Harlem Nocturne

divendres, 3 de maig de 2013

Veritat i ficció: parlem de literatura






Feia molt de temps que tenia pensat escriure aquest article, que neix d’una realitat que m’he trobat repetidament en diferents conferències, taules rodones, classes i xerrades sobre el gènere criminal. La primera vegada que vaig sentir parlar del tema, a la presentació de Crims.cat a la Moritz, va ser en boca del presentador. Ho vaig considerar tan estrany que, lògicament, em va semblar una broma fàcil, típica d’un acte lúdic com aquell. Tanmateix, quan després es va repetir en alguns altres contextos molt més seriosos (BCNegra, Juliols de la UB, presentacions de llibres), vaig decidir que així que pogués posaria fil a l’agulla per intentar aclarir una qüestió que, per a mi, resulta recargoladament surrealista.
M’explicaré. Es tracta que existeix la creença –estesa no sé fins a quin punt– que els afeccionats a la novel·la negra som persones molt amants de la violència, morboses, cruels, fosques i rares. Psicòpates en potència –o poc menys que això– que xalem amb el sadisme, la sang i les escenes d’assassinats. Que bavegem amb els morts i els criminals, en una paraula.

Evidentment, no entraré a justificar una cosa que no necessita cap justificació. Els negrots som gent normalíssima. Tret de les excepcions que hi pugui haver (com a tot arreu), els gustos literaris no van aparellats amb cap altra cosa que no sigui això: una pura afecció a un gènere concret. D’altra banda, la por, el misteri, el suspens, la intriga i el crim han subjugat l’home des que és home. El desig de descobrir l’inconegut, l’extraordinari, és un impuls atàvic que es perd en la nit del temps i que intenta atorgar explicacions, com tota manifestació creativa, a tot allò que ens envolta. Fins aquí, res més a dir. Simplement citaré una de les frases de la meva àvia, que jo subscric: “Contra gustos, no hay nada escrito”.     




El problema es fa més greu, al meu entendre, quan la idea es planteja explícitament no entre un públic profà, sinó enmig d’un curs de novel·la i cine negre on, suposadament, tots els assistents coneixen el gènere i en són consumidors habituals. Aquí és quan els estudiosos de la literatura ens n’adonem que quelcom no rutlla i que cal puntualitzar les coses amb deteniment.   

I és que el quid de la qüestió consisteix –com he comentat en ocasions amb alguns companys que també s’hi han trobat– en tenir clara la diferència entre realitat i ficció. Res més que això. I res menys. Perquè l’experiència m’ha demostrat que, quan hom parla de novel·la negra, les fronteres amb la ficció s’esborren perillosament i algunes persones semblen abocar-se irremeiablement a un sorprenent abisme de confusió. Evidentment, no estem parlant aquí de cròniques novel·lades, històries reals que alguns periodistes o escriptors han traslladat al paper (per més que hi hagin afegit elements inventats). En aquest grup citaríem A sang freda de Truman Capote o, per ser nostrats i actuals, el llibre sobre el crim dels marquesos d’Urquijo que acaba de publicar Mariano Sánchez Soler amb el títol El asesinato de los marqueses de Urbina.     

No. Parlem de narrativa, de novel·la, de literatura. Parlem d’obres de pura ficció que es complauen en la creació d’una trama inventada mitjançant un joc retòric i artificial. Obres on hi podrem trobar totes les històries que un escriptor sigui capaç d’imaginar. Que el gènere s’inspiri en el real o que acabi mostrant-nos una part de la història social i política del món en què vivim, poc importa des d’aquest punt de vista. Parlem de literatura. De literatura. Per això, quan en un curs dels Juliols una de les participants va identificar el gust per la violència amb el públic lector del gènere, a tots els professors (gent pacífica de tota la vida) se’ns van posar els pèls de punta.

