Harlem Nocturne

dimecres, 16 de desembre de 2009

L'eterna joventut

L'anhel humà d'assolir l'eterna joventut, compartit per totes les cultures del planeta, es perd en la nit dels temps.
El desig inabastable de no envellir i de viure per sempre ha esperonat durant segles les activitats de metges, químics, físics, nigromàntics. Fou una de les fites perseguides pels alquimistes, els quals cercaven "l'elixir de la vida", la legendària poció que havia de garantir l'existència eterna. L'alquímia maldava per trobar la "panacea", remei que curaria totes les malalties i asseguraria la immortalitat. Tot plegat tenia relació amb la famosa "pedra filosofal", la qual suposadament posseïa la facultat de transformar els metalls en or i podia contribuir a la creació de l'elixir.
Com sovint succeeix amb les històries del passat, aquesta és una veritat a mitges, ja que en realitat els alquimistes no eren éssers estranys que jugaven malvadament amb la vida i la mort, amb substàncies misterioses i verins perillosos, sinó senzillament els precursors dels químics i dels científics, uns homes interessats en el saber i en el coneixement.
Sigui com sigui, l'esdevenir del temps ens ha llegat un imaginari riquíssim entorn del tema. Un imaginari que, evidentment, té un reflex molt important en la literatura i en l'art. En si mateixa, la qüestió no hauria d'implicar cap vinculació amb el mal, el terror, el fantàstic o la foscor, però a la pràctica està revestida d'un halo màgic i enigmàtic que ha fascinat des de sempre escriptors i lectors. Com a conseqüència, no resulta sorprenent el gran nombre de textos que s'ocupen del desig humà d'aconseguir la joventut eterna i la immortalidad.
El meu amic Yves, que no és un amant del gènere negre però sí de la bona literatura, m'ha dit que té entre les mans El retrat de Dorian Grey. Naturalment, està gaudint de valent, fins el punt que es pregunta com ha pogut trigar tant a llegir la novel·la. Jo, que per parlar d'Oscar Wilde no tinc mai mandra, he pensat immediatament que seria bo dedicar unes línies al tema.
No puc fer un inventari de la munió d'obres que s'han construït a partir del motiu de l'eterna joventut. Però sí que puc dir que la novel·la de l'admirat irlandès, publicada l'any 1890, n'és una de les més reeixides. L'element fantàstic hi té un paper important. Dorian Grey és un jove molt bell. El retrat que li dedica Basil Hallward es converteix en la millor obra del pintor. Tanmateix, algun fet màgic es produeix, perquè, mentre que el quadre acusa dia a dia la perversió de l'ànima de Dorian, ell no envelleix ni canvia. La novel·la conté una recreació del mite de Narcís. El culte a la pròpia imatge és el motor del desig de Dorian, el desig que formula i que, misteriosament, li és atorgat: mantenir-se sempre jove, no envellir mai. L'atractiu extern no va lligat a una conducta recta ni a un cor bell i generós, de manera que el retrat es va transformant progressivament, receptor del pas del temps i de les terribles marques provocades pels cruels actes del protagonista.
I tot això ens remet inevitablement al Faust de Goethe, una de les obres més importants de la literatura universal, en la qual Wilde de ben segur que hi va pouar. En la recerca de la joventut eterna i del coneixement, en la persecució de l'amor no correspost, Faust no té inconvenient en assumir grans riscos, en acostar-se a abismes de perill inconegut fins que no pot resistir-se i ven l'ànima al diable. I aquí apareix un altre dels vessants del motiu que tractem, perquè són moltes les obres que recreen el mite i que recullen intercanvis diversos amb el Senyor de les tenebres, amb Mefistòfil.
Un altre dia puc explorar amb més deteniment aquest aspecte concret. Ara només espero que em perdoneu, negrots, una anàlisi tan pobre, matussera i parcial. Ja sabeu que tan sols es tracta d'un apunt, i no crec aconsellable allargar-me massa. En la meva voluntat de fer del bloc quelcom més que un espai de ressenyes, m'agrada que hi apareguin qüestions que tenen relació amb l'immens conjunt de motius, temes, tòpics, mites, etc. que configuren l'univers de la literatura. En aquest bloc, òbviament, ens interessa que els elements màgics, misteriosos i obscurs hi juguin un paper.

