtica grip que m’ha afectat en tornar del viatge i que encara no m'ha abandonat), començo amb retard (i espero que em perdonareu) les meves promeses cròniques del Congrés salmantí. Com sabeu, hi vaig anar acompanyada d’en Sebastià Bennasar (periodista, escriptor i estudiós del gènere). A banda que ens ho vam passar d’allò més bé, vam conèixer gent i vam aprendre coses noves, ell ha estat molt més ràpid i efectiu i l’endemà de la tornada ja havia penjat la seva crònica al seu bloc “Saber perdre”. Com que és tan completa, fidel i encertada, he decidit que jo no escriuré una crònica general (la seva ja ho diu tot).
Per tant, em dedicaré, com vaig fer l’estiu passat amb motiu dels Juliols de la UB, a desgranar més detingudament algunes de les intervencions.
Per tant, em dedicaré, com vaig fer l’estiu passat amb motiu dels Juliols de la UB, a desgranar més detingudament algunes de les intervencions.
El Congrés s’inicià el dimarts 20 de març, però nosaltres no hi vam fer cap fins el dia 21, dimecres. Ja em va saber greu, ja, perquè algunes de les sessions que ens vam perdre m’interessaven molt. En especial, les dedicades al cinema i a les sèries de televisió: va haver intervencions sobre l’evolució de les sèries negres, es va parlar de "Los soprano", de "The Wire", de "Twin Peaks". Vaig saber per Àlex Martín Escribà (codirector del Congrés juntament amb Javier Sánchez Zapatero) que van estar molt bé, especialment la dedicada a “Estereotipos musicales en el cine negro. La emulación del género en las series de televisión” (de Judith Helvia García Martín, de la Universitat Pontificia de Salamanca). Sembla que va resultar una comunicació molt reveladora respecte a l’ús dels elements i recursos musicals en les sèries i el cinema negre (tipus de música, dosificació, silencis, etc.). M’hauria agradat molt assistir-hi.
En Sebastià i jo ens vam enganxar dimecres a les 18 hores, després de baixar del tren i de voltar per la ciutat tot intentant esbrinar el camí de La Filmoteca, lloc dels actes d’aquella tarda. La resposta de la majoria de salmantins (agradabilíssims però astorats, amb un ulls com taronges) era recurrent: Filmoteca????? Doncs sí, Filmoteca. Que en tenen una, senyors!!! I ben agradable, per cert. Tot indica, però, que coneguda coneguda, no ho és.
Després de l’aventura ("Anna, no pateixis, que trobar-ho, ho trobarem" –Sebastià dixit), finalment hi vam arribar sense problemes. A temps de sobres per gaudir des de l’inici de la intervenció de l’escriptor valencià Alfons Cervera. Cervera va pronunciar la conferència “¿Por qué dejé de leer novela negra?”. No cal dir que, essencialment, el títol ja és prou provocador, en la línia retòrica dels antidiscursos.
Cervera es va confessar un gran admirador de l’obra de Juan Marsé, al qual considera un referent. Defensa l’escriptura memorialista dels primers autors de novel·la negra i, en canvi, pensa que la proliferació actual i l’allunyament dels clàssics no ajuden gens a la comprensió dels processos històrics. Tal vegada convé recordar-vos que el fil conductor del Congrés d’enguany era precisament aquest: “Memoria, historia y sociedad en el género negro”.
Cervera remarcà la sensació d’estafa que darrerament experimenta respecte d’un gènere que, en el passat, li havia ensenyat tantes coses de la societat, del món i de la naturalesa humana. Per a ell, les arrels del gènere són sagrades (Himes, Hammett, Chandler) i no acaba d’acceptar alguns autors actuals que, sense més (potser per moda), de cop i volta es posen a fer novel·les negres. Resulta evident el purisme del valencià, però no us l’imagineu vinculat a posicions retrògrades. Més aviat va pretendre enlairar un cant a les excel·lències d’aquesta literatura i a la necessitat de mantenir el seu nivell de qualitat. Així, criticà la seva desvaloració i massificació des del punt de vista dels interessos econòmics del negoci editorial. Sorprès com gairebé tothom davant d’un fenomen com el d’Stieg Larsson, que ha introduït la narrativa sueca (i nòrdica en general) fins a límits insospitats, Cervera reivindicà vivament autors com Jean Claude Izzo. També insistí que el gènere negre és bàsicament urbà.
La xerrada fou molt divertida, amb anècdotes incloses. Una conferència amena i clara, especialment remarcable per la voluntat d'expressar sense embuts les idees i la posició que defensava. Cervera va concloure amb una afirmació que em va semblar d’antologia (i, per postres, molt poètica). Per tant, he decidit que me l'apunto com a frase de capçalera:
Las novelas negras son rojas como la sangre.
Doncs sí, així ha de ser. Espero que us hagi interessat. Passeu un bon dia i ens tornem a veure demà, negrots.
"Artilugios para fascinar". Em va agradar l'expressió. Què és si no la literatura i el cine? La placa feia referència a una exposició de la Filmoteca.