També a la BCNegra d’enguany, en el marc d’una taula rodona que s’ocupava de la ciutat de Barcelona com a escenari habitual dins del gènere, un senyor del públic es va mostrar molt ofès perquè, amb els temps de crisi que estem vivint, només parlàvem de llibres i no dels problemes actuals de la ciutat. No me’n sabia avenir. Em van agafar ganes de cridar: “senyor, que això va de novel·la, de literatura, de FICCIÓ. Que ni tan sols quan ens referim a les aventures de Pepe Carvalho, per més crònica de la Transició que siguin, estem parlant del real. Que no. Que parlem de Literatura. Si vol tractar de la problemàtica de Barcelona, vagi als plens de l’Ajuntament, que estan oberts a tots els ciutadans”.

Crec que és necessari que tothom entengui en quin àmbit ens trobem. La terrible frase “La realitat supera la ficció”, que no per certa deixa de ser bastant casposa, ha fet molt mal. És evident que la literatura es nodreix del real, però també de la imaginació, la invenció i l’especulació. Resulta obvi que el gènere negre, a hores d’ara, representa una magnífica font per conèixer i intentar comprendre la societat on vivim. Però no en podem parlar des de la literalitat, des de la identificació. Un autor de novel·la negra no és un assagista ni un periodista, és un fabulador. Un consumidor de novel·la negra no és un psicòpata ni un sàdic, és un afeccionant al gènere que s’ho passa la mar de bé llegint al sofà de casa o mentre pren el sol a la platja. 




Crec que Juan Rulfo ho va definir molt clarament. I les seves paraules serveixen perfectament per il·lustrar les meves:

Todo escritor que crea es un mentiroso; la literatura es mentira, pero de esa mentira sale una recreación de la realidad. [...] Considero que hay tres pasos; así como en la sintaxis hay tres puntos de apoyo: sujeto, verbo y complemento, así también en la imaginación hay tres pasos: el primero de ellos es crear el personaje, el segundo crear el ambiente donde ese personaje se va a mover y el tercero es cómo va a hablar ese personaje, cómo se va a expresar, es decir, darle forma. Estos tres puntos de apoyo son todo lo que se requiere para contar una historia.

I jo afegeixo: l'autor pot tenir la intenció de crear una història absolutament realista, absolutament emmirallada en allò que l'envolta. Fins i tot amb una explícita voluntat de crítica o de denúncia. Tanmateix, no per això deixarà de ser mentida. 

Espero les vostres opinions i les vostres percepcions. De moment, només ha estat una primera aproximació. Si no ha quedat prou clar, tornarem a incidir en el tema. La veritat és que dóna per a molt.

Feliç divendres, negrots.

19 comentaris:

Enric H. March ha dit...

La qüestió és molt més complexa que no pas sembla, i no té a veure només amb la literatura. Hi ha un problema molt estès de manca de principi de realitat, per raons que deus conèixer: en una aula hi tenim la representació del món. Ens hi trobem cada dia, no?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és una qüestió complexa. Però l'he volgut exposar tal com me l'he trobat en repetides ocasions, en aquests casos que descric i d'altres de similars.
Una noia, enmig d'un curs de novel·la negra, va venir a dir que tots els afeccionats érem gent violenta i tal. Potser ella ho era i sublimava amb la lectura els seus instints, però era una qüestió seva, particular. Evidentment.
Després, m'he trobat gent "normal" que et diu: ui, a tu t'agrada la novel·la negra? Buf. Sou molt raros, eh? Us agraden les coses violentes, de sang i fetge... això no és normal. Ui, no, no. Jo no ho suporto".
Al·lucinant.

Teresa ha dit...

