Harlem Nocturne

dijous, 27 de juny del 2013

Un habitual de la comissaria, de Dominique Manotti








Fa pocs dies vaig tenir el privilegi d’entrevistar Dominique Manotti, que va visitar Barcelona per a la presentació de la seva novel·la número set de la Col·lecció Crims.cat d’Editorial Alrevés Un habitual de la comissaria. Des dels primers mots que vam creuar, em va subjugar la seva personalitat decidida i ferma; la seva determinació de tirar endavant una obra narrativa que va definir com estrictament “negra” que contribuís a mostrar sense embuts la realitat social. Que posés damunt la taula el nivell de corrupció generalitzada dels centres de poder; la pervivència de la misèria, la violència i la injustícia en un model d’estat aparentment civilitzat i democràtic, però internament podrit.

Un cop llegida la novel·la, no tinc cap dubte que se’n surt a la perfecció. Un habitual de la comissaria és una obra descarnada, essencial, dura, valenta. Sense floritures retòriques ni elements superflus, Manotti retrata com en aquelles inquietants pel·lícules en blanc i negre del neorealisme italià un món sense escrúpols, una jungla d’asfalt feta de contrastos. Una gran ciutat, París, amb uns barris marginals on els més febles (immigrants, dones, joves) no posseeixen res. No són ningú. Gairebé no tenen ni el dret a la vida. 

 


Un habitual de la comissaria està construïda a partir d’un repartiment coral. És la fidel transcripció de la vida en una comissaria de l’extraradi de París. Manotti es va inspirar en els terribles fets de la tardor de 2005, quan un jove immigrant fou assassinat impunement per “les forces de l’ordre”. Li va semblar que s’havia de situar en els mesos previs (l’acció té lloc durant l’estiu d’aquell mateix any) per reflectir la tensió latent, la violència que amara les relacions entre la policia i els habitants del gueto en una gran urbs com la capital francesa. Volia que el seu relat ens aclarís moltes coses. Que ens mostrés com n’és de necessària la marginalitat per tal que la societat “blanca i digna” funcioni correctament. Com cal mantenir a tota costa aquell engranatge sòrdid i sinistre per a que la desgràcia d’uns quants alimenti la complaença de la majoria. 


Durant l’entrevista (i en la posterior presentació del llibre), Manotti va insistir repetidament en una qüestió: va assegurar que tot allò que passa a la novel·la és estrictament cert. Ella li ha donat veu, li ha atorgat el format literari, però no s’ha inventat res. Aquesta circumstància, que l’autora volia que quedés molt clara, resulta tremendament esfereïdora. No perquè els fets narrats ens vinguin de nou. Per desgràcia, a aquestes alçades resulta prou difícil creure en la bondat del nostre organisme social. Però sí per la seva cruesa, per la seva impunitat. Per la terrible sensació que, decididament, la justícia i la llei transiten per camins divergents. Al paladar, després d’exhaurir la darrera pàgina d’Un habitual de la comissaria, ens hi queda -ho vulguem o no- un regust amarg, d’impotència i de tristor.


Des del punt de vista literari, l’obra resulta molt efectiva. És rotunda, contundent, construïda amb frases curtes, pinzellades que, malgrat tot, recreen a la perfecció els ambients i les sensacions dels personatges. Sense descripcions excessives, Manotti excel·leix en la tasca. Ens col·loca al bell mig d’un paisatge extern, però també sap abocar-nos a l'interior dels protagonistes, de les seves contradiccions, de les seves mancances. En un món incomprensible, l’home actual està perdut. Cal córrer cada dia, desesperadament, a la recerca de la identitat.

Si algú encara no té clar que la narrativa negra pot assolir un alt nivell literari, que llegeixi Dominique Manotti. Estic segura que, després, canviarà d'idea. Mentrestant, els afeccionats al gènere sabem del cert que hem topat amb una autora d'aquelles que fan època. 

Que passeu un bon dia, negrots. 






11 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Jo no sóc un habitual de la novel•la negre, tanmateix penso que és un gènere que cada té més lectors i que anirà en increment. Hi han autors extraordinaris que és un autèntic plaer llegir-los.

Ester C. ha dit...

Bon dia.
Jo no era una habitual de la novel.la negre, tot i llegir molt, encara no havia topat en aquest gènere, ara, i gràcies a tu, puc dir que cada dia m'agrada més,aquest no és un llibre que a "priori" compri, peró l'anoto a la llista, perque la teva resenya, tot i no despertar una necesitat inmediata de comprar-lo (com m'ha passat algun cop)la trobo interessant.
Abraçada i gràcies.

