Convindreu amb mi que no hi ha res més inquietant que un infant malvat. Va en contra de totes les lleis de la natura. El nens són per se els màxims exponents de la innocència, de la ingenuitat, de la indefensió: aquells éssers petits i dependents que ens necessiten i als quals els adults hem d'estimar i protegir.
La subversió d'aquest fet, d'aquest principi inherent a la pròpia idiosincràsia humana, ha esdevingut un recurs usat sovint en el cinema i en la literatura, especialment en els relats de terror psicològic. I és que resulta extraordinàriament rendible. 
Hi hauria força exemples que hom podria citar. Pel que fa al cinema, ara em passa pel cap El bon fill, una pel·lícula de 1993 protagonitzada per un Macaulay Culkin convertit en un assassí sense consciència. O la recreació de la novel·la de Stephen King Los niños del maiz.
Hi hauria força exemples que hom podria citar. Pel que fa al cinema, ara em passa pel cap El bon fill, una pel·lícula de 1993 protagonitzada per un Macaulay Culkin convertit en un assassí sense consciència. O la recreació de la novel·la de Stephen King Los niños del maiz.
Fent-me ressò del lloc comú, he pensat que estaria bé recordar avui dos exemples de l'inquietant rol que els infants han jugat en la història de la literatura universal.
En primer lloc, és innegociable començar per una de les novel·les (en realitat una short story) més famoses de Henry James (1843-1916). Em refereixo, evidentment, a Un altre pas de rosca. Des del punt de vista de les meves preferències literàries, el relat està situat en un lloc elevat. El considero una mena de delicatessen, una joia magistral que ens endinsa en un misteri insondable que només la voluntat del lector pot resoldre. I és que el lector (amb l'ai al cor des del començament) al final es veu obligat a replantejar-se la novel·la i a prendre partit. I mentrestant, l'ambient gris de la mansió aïllada, el patiment de la institutriu, la incomprensió dels que l'envolten i la malignitat (real o suposada) de les dues criatures, ens fan viure moments d'un suspens i d'un terror psicològic d'altíssim nivell. Endemés, Un altre pas de rosca també és un conte de fantasmes. Té tots els ingredients que toquen la fibra del lector apassionat. No debades l'obra ha inspirat tantíssimes pel·lícules, tantíssims contes, tantíssimes històries similars. Ja recordareu Los otros d'Amenábar i la impossibiliat de no pensar en Henry James si coneixíem el relat.
Ara vaig a una novel·la més nostrada, però no per això amb menys valor dins del conjunt de la narrativa europea de l'època, Mirall trencat de Mercè Rodoreda (1908-1983). Enmig de la narració del declivi d'una família de la classe alta catalana des de finals del segle XIX al primer terç del XX, l'autora hi col·loca uns nens terribles, incestuosos i sense escrúpuls, capaços de matar el seu germà petit amb una incombustible sang freda. Aquest acte, que trastoca l'ordre establert, és un signe més de la decadència, un fet que deixa el lector mig estabornit durant una llarga estona. Però encara anem més lluny, perquè Rodoreda també hi afegeix l'element fantasmal. L'espectre de la nena assassina, la Maria, roman per sempre més a la casa del crim després del seu torturat suïcidi.
Què tenen en comú aquests nens a banda dels aspectes que ja he anat esmentant? Doncs l'absència de remordiments, la premeditació i la crueltat. I això és el més inquietant, el més dur de pair. Criatures sense ànima que recorren transversalment no només els relats de gènere, sinó també la gran història de la literatura.
El tema dóna per molt, però seria excessiu per a un bloc. Perdoneu que només hagi fet un petit esbós.
Una abraçada i fins aviat, negrots.
14 comentaris:
La canalla també pot patir psicopatologies.
Sí, sí, i tant. Però, quan això passa, espanten més que els adults.
I tant. La majoria de les pel·lis de terror tenen els infants com a protagonistes... ;)
De vegades són víctimes, com a "El resplandor" o a "El sexto sentido", però de vegades són els dolents. Huuuuu.
Ara em ve al cap la pel·li del Chicho Ibáñez Serrador "Quién puede matar a un niño?" del 1976. Genial.
Si no l'heu vist, intenteu de fer-ho. Paga la pena.
Ah, doncs no. Ni tan sols em sona. Gràcies, tot i que suposo que no serà fàcil de trobar.