És clar que tant l'obra magna de Goethe com la novel·la de Wilde entranyen una profunda reflexió sobre la condició humana. Són obres mestres!. Però, ara i aquí, l'article no és tan ambiciós. Es tracta, simplement, d'un altra història. Gràcies, negrots.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Exquisit comentari; molt adient a la reflexió que et vaig fer sobre el llibre... rejoveneix!
Per això tots els lectors som tan guapos i joves? per què sempre llegim buscant l'eterna joventut que ofereix la màgia de la literatura?
Yves

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs sí, Yves, així és. Som tan guapíssims (tots plegats, hehehe) per aquest motiu, perquè la recerca de la bellesa de les paraules ens manté en una constant activitat que ens rejoveneix i ens fa viure.
Gràcies per passar per aquí.
Anna

Anònim ha dit...

Si em permets; poso un fragment que just ara acabo de llegir del llibre... metaliteratura?

"El libro estaba escrito en un estilo curiosamente ornamental, gráfico y oscuro al mismo tiempo, lleno de argot y de arcaísmos, de expresiones técnicas y de las complicadas perífrasis que caracterizan la obra de algunos de los mejores artistas de la escuela simbolista francesa. Había en él metáforas tan monstruosas como orquídeas, y con la misma sutileza de color. Se describía la vida de los sentidos con el lenguaje de la filosofía mística. A veces era difícil saber si se estaba leyendo la descripción de los éxtasis de algún santo medieval o las morbosas confesiones de un pecador moderno. Era un libro venenoso. El denso olor del incienso parecía desprenderse de sus páginas y turbar el cerebro. La cadencia misma de las frases, la sutil monotonía de su música, tan lleno como estaba de complejos estribillos y de movimientos elaboradamente repetidos, produjo en la mente de Dorian Gray, al pasar de capítulo en capítulo, algo semejante a una ensoñación, una enfermedad del sueño que le hizo no darse cuenta de que iba cayendo el día y creciendo las sombras."

Elies ha dit...

La idea de l'eterna joventut és molt llaminera però no a qualsevol preu. Cal saber envellir amb dignitat (però costa tant!!!).
Molt bon article.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Bé, no sé si ho podríem definir exactament com "metaliteratura", atès que el terme en realitat fa referència de manera més concreta a la ficció dins la ficció. Malgrat tot, sí que podria ser un tipus d'utilització metaliterària.
Sigui com sigui, jo ahir vaig intentar ser molt curosa en no desvetllar res d'aquest llibre en el meu article, perquè no sabia per on anaves en la lectura i no et volia avançar res. Tanmateix, ara que ja hi has arribat, aquest llibre verinós té responsabilitat en el canvi de caràcter i actitud de Dorian. És un llibre màgic, que esdevé en certa manera el motor de certes accions i que no deixa d'actuar com un personatge més. Juga un paper important dins l'obra i és un dels responsables que hagi pogut incloure-la en un bloc com aquest.
Saps una cosa, Yves? A través de la teva lectura estic remembrant la meva darrera relectura de la novel·la, potser fa 6 o 7 anys. I mira, m'encanta.
Això és metaliteratura entre persones?
Un petó,
Anna

Per cert, posats a parlar de Wilde, has llegit "El crim de Lord Arthur Saville"? És un relat breu, una short story, no te'l perdis. I, per postres, té final inesperat. Toma!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Elies. No em negaràs que és un tema apassionant. I, al cap i a la fi, només he tocat una petitíssima punta de l'iceberg. De fet, em feia vergonya i tot un article tan superficial, però bé, l'esperit del bloc ja és aquest. Recollir temes, recordar-los i, si fos possible, despertar un mínim desig de lectura.
Petons,
Anna

Anònim ha dit...

Genial! Ja me l'he acabat! Un llibre fantàstic, que des de fa uns minuts forma una part més de la meva personalitat...
Yves

Anna Maria Villalonga ha dit...

Enhorabona! Ara ja mai més no seràs el mateix. Ets més ric i més savi. I ningú no podrà robar-te el plaer viscut.
Qui no s'estima els llibres, no sap el que es perd.
Anna

Llaudal ha dit...

En una enquesta a França realitzada per l'Institut d'Estadística la majoria de gent es mostrava més realista. El 85% no volia pas viure eternament. Però com a imaginari és bonic. Volem fer eterns els millors moments (Maragall). Podríem invertir la reflexió i mirar de viure cada moment com si fos etern!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Crec que la reflexió personal aplicada al món real és una cosa diferent de l'imaginari col·lectiu atresorat i mimat per la literatura i les arts al llarg dels segles.
De fet, jo ja havia tocat la qüestió en aquest bloc quan vaig parlar del conte de la Pardo Bazán sobre un vell (en el fons una mena de vampir) que xuclava la joventut i la salut a la seva joveníssima esposa i anava guanyant anys de vida.
És un tòpic o lloc comú recurrent, molt rendible en el gènere de terror i misteri i que té com a màxim exponent el vampirisme (del qual encara no n'he parlat però que ja arribarà).
Una abraçada.