Estic completament d'acord amb tu, Anna. Allò que m'atrau de la novel·la negra és precisament el procés, la intriga, la investigació... el que porta algú a matar i la línia que porta al detectiu -policia...- a descobrir-lo... La trama psicològica que hi pugui haver, les pistes, el tractament dels personatges...
Em sembla que a qui els agrada sang i fetge són més aviat amants del gènere "gore"..es diu així?
I és clar que és ficció! Nosaltres ho tenim clar! Em fa gràcia -o ràbia- quan algú em diu: "Uix,,, novel·la negra? No! Jo llegeixo per distreure'm, no per patir!" ???? No ho entenc... jo no pateixo gens...en gaudeixo plenament!!
Gràcies per aquesta reflexió, Anna! Em sembla que la imprimiré per donar arguments!
Petonets!

Enric H. March ha dit...

És clar; la gent acaba projectant la seva percepció de la realitat sobre les coses i les persones. Ens sorprèn quan estem en un context que pressuposem "intel·ligent" o "il·lustrat", però la gent en general té una percepció de la realitat limitada per la seva pròpia experiència. La gent té informació però poc coneixement, poc esperit crític. I com que cada cop més tots els àmbits socials, inclosos els acadèmics i els culturals són a l'abast de tothom, és més fàcil trobar-se amb "sorpreses".

No ho dic per elitisme; només constato un fet. Ja està bé que tothom accedeixi al coneixement, però quanta més gent, més sorpreses.

Jordi Canals ha dit...

El que un no suporta no vol dir que tingui dret a dir que els que no senten com ell estan fora de la normalitat, el gustos com el pensament tenen el privilegi de veure les coses de maneres diferents i més en literatura. O sia que jo dono raó a la teva iaia quan deia “ contra gustos no hay nada escrito” . Endavant negrots, parlem de literatura.

Anònim ha dit...

Penso que quan llegim una novel.la sigui del tema que es vulgui, sabem veure que es ficció, no pas una realitat que estigui passant mentre ho llegim.
Tambe hi han persones que quan veuen un actor que fa un personatge ingrat, l'insulten pensant que es "ell" el dolent, i no pas el que representa.
Gràcies Anna Maria.

MARTA VALLS

Anna Maria Villalonga ha dit...

Enric, crec que tens raó. És així. Només és constatar una realitat que existeix.

Josep Masanés ha dit...

Bon dia. Crec que si el gènere negre funciona és perquè ens trobem davant d’un heroi que des de la primera pàgina es troba en problemes però mai no defalleix. Malgrat els desastres segueix endavant. No hi ha dubte que a tots ens agradaria tenir una mica de l’esperit d’aquests personatges, que per més desganats o escèptics que siguin sempre lluiten i tiren endavant, i en el cas de les novel•les al final els hi surt més o menys bé. En definitiva, i això ja ve de l’Ulisses, que el pobre està que es mor cada cinc minuts, ens transmet dos valors essencials: el coratge i l’esperança.
Respecte a això de la realitat i la ficció és un tema recurrent. Crec que la idea del mentider és una bona pista. Un mentider sap com fer creure una mentida. En la ficció no es tracta de fer creure sinó de dir: et contaré una mentida però que seguirà unes regles. Unes regles que potser com a lector no podràs enumerar, però que si intueixes (exemples extrems serien Pynchon o Foster Wallace). Si com autor dius per defensar-te d’un lector enfurismat: això va passar enlloc de dir és que és coherent dins la història, estàs perdut. Ahir veia una pel•lícula molt coneguda. Els vestits eren inversemblants, ningú vesteix així, els diàlegs absurds, ningú parla així, perooooò, funcionava. Per què? Perquè hi havia una coherència interna. Els dibuixos animats són l’exemple perfecte del que dic.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, els dibuixos animats (com les faules antigues o la ciència-ficció ben feta) són els perfectes exemples. És una qüestió de versemblança i de decòrum, de coherència interna, com ja van explicar clarament en les seves Poètiques tant Aristòtil com Horaci.
Però la cosa encara va més enllà, en el sentit que no només em refereixo a la dificultat d'escatir què és realitat o mentida dins la ficció, sinó a la estranya idea que, si t'agrada aquesta ficció, és que en la vida real no ets una persona normal, sinó una mena d'ésser violent i morbós.
Gràcies per opinar i per passar per aquí!

