Harlem Nocturne

dimecres, 23 de desembre de 2009

Cançó de Nadal, de Charles Dickens

Des que vaig iniciar el bloc, sabia que en aquestes dates dedicaria un article al Conte o Cançó de Nadal de Charles Dickens (1812-1870). I de fet frisava per fer-ho, perquè es tracta d'un relat (una short story, com diuen els anglesos) que m'ha agradat molt des que era una nena. Com que ha estat considerada d'ambient gòtic i hi apareixen fantasmes, està més que justificat que li dediqui unes ratlles.

No vull escriure un text feixuc que enfoqui la qüestió des d'un vessant de crítica o d'anàlisi literària. Tots sabem qui fou Dickens, tots coneixem les seves famoses novel·les (Oliver Twist, David Copperfield, Grans Esperances, Història de dues ciutats, etc.) i tots hem gaudit repetidament amb les versions cinematogràfiques i televisives que se n'han fet. A més, la història que avui comentem és una de les més versionades.

D'allò que jo vull parlar és de l'emoció que sempre m'ha generat La cançó de Nadal. No importa que em prengueu per bleda. La petita novel·la em remet irremissiblement a la meva infantesa, quan la vaig llegir per primer cop. Desperta en mi sensacions conegudes, ressons del passat. El típic ambient anglès tan fosc, fred, boirós, nevat. La misèria de la gent i les diferències socials que Dickens va dibuixar amb tant d'encert. El cantó més humà de la trama, amb la pobra família de l'empleat del protagonista i el seu fill malalt: el petit Tim, que sap animar tothom malgrat la seva precària salut. I els tres famosos fantasmes -Nadal passat, present i futur- que fan viatjar en el temps per mostrar els errors ja comesos i les amenaces pendents. Però, sobretot, em subjuga l'Ebenezer Scrooge. Un personatge pla segons l'esquema de Forster -ja ho sé (disculpeu la breu digressió teòrica)-, però no per això menys fascinant. Un suposat home cruel, gasiu, misantrop fins a la medula, esquerp i malcarat.
 
En canvi, a mi, des de ben petita, la vida de Mr. Scrooge sempre m'ha semblat molt buida i molt trista. És ell mateix qui esdevé la principal víctima de la seva pròpia incapacitat per relacionar-se amb l'entorn, de la seva immaduresa emocional i de la seva dificultat per estimar. I aquesta és la idea que, en el fons, li transmeten els fantasmes que volten impunement per casa seva durant el Nadal glaçat. Quan el fantasma del futur li ensenya la seva solitària mort, la desolada tomba, està reflectint tot allò que ha estat realment la seva existència.
 
Entenc perfectament el missatge moralitzant de la història de Dickens, encara que hom no pugui precisament considerar que aquest aspecte defineixi la seva literatura. Ans al contrari. Sovint, des de la ficció, l'autor va fer paleses les injustícies d'una Anglaterra amb grans problemes socials i massa diferències de classe. De qualsevol manera, si en aquest cas la intenció final era convèncer-nos que el món necessitava una mica més de tolerància, bondat i generositat, benvinguda sigui. Al cap i a la fi, continua essent totalment vigent.

En fi, no em vull allargar. Però recomano vivament, amb molta il·lusió, aquesta preciosa novel·la. Segur, segur, que la seva remembrança ens pot fer contents a tots plegats.
 


Bon Nadal, negrots.

12 comentaris:

Elies ha dit...

En els temps que corren no està de més una bona dosi de generositat i companyonia. Tot sovint ens trobem amb veïns o gent del nostre voltant que no sabem ni tan sols com es diuen.
Menys materialisme i més sentiment!
Com tu dius, l'essència del conte continua vigent.
Bones festes a tots els lectors del bloc!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Elies. És veritat el que dius.
A mi m'encanta la història, ja ho saps. Trobo que és força original, a més. A l'època segur que ho va ser.
Un petó.

Llaudal ha dit...

Avui, negrota i negrots, alçaré una copa de cava per a tots nosaltres. Arreplegaré tota l'alegria del voltant, llançaré palades d'oblit a moltes "coses", ompliré d'imatges positives el meu magí, entre elles hi estareu vosaltres, amics virtuals, i fixaré la mirada a la pila de lluminàries i penjolls brillants que he escampat per casa. Bon Nadal,amiga i amics!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Narcís. Ets fantàstic. Sempre podem comptar amb tu els negrots i la negrota d'aquest bloc.
Una abraçada i molt Bon Nadal.
Ah, i perfecta la foto.

Jorge V. ha dit...

Estimada Anna:
Te deseo unas muy felices fiestas y un año 2010 en el que los deseos, las
ilusiones y el amor se vean cumplidos.

josep ha dit...

Seguint amb el que dius Anna i també Elies,,,,GENEROSITAT. És important. En una societat cada vegada més individual i individualista que es disfressa de global i globalista, fem de la generositat una ensenya de progrés i justícia. Fem que el 2010 sigui ni que sigui un pèl més generós que el 2009 sobretot per aquells que no tenen res o que tenen molt poquet.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Pep. És evident que tot això ens fa molta falta.
Una abraçada,
Anna

Gemma ha dit...

Bé no en queda gaire a dir, des dempre he trobat interessant la visió , per desgràcia encara actual, que dona de la societat en que vivim. Esperem ser més humans i que un día això sigui sols el passat. Bon Any a tots !!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Bé, abans de res voldria dir que “short story” és el que en català anomenem conte o relat –una ficció en prosa entre una i 20 pàgines, si fa no fa. “Cançó de Nadal” de Dickens és, de fet, el que en anglès se’n diu una “novella”, o “short novel”, és a dir, una noveŀla curta.
Jo ben segur que no et prenc per bleda –a mi també m’agrada molt “Cançó de Nadal”. La vaig llegir quan era petita i diverses vegades de gran, l’última vegada, com ja saps, fa pocs dies. També he vist algunes versions cinematogràfiques, alguna força bona i d’altres dolentes. Però cap pot copsar certs d’aspectes importants que tenim en el llibre. A tall d’exemple, la ironia.
Dickens fou un bon critic de la societat que l’envoltava, com podem veure en més o menys grau en totes les seves noveŀles. També a les noveŀles curtes, com ara “Cançó de Nadal”.
Gràcies per aquesta ressenya, que subscric absolutament. Per una vegada ressenyes un llibre que he llegit. Em sembla que tret d’aquest, “Frankenstein”, els d’Agatha Christie i algun altre que ara no recordo, tots els altres que ressenyes em deixen amb ganes de llegir-los (o no llegir-los), però poc puc dir perquè no els he llegit.
Ah, i m’agraden molt les iŀlustracions que has posat.
Una abraçada.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Shaudin, pel teu comentari i els teus aclariments. Fixa't, ja fa mes d'un any que vaig escriure aquesta entrada, q no volia ser tant una ressenya com un reflex de les meves sensacions personals envers l'obra i Dickens. Un petó ben fort!

Manel Aljama ha dit...

Tot un encert recordar aquest conte, Anna.

Sensibilitat no és feblesa i que un text literari provoqui empatia fa encara més forta a la persona. És una conclusió a què he arribat amb llibres sovint titllats d'infantils, juvenils i passats de moda. La llista és molt llarga.

Tenia intenció de penjar demà a facebook, una versió audiobook en V.O. Hem coincidit un cop més en intencions.
Bon Nadal ho ho ho!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Moltes gràcies, Manel. I trobo que tens tota la raó! En aquest món tan gore i materialista, sovint això no ho tene (alguns) clar del tot. La sensibilitat massa vegades es confon amb la feblesa