Harlem Nocturne

divendres, 18 de desembre del 2009

Frankenstein, de Mary Shelley

Frankenstein o el modern Prometeu, història que ens llegà la ploma de l'escriptora Mary Shelley, va ser publicada el 1818.
Considerada la primera mostra de terror gòtic, també se'n parla com del text iniciador de la ciència-ficció. Està inspirada en una de les interpretacions tardanes del mite grec de Prometeu, segons la qual aquest personatge fou el creador de l'home.
No insistiré en acumular dades que podeu trobar fàcilment en qualsevol enciclopèdia, però em semblava que aquest bloc no podia continuar sense dedicar un article a un text que a hores d'ara ha esdevingut un clàssic i que ha generat un munt d'enrenou al seu voltant. Perquè no cal recordar el nivell de fama de la història, de la qual se n'han fet còmics, llibres infantils, rèpliques, pel·lícules -antològiques, mediocres i dolentes- i fins i tot paròdies.
Frankenstein és una peça literària estranya i única. Recordo molt bé quan vaig afrontar la seva lectura, ja fa uns anys. M'havien regalat el llibre i el vaig començar sense unes expectatives exagerades. Tanmateix, haig de confessar que em va captivar ràpidament. No m'estendré en tot allò que fa el text tan atractiu: l'obsessió científica del doctor Frankenstein, la utilització d'uns instruments que podem relacionar amb els inicis de la tècnica aplicats a la medicina, l'esperit d'experimentació hereu del pensament il·lustrat, l'originalitat argumental al voltant del desig d'insuflar vida a qualsevol preu, l'encertat desenvolupament de la sinistra trama, l'encís de la recreació ambiental. Tot això, inclòs el fet certament morbós que l'autora s'inspirà en les activitats del Dr. Crosse, un metge real, no es pot comparar amb el sentiment que em generà el personatge del "monstre", sorgit de la unió de diversos cadàvers disseccionats. Perquè la suposadament "horrible criatura" em va omplir el cor de tendresa i afecte. I aquesta sensació, que no esperava, va recobrir per sempre les pàgines del llibre d'un hàlit de meravella.
Frankenstein de Mary Shelley és una lectura absolutament imprescindible, en especial perquè tots creiem conèixer la història, però no és veritat. Ha estat tan desvirtuada, modificada i sacsejada per mans i ments alienes, que només podrem copsar el seu valor (com sempre, dit sigui de pas), anant a la font primigènia. D'una altra manera, en serem totalment ignorants.
L'obra és molt més que una novel·la de terror, molt més que un volum de ciència-ficció, molt més que un text d'entreteniment. Es tracta d'un dels intents més reeixits de la literatura dels darrers segles per indagar en profunditat entorn de la vida i la mort, l'existència de l'ànima i la condició humana.
On són els límits?, ens podem preguntar. On la bondat i l'ètica? On la sinceritat, el seny i la tolerància? El debat que proposa la novel·la, si això us pot acabar de convèncer, val a dir que és ben actual.
En resum, que per res del món permeteu que se us escoli el temps sense detenir-vos en les pàgines d'aquesta joia literària. És la meva recomanació d'aquest divendres. I és molt seriosa, negrots.


3 comentaris:

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No saps com m’ha agradat veure la fantàstica novel.la de Mary Shelley al teu bloc! És una novel.la que sempre m’ha fascinat i l’he llegida moltes vegades. Mira, ara m’han vingut ganes de tornar-la a llegir. Llàstima que no tinc temps.
Estic totalment d’acord amb el que en dius. Jo l’he recomanada moltes vegades, però no sempre m’han fet cas. Sens dubte les interpretacions que n’ha fet Hollywood han fet molt mal a l’obra original que poc té a veure amb les pel.lícules –tret del cas de la pel.lícula de Kenneth Branagh que segueix molt més acuradament la trama de la novel.la, però que, tot i això, s’esdevé no gaire més que un bany de sang.
No sé si tothom sap que Mary Shelley va escriure “Frankenstein” en una mena de concurs amb dos famosos poetes: el seu company, Percy Shelley, i Lord Byron, quan es trobaven tots plegats passant un temps als Alps. Que jo recordi, ni Percy Shelley ni Byron van escriure, allí, res de particular. Però la Mary va aconseguir crear una novel.la súper original que, injustament, és molt més coneguda –mal coneguda– que l’autora; més ben dit, poca gent sap qui és l’autor de “Frankenstein”. Ja se sap, era una dona.
Com podeu copsar en llegir l’article de l’Anna Maria, “Frankenstein” no és una novel.la d’horror. Les idees que la integren són força profundes –des de la metafísica fins a la psicologia–, sense oblidar els elements purament literaris que Mary Shelley explora, recrea i revoluciona, com ara amb l’evolució de creador i criatura que fa que s’entrelliguin inexorablement, o amb les referències a la literatura clàssica, o amb l’estructura de la narració que comença amb les cartes i el diari del capità d’un vaixell que es troba enmig dels gels del nord, continua amb el relat de Victor Frankenstein –un pur flash-back–, amb el qual descobrim tot el que ha passat, i s’acaba amb més cartes i el diari del capità del vaixell –és a dir que, a més, té diversos narradors.
El suspens, però, no hi manca en aquesta novel.la que alguns crítics han assenyalat com un dels millors thrillers de la literatura.
I ho deixo aquí o encara escriuré tot un llibre.
Shaudin

Anna Maria Villalonga ha dit...

Shaudin, gràcies, gràcies, gràcies.
No vaig voler entrar a dir tot això del concurs, etc. perquè ja saps que el bloc té una finalitat més aviat amical i divulgativa. Jo el que pretenc és recordar obres o temes i animar la gent a endinsar-s'hi. D'altra banda, els articles massa llargs es fan pesats i la gent acaba no llegint-los.
Però precisament la meva intenció és trobar interlocutors com tu que enriqueixin el meu apunt inicial, aportin informació i opinions i facilitin l'intercanvi d'idees.
Evidentment, la novel·la és esplèndida, una gran obra. I força ignorada i també força desconeguda pel que fa a l'autoria. El fet que Mary Shelley fos una dona i visqués en un ambient d'homes famosos i molt valorats li anava totalment en contra. Tanmateix, la seva obra és absolutament original i magistral. Des de la tècnica de l'analepsi o flash-back al tractament del personatge del "monstre" i a la relació que s'estableix amb el seu "creador".
Estic d'acord que la versió de Kenneth Branagh, que comença molt bé, s'espatlla després.
En fi, gràcies, Shaudin. No deixis de venir per aquí amb les teves aportacions que sempre superen les meves.
Molts petons.

Elies ha dit...

Una de les més importants obres d'horror gòtic sens dubte, encara que no l'he llegida.
Un cop més però, un article molt didàctic i entenedor.
Gràcies