Harlem Nocturne

diumenge, 6 de desembre de 2009

L'emoció de la tria

Tantes vegades que he parlat de la compulsió a l'hora de comprar llibres i, en canvi, encara no he dit res de l'estranya sensació que em domina en el moment d'escollir nova lectura.

És allò que anomeno: "L'emoció de la tria".

M'explico:

Ara estic acabant una novel·la negra que aviat comentaré. Normalment, quan ja em falten poques pàgines per arribar al final dels llibres, començo a sentir-me sacsejada per un nerviosisme especial, una mena d'agitació que tinc, malgrat tot, molt ben localitzada. Es tracta del pessigolleig que precedeix la decisió al voltant del nou llibre que es convertirà en el meu objecte de lectura.

Aquesta sensació implica diverses fases. Primera, la fase intel·lectual, que correspon tan sols a la idea d'haver de dur a terme el procés. Primer plaer. Em passen pel cap tots els llibres que s'estan esperant i començo a repassar-los. El record de les meravelles que encara no he descobert em fa sentir magníficament bé.

Segona, la fase d'apropament. M'acosto a les lleixes d'espera i faig una primera mirada. Això implica descobrir alguns llibres que havia mig oblidat, atesa la magnitud de la compulsió. És normal que n'hi hagi molts que fan cua i que no els tingui tots presents. Més plaer.

Tercera, la fase de neguit. És quan, a poques pàgines d'acabar la novel·la vigent, quasi no puc resistir que el temps es converteixi en un lent esdevenir que m'impedeix encara prendre la decisió final.

Quarta i darrera. El triomf. Anar a la prestatgeria, agafar diversos exemplars, acaronar-los, mirar-los, olorar-los (per descomptat, Maria), rellegir les sinopsis i, per fi, sospesar motius diversos per acabar agafant-ne un entre els dits. Magnífic moment. La novel·la se sent feliç de ser l'escollida i jo sé que ens farem amigues durant uns quants dies i que, després, l'amistat durarà per sempre. No hi ha res comparable.

Creieu que m'he trastocat, negrots? Podeu opinar sense por, que jo continuaré amb la meva obsessió lectora. Tal vegada és l'única addicció que mai no he sentit que sigui nociva.

2 comentaris:

Maria ha dit...

Res a dir sobre la teva obsessió (gairebé) patològica per l'olor dels llibres.
Genial, la il·lustració de la nota! Només m'hi falta un nas.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Maria. Tinc clar que pertanys al gremi de l'obsessió, si no oloradora, sí lectora.
Pel que fa a la il·lustració, crec que algun cop ja t'he comentat que em resulta tan plaent escriure els articles com anar a la recerca d'il·lustracions. I la veritat, estic bastant orgullosa de les troballes. Crec que ajuden molt a la gràcia del bloc.
Feliç diumenge, negrota.