Harlem Nocturne

dimarts, 29 de desembre de 2009

El color del sol, d'Andrea Camilleri


La ressenya d'avui serà necessàriament breu. El llibre al qual fa referència també ho és i, endemés, ha sortit fa molt poc. Per tant, la majoria de la gent no l'ha llegit. D'altra banda, tampoc no es tracta en realitat d'una novel·la negra, de manera que només us en faig cinc cèntims per animar-vos a llegir-lo.
Andrea Camilleri, tot i ocupar-se d'una temàtica ben allunyada de la criminal, no pot evitar envoltar d'un hàlit d'intriga i de suspens l'edició d'un estrany diari personal i inèdit de Caravaggio, el qual arriba a les seves mans per circuits força misteriosos en un lloc remot de l'illa de Sicília.
El personatge que li facilita la lectura del manuscrit és un fugitiu de la justícia, de manera que tot plegat, malgrat tractar-se d'un relat històric, culte i biogràfic, pren la forma d'una història de gènere. És una idea bona, perquè, amb aquest format, Camilleri aconsegueix segurament arribar a un públic més ampli. Un públic divers que, d'aquesta manera, tindrà l'oportunitat d'accedir al coneixement d'un personatge tan fascinant com el pintor capdavanter de la tècnica del clarobscur.
I ja no dic res més, tret del fet que el text només és un tast. M'ha deixat amb un regust de mancança i de buidor que m'obliga sense pèrdua de temps a continuar informant-me sobre la figura del pintor italià. Sobretot perquè apunta una sèrie de qüestions sorprenents i insòlites que jo desconeixia absolutament.
Per tant, us el recomano, negrots i no tan negrots. Però, com qui avisa no és traïdor, us repeteixo que us semblarà massa poc.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja noto la mancança... i encara no l'he llegit!!!

Gràcies per la informació.

Un cop llegit, comentaré les sensacions.

IO

Anna Maria Villalonga ha dit...

A tots els historiadors i historiadors de l'art crec que us pot agradar molt.
A més, és molt agradable de llegir. No és gens feixuc ni complicat.
Gràcies, germà IO.

Maria ha dit...

Caravaggio, que tenia un caràcter tan explosiu com el seu talent, té una vida que enganxa en qualsevol format: biografia, novel.la, catàleg d'exposició, pel.lícula (fa uns anys es va parlar força del "Caravaggio" de Jarman http://www.imdb.com/title/tt0090798/, un gay film que partia de la llegenda més fosca sobre el pintor).
Però el millor continua sent poder veure en directe algun dels seus quadres. El MNAC i el Prado van acollir una exposició itinerant, que permetia comprovar in situ allò que, si una reproducció mai no reflecteix exactament la perfecció de l'original, en Caravaggio és que ni s'hi apropa.
Per consolar-nos, si ens volem estalviar el viatge al Thyssen per saludar la seva santa Caterina amb la roda del turment, podem anar a Montserrat, on tenen un sant Jeroni seu.

Anna Maria Villalonga ha dit...

L'he vist el Sant Jeroni de Montserrat.
Sí, és veritat que Caravaggio fa de mal reproduïr. Això del tema gay s'apunta, amb una naturalitat d'època que avui ja no coneixem, a aquest manuscrit. Em posaré a indagar sobre ell així que pugui. Estic força encuriosida.
Gràcies, Maria, per la teva erudició i informació.