Anònim ha dit...

Com a lectora de novel·la negra, entre altres coses (i normal i corrent que sóc!), gràcies!
Àngels

Josep Masanés ha dit...

Bé. Crec que la qüestió és fins on pots arribar a l’hora de descriure l’horror. Quin és el límit. Probablement té a veure amb el que intentes i el que aconsegueixes. Certament em costa entendre certes pel•lícules de terror o gore que em produeixen una angunia física. No sé si és un sentit de l’humor estrany. Com el Tarantino de Reservoir dogs que recordo a mi em va fer riure com un boig. Ho vaig interpretar com que era un catxondo.
Quan vaig veure The Road gairebé surto del cine. Però després no em podia treure del cap la pel•lícula i el seu significat global. Si era una metàfora d’alguna cosa més que aquella història. I aleshores has d’acceptar que està justificat que et sacsegin. T’han obligat a reflexionar.
Un darrer comentari. En les pel•lícules de terror (i les novelles que m’agraden) les escenes desagradables són plans que duren un instant. És el nostre cervell qui amb ajuda del so acaba de construir la imatge. Ho deixo. Si segueixo escrivint tantes paraules, m’invitaràs a què obri un blog. Salut.

carina ha dit...

Després de tot el que has dit el que hi puc afegir són obvietats. Em declaro negrota, m'agraden molt la novel·la negra i, fins i tot la de terror, m'ho passo bé patint amb els protagonistes i intentant esbrinar qui és l'assassí. Em volen les hores mentre llegeixo i m'oblido per complet dels problemes quotidians. Gaudeixo intensament de la lectura perquè m'atrapa. Em considero una persona ben normal i amb cap inclinació sàdica perquè tinc molt clar quan agafo una novel·la que estic llegint ficció.
Si a la gent ens haguessin de catalogar per les lectures que fem hom podria pensar que sóc una sonada, depravada i desequilibrada perquè m'encanten Chuck Palhaniuk, Charles Bukowski, Fante, Donald Ray Pollock i molts altres per l'estil, que en les seves obres mostren les baixeses humanes més terribles.
La literatura és evasió, és el transport cap a móns imaginats on mai no podríem viatjar si no fos pels llibres.
M'ha agradat molt aquesta entrada teva.

Anònim ha dit...

Aquesta gent que comentes, jo no l'anténc gaire, llegir una novel.la, es ficció, sigui del genere que sigui. Es el mateix, que mirar una pel.lícula d'intriga i assessinats, el que ens agrada es anar veient la trama,i,la curisitat ens porta fins el final.
Completament d'acord amb tot el que dius, i coincideixo amb el comentari de la Teresa.

Moltes gràcies i petons.

Carme Luis

Anònim ha dit...

Doncs sí, la novel·la negra és també literatura, diguin el que diguin; he disfrutat moltíssim llegint molts dels llibres que ressenya l'Anna i em considero una persona ben normal; de sàdica, res!
A més, que ningú critiqui i sino els hi agraden, que no els lleguexin. I punt.
Gràcies Anna.
Tura

Salvador ha dit...

