Harlem Nocturne

dilluns, 7 de desembre de 2009

El club Dante, de Matthew Pearl

El club Dante és una novel·la llaaaarga.










L'autor, Matthew Pearl, ha intentat conjuminar el gènere negre amb la novel·la històrica. Tal vegada la idea era confegir un producte -alhora comercial i culte- amb la pretensió d'emular El nom de la rosa d'Umberto Eco. El cas és que, tot i que alguns crítics les han comparades, ambdues obres no tenen res a veure.
On són els problemes?
Anem a pams.

El club Dante narra uns esdevenimens que tenen lloc a la ciutat de Boston l'any 1865. Un seguit de terribles assassinats es produeixen tot imitant fil per randa les tortures que Dante Alighieri va imaginar per als pecadors als seus cercles de l'Infern. Els quatre integrants de l'anomenat Club Dante, tres poetes reals de gran renom en la història de la literatura nord-americana i el seu editor (que estan duent a terme en aquell moment la traducció a l'anglès de la Comèdia), seran els encarregats, juntament amb el primer policia negre de la ciutat, de trobar el criminal. Aquesta és la trama policíaca. I aquesta trama no funciona, especialment per la poca versemblança del perfil de l'assassí i per la seva introducció diríem que matussera enmig de l'argument. En una novel·la tan ambiciosa, era important que el culpable fos un personatge rellevant, algú que tingués la capacitat de sorprendre el lector, exactament com va aconseguir Eco culpant Jorge de Burgos. No és el cas de Pearl, que fa assassí un soldat insignificant i analfabet difícilment capaç de copsar la grandesa de l'obra de Dante, fet indispensable per tal que l'argument rutlli.
Tampoc la figura del policia negre no està ben definida i queda desdibuixada quan en realitat hauria de jugar, si més no simbòlicament, un paper important.

Segon problema. En la part històrica, l'autor no sap enganxar el públic per fer-li entendre la magnitud de la Comèdia dins la Història de la Literatura Universal. Però Pearl hauria de poder fer-ho. És graduat en Dret per Yale i en Literatura Anglesa i Nord-americana per Harvard. Així com Eco va aconseguir transmetre a tothom la rellevància de la pèrdua del segon llibre de la Poètica d'Aristòtil, Pearl, per molt que ho intenta, no sap involucrar en la part seriosa de la trama un lector sense coneixements literaris profunds. El seu entusiasme, que hi és, no traspassa les pàgines del llibre. No genera emoció. Dóna moltes qüestions per suposades o les refereix de tal manera que dubto que algú simplement afeccionat al gènere negre acabi entenent el paper de Dante en la història de la cultura occidental.

Tanmateix, com que de tot se n'aprèn, jo he après moltes coses. He après qui eren Henry Wadsworth Longfellow, Oliver Wendell Holmes i James Russell Lowell, tres personalitats importantíssimes de les lletres nord-americanes del segle XIX. He conegut la mala rebuda de Dante als Estats Units, a les tancades i puritanes ments de Nova Anglaterra, que el consideraven un perill moral i religiós. He sabut que Longfellow fou veritablement el traductor de l'Infern a l'anglès. He recordat aspectes de la Comèdia que em dormien a la memòria i he confirmat que la Guerra de Seccessió americana poc va tenir a veure amb abolir l'esclavitud.

La lectura no és desplaent. És distreta, malgrat la llargària. Però de cap manera podem considerar El club Dante una fita significativa, ni dins del gènere històric ni tampoc del negre. Tanmateix, qui tingui ganes de remembrar certs aspectes de l'obra d'Alighieri, pot arriscar-se a enfrontar-se amb el text. Tampoc no li passarà res.

12 comentaris:

Maria ha dit...

D'això se'n diu una recomanació en negatiu.
La novel.la històrica ja és per ella mateixa un gènere difícil: saber escriure i saber d'història no solen anar de la mà, i les Yourcenar escassegen. Posar-hi crims amb rerefons erudit no ho arregla gaire. Ara bé, com enganxa, la recepta! Hauré de lluitar amb mi mateixa per no córrer a llegir el producte subliterari que l'Anna ens no-recomana avui.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Carai, no sabia que fins i tot no recomanant també generava ganes de llegir. Sóc una crítica formidable!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

D’això que ets una crítica formidable no en tinc cap dubte, Anna Maria, i t’ho dic amb el cor a la mà (i amb una mica d’enveja, també). Ah, i, efectivament, a la Guerra de Seccessió americana no es va lluitar primordialment per abolir l’esclavitud.
Shaudin

Anna Maria Villalonga ha dit...

Oh, gràcies, Shaudin. Sí, sempre ho hem sabut, però després vas fent lectures que t'ho confirmen, com aquesta.
I gràcies per les teves paraules, sempre tan amables.
Fins aviat.

josep ha dit...

El tinc per llegir, però encara no ho he fet. Com et vaig dir tinc una època poc lecturera que avui vull començar a trencar amb el següent llibre: "El secreto de Cottisham" d'Anne Perry. Aquesta autora, pel que he llegit jo la titllaria (soc un mal crític) de novela negra-retropolicíaca-costumista...però m'agrada,,,

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Pep.
Em sembla que no n'he llegit res de l'Anne Perry. O, si més no, deu fer molt de temps, perquè ara no ho tinc present, tot i que l'autora la conec. Vull dir que el seu nom em resulta més que familiar.
Jo avui començo l'últim Wallander, "EL hombre inquieto".
"Inquieta" estic jo per començar-lo. Hehehe.
Gràcies per venir.

Maria ha dit...

Et reserves el millor per al final, Anna. Aquest "Home inquiet" és un bon comiat de la sèrie Wallander, tot i que l'argument policíac és secundari en el conjunt -l'efecte Larsson i la passa inacabable de nòrdics conreadors del gènere negre ha pesat força en la pressa per enllestir-lo. Una amiga que l'ha llegit n'ha quedat una mica decebuda o, millor, enrabiada perquè l'adéu -ja ho veuràs- és definitiu. Jo només puc dir-te que el llibre m'ha convençut, per més previsible que resulti des de bon començament.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Em temo què passarà. Ja ho veig clar. Tanmateix, ja veig també que m'agradarà la novel·la. Per tant, en breu la ressenya del darrer Wallander aquí, "A l'ombra del crim".

josep ha dit...

Doncs l'Anne Perry és una bona escriptora, especialitzada en l'època victoriana a l'imperi britànic, que ha estudiat molt bé i que retrata amb totes els seus luxes i misèries, alegries i sobretot misteris i crims...

Llaudal ha dit...

El nom de la Rosa va posar el llistó molt amunt. Bona crítica, la teva. Segueixes fent enveja per la teva capacitat de lectura i anàlisi. La crítica és negativa, però encens la curiositat i t'asseguro que si un dia em trobo el llibre en una biblioteca, li donaré un copet d'ull.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Narcís. Home, el llibre no és desplaent. Ja ho dic. Es pot llegir i no estàs pensant tota l'estona que sigui un bòdrio. El que passa és que, d'una banda, reconec per part meva un cert nivell d'exigència. I, de l'altra, quan veus que un llibre pretén ser ambiciós, també tens més legitimitat per jutjar-lo.
Pel que fa a la meva capacitat de fer les crítiques, bé, és la meva feina. Sigui com sigui, me n'alegro que t'agradin. També haig de reconèixer que les faig amb il·lusió perquè m'ho passo molt bé amb aquest bloc.

Anònim ha dit...

excellent points and the details are more precise than elsewhere, thanks.

- Joe