Harlem Nocturne

dimarts, 8 de desembre de 2009

Microcontes inquietants

Continuant amb el propòsit d'atorgar a aquest bloc un aire variat, avui he decidit dedicar l'article al microconte. Amb una llarga tradició, fou un gènere que agafà força embranzida al llarg del segle XX. Els escriptors hispano-americans en van ser especialment afeccionats. Com indica la seva denominació, ens referim a relats brevíssims i condensats, capaços d'expressar en poques línies tot un món de sensacions. N'hi ha molts que podem encabir dins de la temàtica del misteri, el terror, fantàstica, de ciència-ficció, policíaca, de fenòmens estranys i inexplicables... A més, sovint posseeixen un final obert, que accepta diverses interpretacions i que els fa terriblement atractius. Com que no hi ha res millor que anar a les fonts, us en copio alguns, tots d'autors coneguts. Espero que us agradin, negrots, i ja me'n direu alguna cosa. A mi, personalment, és una literatura que m'encanta.

La cabeza del perro de Sir Arthur Conan Doyle
Estoy arrellanado en el sillón junto a la chimenea en que crepita el fuego. Tengo la copa de coñac en la mano derecha. Con la mano izquierda, caída descuidadamente, acaricio la cabeza de mi perro... hasta que descubro que no tengo perro.

Final para un cuento fantástico de I. A. Ireland
-¡Qué extraño! -dijo la muchacha avanzando cautelosamente-. ¡Qué puerta más pesada!
La tocó, al hablar, y se cerró de pronto, con un golpe.
-¡Dios mío! -dijo el hombre-. Me parece que no tiene picaporte del lado de adentro. ¡Cómo, nos han encerrado a los dos!
-A los dos no. A uno solo -dijo la muchacha.
Pasó a través de la puerta y desapareció.

Historia fantástica de Augusto Monterroso
Contar la historia del día en que el fin del mundo se suspendió por mal tiempo.

Página asesina de Julio Cortázar
En un pueblo de Escocia venden libros con una página en blanco perdida en algún lugar del volumen. Si un lector desemboca en esa página al dar las tres de la tarde, muere.

¡Ése soy yo! de Ramón Gómez de la Serna
Cuando vi sacar aquel cadáver del agua, grité:
-Ése soy yo... Yo.
Todos me miraron asombrados, pero yo continué: "Ése soy yo... Ése es mi reloj de pulsera con un brazalete extensible... Soy yo".
-¡Soy yo!... ¡Soy yo! -les gritaba y no me hacían caso, porque no comprendían cómo yo podía ser el que había traído el río ahogado aquella mañana.

4 comentaris:

josep ha dit...

Per mi el del Conan Doyle, el millor. Seguit del del Cortázar i el del Monterroso

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs a mi m'agraden tots, però el segon potser més.

Elies ha dit...

M'agraden molt. Gràcies

Anna Maria Villalonga ha dit...

Us heu fixat que a l'article he dit que molts tenen finals oberts? Bé, això és molt habitual. Però, en canvi, no he dit res dels principis, que és el que de manera molt menys usual proposa el segon conte. De fet, el mateix títol ho indica. Podríem fer l'exercici de confegir tot el relat i que el final fos el proposat per l'autor, que constitueix el text sencer del conte. Això em sembla fascinant. Perquè vaig de bòlit, que, si no, ho faria.