Veritat i ficció: parlem de literatura

Feia molt de temps que tenia pensat escriure aquest article, que neix d’una realitat que m’he trobat repetidament en diferents conferències, taules rodones, classes i xerrades sobre el gènere criminal. La primera vegada que vaig sentir parlar del tema, a la presentació de Crims.cat a la Moritz, va ser en boca del presentador. Ho vaig considerar tan estrany que, lògicament, em va semblar una broma fàcil, típica d’un acte lúdic com aquell. Tanmateix, quan després es va repetir en alguns altres contextos molt més seriosos (BCNegra, Juliols de la UB, presentacions de llibres), vaig decidir que així que pogués posaria fil a l’agulla per intentar aclarir una qüestió que, per a mi, resulta recargoladament surrealista.

M’explicaré. Es tracta que existeix la creença –estesa no sé fins a quin punt– que els afeccionats a la novel·la negra som persones molt amants de la violència, morboses, cruels, fosques i rares. Psicòpates en potència –o poc menys que això– que xalem amb el sadisme, la sang i les escenes d’assassinats. Que bavegem amb els morts i els criminals, en una paraula.

Evidentment, no entraré a justificar una cosa que no necessita cap justificació. Els negrots som gent normalíssima. Tret de les excepcions que hi pugui haver (com a tot arreu), els gustos literaris no van aparellats amb cap altra cosa que no sigui això: una pura afecció a un gènere concret. D’altra banda, la por, el misteri, el suspens, la intriga i el crim han subjugat l’home des que és home. El desig de descobrir l’inconegut, l’extraordinari, és un impuls atàvic que es perd en la nit del temps i que intenta atorgar explicacions, com tota manifestació creativa, a tot allò que ens envolta. Fins aquí, res més a dir. Simplement citaré una de les frases de la meva àvia, que jo subscric: “Contra gustos, no hay nada escrito”.     

El problema es fa més greu, al meu entendre, quan la idea es planteja explícitament no entre un públic profà, sinó enmig d’un curs de novel·la i cine negre on, suposadament, tots els assistents coneixen el gènere i en són consumidors habituals. Aquí és quan els estudiosos de la literatura ens n’adonem que quelcom no rutlla i que cal puntualitzar les coses amb deteniment.   

I és que el quid de la qüestió consisteix –com he comentat en ocasions amb alguns companys que també s’hi han trobat– en tenir clara la diferència entre realitat i ficció. Res més que això. I res menys. Perquè l’experiència m’ha demostrat que, quan hom parla de novel·la negra, les fronteres amb la ficció s’esborren perillosament i algunes persones semblen abocar-se irremeiablement a un sorprenent abisme de confusió. Evidentment, no estem parlant aquí de cròniques novel·lades, històries reals que alguns periodistes o escriptors han traslladat al paper (per més que hi hagin afegit elements inventats). En aquest grup citaríem A sang freda de Truman Capote o, per ser nostrats i actuals, el llibre sobre el crim dels marquesos d’Urquijo que acaba de publicar Mariano Sánchez Soler amb el títol El asesinato de los marqueses de Urbina.     

No. Parlem de narrativa, de novel·la, de literatura. Parlem d’obres de pura ficció que es complauen en la creació d’una trama inventada mitjançant un joc retòric i artificial. Obres on hi podrem trobar totes les històries que un escriptor sigui capaç d’imaginar. Que el gènere s’inspiri en el real o que acabi mostrant-nos una part de la història social i política del món en què vivim, poc importa des d’aquest punt de vista. Parlem de literatura. De literatura. Per això, quan en un curs dels Juliols una de les participants va identificar el gust per la violència amb el públic lector del gènere, a tots els professors (gent pacífica de tota la vida) se’ns van posar els pèls de punta.

També a la BCNegra d’enguany, en el marc d’una taula rodona que s’ocupava de la ciutat de Barcelona com a escenari habitual dins del gènere, un senyor del públic es va mostrar molt ofès perquè, amb els temps de crisi que estem vivint, només parlàvem de llibres i no dels problemes actuals de la ciutat. No me’n sabia avenir. Em van agafar ganes de cridar: “senyor, que això va de novel·la, de literatura, de FICCIÓ. Que ni tan sols quan ens referim a les aventures de Pepe Carvalho, per més crònica de la Transició que siguin, estem parlant del real. Que no. Que parlem de Literatura. Si vol tractar de la problemàtica de Barcelona, vagi als plens de l’Ajuntament, que estan oberts a tots els ciutadans”.

Crec que és necessari que tothom entengui en quin àmbit ens trobem. La terrible frase “La realitat supera la ficció”, que no per certa deixa de ser bastant casposa, ha fet molt mal. És evident que la literatura es nodreix del real, però també de la imaginació, la invenció i l’especulació. Resulta obvi que el gènere negre, a hores d’ara, representa una magnífica font per conèixer i intentar comprendre la societat on vivim. Però no en podem parlar des de la literalitat, des de la identificació. Un autor de novel·la negra no és un assagista ni un periodista, és un fabulador. Un consumidor de novel·la negra no és un psicòpata ni un sàdic, és un afeccionant al gènere que s’ho passa la mar de bé llegint al sofà de casa o mentre pren el sol a la platja. 

Crec que Juan Rulfo ho va definir molt clarament. I les seves paraules serveixen perfectament per il·lustrar les meves:

Todo escritor que crea es un mentiroso; la literatura es mentira, pero de esa mentira sale una recreación de la realidad. [...] Considero que hay tres pasos; así como en la sintaxis hay tres puntos de apoyo: sujeto, verbo y complemento, así también en la imaginación hay tres pasos: el primero de ellos es crear el personaje, el segundo crear el ambiente donde ese personaje se va a mover y el tercero es cómo va a hablar ese personaje, cómo se va a expresar, es decir, darle forma. Estos tres puntos de apoyo son todo lo que se requiere para contar una historia.

I jo afegeixo: l'autor pot tenir la intenció de crear una història absolutament realista, absolutament emmirallada en allò que l'envolta. Fins i tot amb una explícita voluntat de crítica o de denúncia. Tanmateix, no per això deixarà de ser mentida. 

Espero les vostres opinions i les vostres percepcions. De moment, només ha estat una primera aproximació. Si no ha quedat prou clar, tornarem a incidir en el tema. La veritat és que dóna per a molt.

Feliç divendres, negrots.