Harlem Nocturne

dijous, 30 de maig de 2013

"A l'ombra del crim" entrevista Dominique Manotti





Ens trobem en una terrassa del Passeig de Gràcia, justament abans de la presentació de la novel·la, publicada a la Col·lecció Crims.catUn habitual de la comissaria. Dominique Manotti és una persona molt afable, bona conversadora i d'idees extremadament clares. Molt crítica amb la societat, prové dels moviments marxistes i sindicals, és historiadora de formació i ha fet de professora durant molt temps. Va començar a publicar novel·la negra passats els cinquanta anys, esperonada per la necessitat de denunciar tot allò que veia i, sobretot, d'entendre el món on vivim. No té pèls a la llengua a l'hora d'expressar-se, es mostra apassionada i contundent. A França és una autora molt reconeguda. Crec que, com a afeccionats a la bona literatura, podem felicitar-nos per l'aparició en català d'una de les seves obres. 


    
Sé que vostè distingeix clarament entre gènere negre i gènere policíac. Quina és la diferència?

La diferència és molt important. L’únic punt en comú és el crim. La novel·la policíaca clàssica té una estructura extremadament rígida. Un crim que trenca l’harmonia i que fa por. La investigació es converteix en l’exercici de la raó i arriba a una solució: el criminal és descobert i castigat. Per tant, estem fent apologia de l’estat i de la raó. El noir és molt diferent perquè allò que ens diu és que el crim està vinculat a “l’ordre”. El crim és l’ordre establert, no el desordre. El crim es troba a la base del funcionament de la societat. Al noir no hi trobem un final feliç. Al contrari, la lectura del gènere negre ens pertorba profundament.

De vegades hi ha novel·les on s’atrapa al criminal físic, però queda lliure l’instigador del crim, que sol ser un personatge important dins l’entramat social...

Sí, però aleshores parlem de noir. És més aviat noir perquè precisament ens mostra la relació que hi ha entre el crim i el funcionament de la societat. De tota manera, dins de la novel·la policíaca també hi trobem moltes variants. Podríem concloure que, pel que fa al gènere policíac, el crim és una excepció, és l’anomalia. Per al noir, no. 

Hi estic d’acord.

Aleshores tenim raó!

I tant! Però... arribades a aquest punt, voldria preguntar-li quin rol juga “el suspens” dins del noir.    

Oh. És una pregunta molt difícil. El suspens també presenta diverses formes. El suspens que té un públic més ampli és el del thriller. El thriller és una estructura de la novel·la policíaca on el punt de vista acostuma a ser el de la víctima. El suspens rau en l’amenaça constant que la víctima pateix. Els lectors es col·loquen en el seu lloc i s’inquieten per ella fins que arriba el final, que acostuma a ser feliç. D’altra banda, la forma de suspens del clàssic, de l’enigma, és descobrir l’assassí. 

Jo practico una altra cosa. A les meves novel·les els crims els veiem, sabem qui els comet. El suspens consisteix en intentar entendre com la gent pot arribar a aquells crims. 

Indagar al voltant de la maldat humana?

Sí, sí. Exactament.

Aleshores, amb la seva literatura, què pretén fer? Vol fer una crònica? Vol explicar als lectors allò que està passant en el present?

Mira, vaig començar a escriure quan em vaig sentir interpel·lada directament per allò que passava al meu voltant i vaig sentir la necessitat de comprendre-ho. Jo escric per comprendre. La meva formació és d’historiadora i amb la novel·la vaig per aquest camí. Provar de comprendre els mecanismes de la societat. Evidentment, hi ha aspectes de la meva literatura que es troben molt pròxims a la crònica. De vegades hi ha molta acció, molta violència, moltes trames. Depèn. Però sempre  amb la voluntat de comprendre. 

És una bona raó per escriure. M’imagino que la actual situació de crisi dóna molt de si per a la seva literatura.

Oh, i tant! No puc imaginar una situació millor per al noir. És un equivalent a la crisi del 29 per als autors negres americans clàssics. 

El lector del futur podrà extreure del noir informació sobre qüestions socials, polítiques, econòmiques del nostre temps? És a dir, el gènere serà una bona font per a estudiar la nostra història?

I tant! Segur, seguríssim! Si volen, per exemple, saber com funciona la policia dels barris marginals, ho trobaran en el noir. Només hi ha un parell de llibres de sociologia que ho expliquen amb un cert rigor. En canvi, a les novel·les negres ho trobaran segur perquè estem parlant d’un gènere extremadament realista. Extremadament. Totes les anècdotes, tots els fets que jo explico són certs, són autèntics.

Quan hom escriu una novel·la sempre hi ha un efecte de lupa. Això és clar i s'ha de tenir present, però, a la llarga, algú que llegeixi noir hi trobarà totes les explicacions. D'altra banda, en l'estricta contemporaneïtat sempre es produeix una situació de negació de la realitat. No ho podem evitar. Jo he fet a Alemanya conferències sobre el funcionament de la policia francesa que no puc fer a França. Inimaginable. Això és la negació. 

A Un habitual de la comissaria, la novel·la que presentem avui, hi apareixen molts temes. Entre ells, el racisme, la inseguretat, el gueto...

Sí. El gueto serveix per cohesionar l’altra part de la societat. “La societat blanca”, diguéssim. Els fa falta que existeixi per mantenir viu l’esperit de la por.

És veritat. La por és molt important com a mecanisme del poder. 

Sí. La societat francesa és una societat on és més forta la por a la inseguretat que la mateixa inseguretat. No és com als Estats Units, on les xifres de crims resulten al·lucinants i on les morts per un tret de bala són extraordinàriament superiors. Sembla que, entre la gent de menys de 40 anys, és un dels principals motius de mort. A França això no passa. Tret d’algun punt concret, com Marsella, la resta és calmada.