Anna, et vols creure que encara no havia llegit "Un altre pas de rosca"? L'he devorat en un parell de nits i he quedat meravellat, copsat, sorprès i... desorientat!
Creus que Henry James era conscient del que estava escribint? He llegit que en el moment de publicar el llibre el va descriure com una història de fades senzilla i sense pretensions.
El problema és el final. M'estic trencant el crani intentant interpretar els fets i prendre partit pels nens, per la institutriu o fins i tot per les mateixes aparicions... em pots ajudar? Com interpretes les aparicions? Qui són els malvats, els nens o les aparicions? Com es justifica l'actitud del tiet? Creus que Henry James ens volia deixar amb tots aquests interrogants al cap després d'escriure, com bé dius, aquesta delicatessen de novela?
En fi, gràcies com sempre per la recomanció!!!
Hola, Ashfiel.
Abans de res, dir-te que m'encanta que, tant temps després d'escriure aquest article (gairebé 1 any), encara el visiteu i accepteu la recomanació. En segon lloc, dir-te també que estic molt contenta que t'hagi agradat tant, cosa gens estranya perquè em reitero que el llibre és una delicatessen.
Pel que fa a les teves preguntes, doncs, hehehe, crec que el quid de la qüestió rau en aquesta incertesa que ens sobrevé un cop acabada la lectura.
Estic seguríssima que James sabia molt bé el que escrivia. De fet, el títol ens ho diu clarament. No és gratuït. Ell va voler confegir un relat que anés més enllà d'allò que s'havia fet sempre, que anés més enllà d'allò que el lector podia esperar d'entrada.
Com ho aconsegueix? Doncs sembrant un dubte raonable i impossible de resoldre. Qui són els dolents? Els nens, posseïts per la maldat de l'anterior institutriu? La protagonista, que veu visions que no existeixen i està realment malalta? Alguna força inconeguda que no acabem de conèixer?
La novel·la és una petita (o gran) joia. Tria tu el final. Tot i que jo em decanto per pensar que la institutriu no està bé del cap, és una preferència meva. Tal vegada en la literatura començava a acceptar-se el fet que les malalties mentals podien ser les responsables de situacions i actituds que abans es pensava que eren fruit de possessions demoníaques o d'aparicions sobrenaturals.
Quants esquizofrènics no hauran passat per il·luminats (tant del bé com del mal) al llarg de la història? Pensa en Joana d'Arc, un exemple paradigmàtic. Li parlava Déu a l'orella o és que ella necessitava medicació? M'inclino per la segona opció.
En fi. No sé si t'he aclarit res, però crec que la grandesa de la novel·la ja l'has viscuda. És, d'una banda, el fet d'haver-t'ho passat també mentre llegies. D'una altra, aquesta incertesa final que farà que la recordis per sempre més.
Una abraçada i fins aviat,
Anna
Moltes gràcies per la lliçó, Anna!
Gràcies a tu estic descobrint llibres que em fan passar boníssimes estones. Em sembla que ara estiraré el fil de Poe.
Per cert, la teva interpretació encara fa el llibre més inquietant!!! Brrfff, si fos així, pobres nens.
Em fa molt feliç això que dius. Poe no et decebrà, de cap manera.
Si tot això que escric, no sense esforç i dedicació, serveix per despertar inquietuds i promoure lectures, em dono per molt satisfeta.
Una forta abraçada, amic.
Anna, m'ha agradat molt la teva ressenya. Veig que coincidim en moltes coses sobre la novel·la de James.
També m'agrada la connexió amb els nens de Mirall trencat. Des del punt de vista de la maldat i de l'absència del sentiment de culpa són calcats.
Publico com a "anònim" perquè no ho sé fer d'una altra manera!
Salut!
Míriam
M'alegro que t'hagi agradat, Míriam. Sí, crec que opinem si fa no fa el mateix.
Una abraçada.
Com m'ha agradat llegir aquesta ressenya després d'acabar el llibre. Estava una mica confosa amb com interpretar el sentit de tot i crec que tens raó, que a cada u sens dóna la llibertat d'escollir on és el mal o si tot és producte d'una ment un xic malalta.
Mentre el llegia vaig pensar en "Los Otros".
Una abraçada
Àngels Freixa
Moltes gràcies, Àngels. Me n'alegro!
Publica un comentari a l'entrada