Jordi Canal ha dit...

Fantàstica novel·la!
Dominique Manotti és una de les més grans autores actuals de novel·la negra.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Quan vaig llegir la teva crònica i després l'entrevista a Manotti vaig pensar que era d'allò més interessant. La noveŀla no l'he llegit així que no puc dir res sobre el llibre més que, pel que comentes, em reafirma el que vaig pensar de l'autora. Trobo que escriure literatura amb la intenció de denunciar alguna cosa de la societat és molt efectiu. Quan estudiava a la universitat, un professor mexicà de literatura ens va explicar el cas sobre un barri amb infraestructures medievals de Mèxic DF. La gent vivia sense electricitat ni aigua i amb una pobresa aclaparadora. Un professor, em sembla que de sociologia (no puc recordar el seu nom, ho sento), va escriure molts articles als diaris denunciant la situació del barri. Res no va canviar, ningú en va fer cap cas. Aleshores aquest professor va escriure una noveŀla situada en aquest barri, amb personatges que eren gent del barri. La noveŀla va ser un best seller a Mèxic i tothom es va adonar de la situació i es va indignar. La pressió ciutadana va ser tan forta que les autoritats van haver de solucionar la situació del barri. L'autor de la noveŀla va explicar que la diferència entre els articles que havia escrit i el llibre era que amb la noveŀla els lectors se sentien propers als personatges, els coneixien i s'adonaven del seu patiment. Bé, simplement m'ha semblat escaient comentar-ho.

Lluís Bosch ha dit...

Com ja saps, vaig anar a la presentació del llibre i he de dir que la personalitat de la Dominique em va captivar. Em va semblar una persona lúcida, clara i directa que sap molt bé què vol dir.
El tema que tracta possiblement només es pot tractar des de la perspectiva del gènere, perquè la cos de la corrupció policial sempre ens sembla producte de la ficció. Ens podem imaginar polítics corruptes, càrrecs, etc. Ens costa comprendre que el problema arriba fins baix de tot de la jerarquia, i que el petit funcionari també troba els camins per a corrompre's.
I nosaltres que ens pensàvem que només és corrupta la policia mexicana... a la il·lustrada França resulta que també. Sort que els catalans som collonuts i es veu que aquí això no passa. Fins que arribi la Manotti catalana que tanta falta ens fa.

Unknown ha dit...

Com sempre m'enganxa la ressenya... El llibre ja està a la llista, que cada vegada és més llarga!
Gràcies!

Anònim ha dit...

Ja està apuntat!
Amb l'entrevista, crònica i ressenya ja està tot dit!
Gràcies Anna, per tot!
Tura

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies per tots els comentaris.
Shaudin, és molt interessant això que dius. I molt curiós. Realment, la ficció arriba perquè, com tu dius, ens podem identificar millor amb els personatges. Això demostra la teoria del Sebastià Bennasar en el sentit que, a través de la narrativa de ficció (en aquest cas negra) podem saber moltes coses de l'entorn i ens poden resultar més esclaridores.

Lluís, totalment d'acord, com ja dic al post, amb el fet que la Dominique captiva. I amb tota la resta que dius. Hehehe. Això que comentes ho va dir en Mempo Giardinelli a la seva intervenció en el Congrés de Salamanca. Va dir que des d'Europa hom tenia aquest concepte tan absolutament negatiu i fosc de les policies sudamericanes, però que, en realitat, tot plegat passava arreu. I no només va parlar de la policia, sinó en general del delicte i de la violència. I va posar l'exemple (per demostrar la seva posició) de la "civilitzada" Àustria i aquell pare que havia tingut tancada durant anys la seva filla violant-la i vexant-la.

Unknown ha dit...

Tinc moltes, moltes, ganes de llegir la Manotti. Em va agradar molt el que va dir el dia de la presentació, i també el que va dir-te a l'entrevista. La definició de novel·la negra que va fer és clara i simple, i un cop la llegeixes diu: si és evident!

Crims.cat es va consolidant com l'editorial negra de referència, aquests títols genials.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Segur que t'agrada, Eulàlia. Ja ens diràs.
I totalment d'acord pel que fa a Crims.cat.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

M'encanta la resenya..I m'enrecordo molt, de la entrevista. Tinc tan poc temps, peró com m'agradaria llegir la novel.la, suposu que quasi real.

Carme Luis