No ho havia sentit mai, això de què som gent morbosa, cruel, fosca, etcètera.
Perdoneu el personalisme, però jo, personalment i pel que diuen els què em coneixen, sóc el contrari de tot això i tampoc no m'agrada gens la violència.
De manera que potser sóc una mica rar, segons aquests criteris. Perquè això no m'ha impedit llegir i escriure gènere negre.
No en facis gaire cas, Anna Maria. Hi ha gent amb el pensament únic, que vagi on vagi es molesta si no es tracta el tema que li interessa, encara que no tingui res a veure amb la convocatòria.
La teva àvia tenia raó. Què hi farem!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hi ha gent que sembla que no hi toqui. I quina manca d'imaginació, perquè em sembla que és part del problema, tot i que també sembla manca de cervell (ben mirat, però, si fa no fa és el mateix). Em pregunto si no és una tendència que s'ha incrementat amb els anys. Jo em trobo amb estudiants, cada any més, que no volen saber res d'obres literàries si no són realistes (res de fantasia o ciència ficció) i amb temes, diguem-ne, de cada dia (res de noveŀla negra o aventures, per exemple). Tot han de ser coses "normals". I no saben veure més enllà del nas; per exemple et diuen, posem, d'un crim: "però això està molt mal fet, no s'ha de matar la gent". Em treuen de polleguera. Com quan em diuen d'un conte de Borges (posem per cas "Las ruinas circulares"): "però això no es possible; que era boig en Borges?". Aŀlucino. N'he tingut que em pregunten com és que a mi em pot agradar llegir "coses rares". També hi ha gent que es pensa que Cronenberg (el director de cinema canadenc) és un psicòpata (de fet, és un encant de persona) i els que veuen les seves pellícules també són psicopates. Ja veus, doncs, que és un problema que creua fronteres.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Shaudin, és exactament això que dius. Jo també al·lucino. Gràcies a tots pels comentaris. Carina, m'has fet molta gràcia. L'has clavat. Crec que tothom que ha escrit aquí està d'acord. Tant de bo hagués escrit un dels altres!

Gemma ha dit...

Fa molt poc que m'ha aficionat aquest tipus de literatura, ja ho sap, i va ser gràcies a tu . Ara no en sorprèn massa que la gent faci aquesta mena de paral·lelismes, no sé per que hi ha moltes persones que no son capaces de distingir la realitat de la ficció, no sé si és culpa de la teles, dels vídeo jocs...però aquesta mancança la trobo molt preocupant.

Manel Aljama ha dit...

Desacord frontal amb aquests envejosos dels negrots i totalment d'acord amb les teves conclusions.

Res més normal que novel·la negra: gelosia, ambicions, poder, sexe, possessió són elements que sovint trobem darrera d'un crim i per tant són explicacions que ens permeten treure l'entrellat.
Quan tenim un mort a la banyera, tenim un mort a la banyera i un enigma que tindrà un mòbil. I es tracta doncs, de un misteri digne del "triangle de les bermudes". El triangle no sabem què és, mentre que el mort, és allà, a la banyera. No es tracta, doncs de "trons", "anells", "Nàrnies" o dimonis per demostrar la seva "existència".

És ben cert que alguns autors actuals fan molt "gore", algú s'ha l'hemeroteca de "El Caso" dels anys 6-70, allò és realitat i encar pot ser insuperable. És literatura pura i dura i mai faltarà gent que no entèn què és la literatura i que parlarà dels seus problemes quotidians perquè senzillament no troba o no sap on.

Positivisme històric: He tingut la sort d'escoltar de boca d'un profe, d'un mestre que la novel·la és positivisme històric. Hi ha un crim, unes motivacions i una descripció de tot plegat, que intenta fer amb més o menys encert, l'escriptor. És ficció sí, i és versemblant. I les causes del fet "negrot" són tangibles, son intel·ligibles, són existents, són possitives. El criminal i el detectiu, com el lector, l'editor o l'escriptor, no tenen gens de criptonita... Ni ales, ni baretes màgiques. Bevem cervesa:

"Aquella nit bufava vent del desert... En nits com aquella, qualsevol festa regada amb alcohol acaba en baralla; les dones més submises ressegueixen amb el dit el tall del trinxant mentre estudien el coll dels seus marits... Pot passar qualsevol cosa. Fins i tot, que en una cocteleria et serveixin una bona gerra de cervesa"
(Raymond Chandler, "Vent roig" abans editat pel grup 62, ara no ho sé)


Els negrots som gent ben normal i en el cas meu, la cervesa m'agrada freda. I per cert, a la cocteleria poden assessinar un borratxo en qualsevol moment.