Joc d'identitats, de Jordi Tiñena

No sabeu com em costa escriure aquesta ressenya, de la mateixa manera que també he patit força llegint la novel·la. És difícil fer-ho sense dolor quan la mort del seu autor, algú encantador a qui jo apreciava molt, és encara tan recent. Jordi Tiñena ens va deixar el passat dia 23 de març, de manera sobtada i inesperada malgrat que arrossegava una malaltia important des de feia temps. Però el desenllaç precipitat no era previsible. I la prova és aquesta novel·la que va sortir només un mes abans, amb el número 28 de la col·lecció de Llibres del Delicte. 

Joc d'identitats no és l'obra d'algú que es troba a les acaballes de la vida, sinó el producte d'una mentalitat àgil i efervescent, en plena forma. Ho podeu comprovar fàcilment enfrontant-vos a la seva lectura, perquè us garanteixo que en gaudireu moltíssim. Es tracta d'un trencaclosques elaborat i imaginatiu, que va encaixant com un mecanisme de rellotgeria i que ens obliga a parar tota la nostra atenció. Joc d'identitats s'ha de llegir seguida, no permet anar-la deixant i agafant amb dies de diferència. Hi ha massa per entendre i massa per processar. 

La novel·la és la segona de la sèrie protagonitzada pel sotsinspector Vidal i el seu company, el caporal Veciana. Jo l'esperava amb ganes, perquè la primera, titulada La mort sense ningú, em va agradar i em va semblar molt prometedora. Ara la nissaga ja no podrà continuar. Han quedat coses obertes, temes pendents, però no podem fer-hi res. 

Tiñena ens ha deixat un bon llegat negrot, amb aquestes darreres aportacions. La ploma ben esmolada, un gran enginy temàtic i estilístic (fa unes comparacions espectaculars) i una experta construcció dels personatges converteixen les úniques dues novel·les del cicle en dues petites (o grans) joies que no podeu deixar passar. 

Quan algú se'n va, però ens deixa la seva obra, no marxa del tot. Així passa amb en Jordi. Com deia Luis Rosales en un dels seus magnífics poemes: La muerte no interrumpe nada. 

Que tingueu un bon dia, negrots.