Roseanna, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

Per Wahlöö

Maj Sjöwall

Columna
Col·lecció: Clàssica


Roseanna és la primera entrega de la sèrie negra protagonitzada per l’inspector de la policia d’Estocolm Martin Beck, expert en interrogatoris. La sèrie fou creada pel matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Fins a la mort de Wahlöö el 1975, la parella va escriure deu novel•les, que s’iniciaren amb Roseanna l’any 1965. Avui que vivim l’èxit aclaparador del gènere policíac procedent de Suècia, cal dir que les novel•les de Sjöwall i Wahlöö són considerades uns clàssics al seu país. Stieg Larsson confessà que el matrimoni d’escriptors van ser els seus mestres i nosaltres no podem dubtar que Martin Beck és el precursor innegable del magnífic Kurt Wallander creat per Henning Mankell. De fet, Mankel ha manifestat que Roseanna és “un llibre increïblement fascinant”.
Honestament, opino que Roseanna paga la servitud de ser una òpera prima, però destil•la un aire molt prometedor de cara a les següents novel•les de la nissaga, que encara no he llegit. De fet, la meva amiga Maria –que no és un alter ego literari sinó una persona de carn i ossos que en sap un munt– m’ha confessat que la segona és una petita perla que la va fascinar.
Roseanna té una trama prou utilitzada dins del gènere: una dona jove violada i assassinada amb brutalitat i un criminal psicòpata que la policia triga mesos a poder enxampar. Malgrat la recurrència argumental, val a dir que la novel•la dibuixa un bon mapa dels mètodes d’investigació durant la dècada dels seixanta del segle passat. Per al lector actual, és un al•licient inqüestionable topar de sobte amb la inexistència dels telèfons mòbils, de l’ADN o dels ordinadors. Esdevé un plaer que ens remet a les novel•les de Hammet o Chandler. Això de retrobar les trucades des de cabines telefòniques o la redacció dels informes amb una màquina d’escriure manual ens desperta un cert somriure de suficiència. Per no parlar de l’ús dels telegrames a l’hora de transmetre notícies urgents o de la referència constant al tabac. A Roseanna tothom fuma com un carreter: als llocs públics, als despatxos de la comissaria, al carrer, a les cases particulars. No me n’havia adonat de l’èxit mundial de la campanya antitabac fins que no m’he enfrontat a la lectura de Roseanna.
No puc dir que la novel•la sigui un producte d’excepció, però cal reconèixer que compta amb un dels finals més trepidants que he llegit en els últims temps. Sé que semblarà impossible, però en algun moment m’ha fet patir més que les desventures de la Lisbeth Salander. Sens dubte, el final salva amb escreix el conjunt de l’obra, ben consolidada també gràcies als interrogatoris magistrals duts a terme pel protagonista. A falta de les proves irrefutables de la genètica, de la sang i de les fibres de catifa que la policia científica treu actualment de sota les pedres, el cos a cos entre el criminal i el seu capturador, mirada contra mirada, aconsegueix un clímax de tensió inigualable.

Doneu-li doncs una oportunitat a Roseanna. Mentrestant, jo, fent cas a la meva amiga Maria, em dedicaré a llegir la segona peça del conjunt, L’home que es va esfumar, de la qual, si encara passeu per aquest bloc, hi trobareu notícies ben aviat.