Als Estats Units també tenen assassins en sèrie en una quantitat sorprenent, cosa que a Europa no.

Exactament, sí, a Europa és impossible. Són molt poc habituals.

Què significa per vostè que la novel·la hagi estat traduïda al català?

Estic molt contenta. Adoro Barcelona. M’agrada molt la idea del naixement d’una cultura europea que inclogui les llengües, les traduccions. Penso que, ara mateix, estem en un colze a colze amb la cultura americana, sobretot pel que fa a la novel·la negra.

Sí, vivim un boom espectacular.

Sí, sí, a França també. Es fan moltes novel·les i se’n tradueixen moltes. Però sempre n’hi ha moltes d’americanes. Per això penso que és bo tot el que contribueixi a consolidar una cultura europea.

Vostè té un personatge homosexual, Daquin, que és el protagonista d’una sèrie de tres novel·les.

Sí, se’n van traduir dues al castellà, però les editorials han fet fallida i els llibres ja no es troben. Estan desapareguts. I jo no els he arribat a veure mai. 

Parlem una mica d’Un habitual de la comissaria. 

Els fets es desenvolupen a le banlieu (els suburbis) a l’estiu de 2005, justament abans dels disturbis tan forts que van tenir lloc a la tardor. La vaig escriure entre 2008 i 2009. Explica la relació entre la gent del suburbi i la policia i intenta explorar els motius de l’explosió de violència. A l’origen hi ha un crim comès per la policia. La policia que mata un jove del suburbi. Aleshores els joves es revolten. Estan cansats que els tractin com si no valguessin res. Però mai no passa res. Mai no hi ha conseqüències per a la policia. Mai.

La vida no té cap valor en aquests barris. Hi trobem una brutal corrupció policial, a tots els nivells. Racisme, xenofòbia, violacions. França és una antiga potència colonial i la Guerra d’Algèria encara no ha acabat. Encara significa un punt de conflicte. Tot el que explico a la novel·la és absolutament real, encara que sembli exagerat. Un policia va matar una jove de 16 anys amb una bala a la nuca, després d’haver-la forçat. A la nuca. Saps com va acabar? Es va considerar legítima defensa. Legítima defensa!

Mare meva. Quin horror.

Doncs així és. 

La seva ideologia d’esquerres queda clarament reflectida a les novel·les?

El meu marxisme sí. Resta intacte, perquè és una estructura mental. No és el tema de les novel·les, és clar. Però és allò que em permet escriure. Quan vaig quedar tan impressionada pels fets de 2005 i vaig decidir fer la novel·la, em vaig documentar sobretot estudiant els processos, els judicis derivats d’allò que va passar. I vaig aprendre moltes coses.

Hi ha molt gènere veritablement noir dins la literatura francesa actual?

Cada cop més. Hi ha força literatura sobre Còrsega, perquè el tema cors és un tema molt viu. Sí, diria que comença a bellugar-se un noir potent, sí. 

Hi ha molts lectors a França, no?

No, del noir no. El que funciona millor és el thriller, que ven milers i milers d’exemplars. 

Per acabar, quins són els seus escriptors de referència?

Els americans. Dos Passos és el que més m’ha marcat, crec. Mira, jo diria que els grans novel·listes del segle xix van ser els francesos; i que els grans novel·listes del xx van ser els americans. Ara espero que els del xxi siguin europeus. 

Jo també ho espero. Moltes gràcies per tot!

Gràcies a tu. 




Hem d'acabar la conversa perquè és l'hora de la presentació. Ha estat molt gratificant i aclaridora. Sempre és un plaer immens creuar impressions amb algú tan intel·ligent i conscienciat. Espero que l'entrevista us obri noves perspectives, negrots. A mi també m'ha ajudat a conèixer millor la riquesa de la narrativa negra actual.  

10 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

Dominique Manotti m’ha semblat una persona intel•ligent amb un bagatge ric en cultura i virtuts i un coneixement considerable de la novel•la negra . És una temptació llegir-la.

Jaume Benavente ha dit...

M'ha agradat l'entrevista, el to de la vostra conversa, tranquil·la i seriosa. Sembla una autora molt interessant, amb una visió molt clara del que és policíac i el que és noir.

Maria Rosa Duran ha dit...

És una autora molt interessant, ja ho crec. És curiós que s'hagin perdut les edicions en castellà de la sèrie del Daquin. Jo tinc la primera, SENDERO SOMBRÍO (SENTIER SOMBRE), que va presentar quan va venir per primer cop a BCNegra, i ja era un bon cop a l'estómac. M'alegra molt que ara tinguem la Manotti en català.

Maria ha dit...

Una entrevista fantàstica, Anna, per totes dues bandes.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tothom. Celebro que l'entrevista us hagi resultat interessant. Realment, ho va ser.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M'ha semblat súper interessant l'entrevista, molt i molt. Manotti és d'aquestes persones que deu valdre la pena conèixer, i llegir! T'agraeixo molt que ens hagis obsequiat amb aquesta entrevista.

Anònim ha dit...

Cada cop més segur que m'encantarà el que escriu, pel que vaig veure a la presentació i pel que t'ha dit a l'entrevista.

Marc Moreno

Anònim ha dit...

Bona entrevista Anna!
M'agraden les novel·les que relatan casos reals, l'apunto a la llista!
Gràcies i bona nit!
Tura

Teresa ha dit...

Quina entrevista tan interessant!
Profunda, relaxada, seriosa... m'ha agradat molt. Gràcies per compartir-la.
Bona nit!

Anònim ha dit...

Fantastica entrevista, es una gran escriptora, m'encanta la seva sinceritat, i respostes clares!

Gràcies I bona Nit!

Carme Luis