Katalepsis, de Maria Carme Roca

Tots nosaltres guardem records de la infantesa que se’ns han quedat gravats. Alguns poden ser anecdòtics, fins i tot intranscendents, però es resisteixen a marxar per més anys que passin. Suposo que es tracta de coses que, en el moment de produir-se, ens van impactar per un motiu o per un altre. Jo era una nena molt imaginativa i molt impressionable i, a més, sempre he gaudit –per bé i per mal– de molt bona memòria. Per tant, els records d’aquesta mena se m’acumulen –també per bé i per mal– amb insistència. 

Recordo com si fos ahir un programa de ràdio. Era de nit, hi havia un silenci absolut a casa meva i la veu imponent de Narciso Ibáñez Menta llegia magistralment un relat terrible d’Edgar Allan Poe. En aquells instants, jo no sabia qui era Edgar Allan Poe, com tampoc no coneixia el nom del relat. Tanmateix, sí que sóc capaç de reviure a la perfecció el calfred que em va recórrer la columna vertebral quan vaig sentir el desenllaç de la història. No la vaig poder oblidar (i em sembla que aquella nit tampoc no vaig poder dormir) i de fet no vaig parar fins que en vaig descobrir el títol. Evidentment, parlo de L’enterrament prematur. Aquest –i les pel·lícules de sèrie B de Vincent Price– van ser el meu primer contacte amb el mestre Poe.     

No és estrany, per tant, que em sentís extraordinàriament motivada quan arribà a les meves mans Katalepsis, la darrera novel·la de Maria Carme Roca, guanyadora del Premi Joaquim Ruyra 2012. Per acabar-ho d’adobar, obro la primera pàgina i topo de nassos amb una citació que m’envia, sense contemplacions, al pou del record... 

Es pot afirmar amb certesa que cap fet és tan propici per causar el grau màxim d’aflicció física i mental com l’enterrament previ a la mort.

Buah. Poe. El gran Poe. Allò no podia començar millor.

 

Maria Carme Roca ha escrit una novel·la original i singular que, tanmateix, recupera un dels motius clàssics del terror literari i cinematogràfic. Un motiu que encara cueja en moltes sèries de televisió (és una de les situacions típiques quan apareixen psicòpates de manual). Evidentment, m’estic referint a la por ancestral de l’home a ser enterrat viu. És un tema recurrent que trobem en molts relats vuitcentistes (no debades l’autora inclou també encertades citacions de Dumas i Dickens). 

D’altra banda, a la narrativa del xix també hi sovinteja un altre dels temes de la nostra novel·la: l’al·lusió a les malalties nervioses, a la dita bogeria, als problemes mentals. I és que, tradicionalment, l’ésser humà sempre ha intentat cercar explicacions a allò que no pot comprendre. Quan no les ha trobat, ho ha sublimat a través de la literatura i de l’art. És aquest el cas de la catalèpsia, una malaltia aterridora, molt poc coneguda i que, com poques, pot posar els pèls de punta al més valent. Així ho remarca l’autoritzada veu del mestre del terror en el seu magnífic enterrament prematur.  

La novel·la s’inclou dins la narrativa juvenil. Evidentment, és així. Està pensada per atreure un lector jove. Tanmateix, jo trencaré novament una llança a favor de la dissolució de les etiquetes. Perquè si ens quedem amb aquesta catalogació, potser no llegirem mai Katalepsis. I serà una llàstima, ja que us asseguro que la novel·la pot ajustar-se perfectament a les expectatives d’un públic adult. De fet, jo encara diria més. Malgrat l’embolcall retòric amè, lleuger i entenedor, tenim entre les mans una novel·la negríssima.

No us penso avançar la trama. Només diré que l’autora recrea amb intel·ligència una situació habitual en l’entorn adolescent: les insensateses que es poden cometre a certes edats sense pensar en les conseqüències. En aquest cas, es tracta d’insensateses molt perilloses, vinculades a una malaltia tan greu com la catalèpsia, que un dels personatges pateix. A partir d’aquí, assistim a una ben travada ficció que ens manté amb l’ai al cor i que indaga, sense falses moralines ni desenllaços novel·lescos, en la problemàtica del jovent actual. El coqueteig amb les drogues, els conflictes amb la família i els professors, les primeres vel·leïtats amoroses, les relacions amb els companys... En definitiva, el viatge iniciàtic que a tots nosaltres, irremissiblement, ens toca viure. 

M’ha agradat molt que Maria Carme Roca no hagi caigut en posicions paternalistes. Que no hagi intentat assuavir amb draps calents les dures situacions que la novel·la recrea. Sense caure en la sordidesa, ha estat capaç de descriure la presència de la mort amb naturalitat, com un element inevitable de la nostra vida quotidiana.   

Per acabar, vull destacar dues coses. D’una banda, l’adequació del registre lingüístic. Felicito l’autora per haver sabut reflectir amb tanta versemblança la parla del jovent. D’una altra, l’encert del final. La novel·la té un desenllaç immediat, a curt termini, i un desenllaç aplaçat en el temps, absolutament lògic i necessari. 

Altament recomanable, negrots.