Harlem Nocturne

diumenge, 26 de maig de 2013

Més sobre realitat versus ficció






Fa pocs dies vaig escriure un article que vaig publicar en aquest mateix espai. Es titulava Veritat i ficció: parlem de literatura (llegir aquí) i intentava aclarir una mena de confusió que algunes persones pateixen. La propensió a considerar que els afeccionats al gènere negre també ho som a la morbositat dels crims reals. La creença que, si t'agraden les novel·les o les pel·lícules de crims, també t'han d'agradar els crims veritables (no sé si veure'ls o cometre'ls, quina por).

El cas és que avui he recuperat una citació que fa uns mesos em va fer arribar amablement l'amiga Elisabet Padrós. Ella és una gran seguidora de la narrativa d'Isabell Allende i, mentre llegia una de les seves darreres obres, va descobrir un text que li va semblar que em podria interessar. La va encertar de ple. 

Em sap greu no haver recordat que disposava del text quan vaig publicar l'article. Però, com que més val tard que mai, aquí el teniu. Crec que demostra un cop més allò que en l'article intentàvem rebatre. Encara que sigui dins d'una obra també de ficció, Allende es fa ressò de la dita creença. 

Espero que us interessi, negrots. 

Feliç diumenge.

El Club de Criminales consiste en un grupo de amantes de las novelas de detectives, personas inofensivas que en sus ratos libres se dedican a planear monstruosos homicidios. Comenzó discretamente en la biblioteca de Berkeley y ahora, gracias a internet, tiene alcance global. Está financiado en su totalidad por los socios, pero como éstos se reúnen en un edificio público, se han alzado las voces indignadas de la prensa local alegando que se fomenta el crimen con los impuestos de los contribuyentes. "No sé de qué se quejan. ¿No es mejor hablar de crímenes que cometerlos?"

Isabel Allende, El cuaderno de Maya. Barcelona: Debolsillo, 2012, pàg. 55.
 


13 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

M'ha agradat molt el text de l'Allende. Jo, apart de seguir el gènere negre, sempre he estat lector de terror i fantasia gòtica, però t'asseguro que duc una vida del tot normal, no em vesteixo de gòtic i em dedico a passejar per la muntanya més que pels cementiris.
De tota manera, crec que molta gent simplifica i etiqueta els altres, i de vegades algun escrit meu -completament de ficció- ha induït a pensar que sóc una mena de tipus sinistre i paranoic que només pensa en fantasmes i morts vivents. I la veritat: ara mateix allò que penso és si poso la rentadora o m'espero a que passi l'amenaça de pluja.

Anònim ha dit...

Trobo absurd que hi hagi gent que pensi així. A mi m'agraden els llibres d'aventures també i mai aniria al Pol Nord amb patinet.
Es com creure que un actor de teatre que fa de dolent, en la seva vida real també ho sigui. En fi. M'ha agradat la ressenya i el text de la Isabel Allende. Una abraçada Anna Maria.

MARTA VALLS

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahaha. Sí, sí, és així. Tots dos ho dieu molt bé. A mi de sempre m'entusiasmen els psicòpates. I, pobra de mi, sóc una bleda assoleiada, més emotiva i figaflor que jo què sé.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies, Anna! Em fa feliç que la citació t'hagi estat útil i... no pensava que m'esmentessis a mi! Ets un sol, amiga! :-*

Jordi Canals ha dit...

Estic d’acord en tot el que s’ha dit, això no obstant, acabo de llegir un article signat per una Estudiant de Tecnología en Comunicación Social y Periodismo a:
http://wikiant11pgrup3.wikispaces.com/Som+el+que+escribim,+i+escribim+el+que+som
que diu entre altres manifestacions ..... ” Podem passar de ser un simple text, exposat a determinat lector, a ser lectors però alhora escriptors de la nostra pròpia vida i del món en què vivim”

Anna Maria Villalonga ha dit...

Em sap greu, Jordi. No sé què hi diu, perquè em nego a dedicar un sol minut del meu temps a un text suposadament seriós que ja en el títol és ple de faltes d'ortografia.

Jordi Canals ha dit...

És veritat!

Anònim ha dit...

M'agradat el que diu l'Allende, en canvi no entenc res del que diu l'estudiant de Tegnologia...
Bona nit a tothom!
Tura

Teresa ha dit...

Molt adient el text d'Allende, n'estic completament d'acord!
Mireu-me a mi, que surto de casa de puntetes per no trepitjar cap cargol!
Petons!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Hahaha! Molt bona l'Allende! Aquesta organització de la que parla em recorda una peŀlícula de Hitchcock, "Shadow of a Doubt" (no sé si l'has vist o amb quin títol). És aquella d'un assassí (interpretat per en Joseph Cotten) que va a estar-se a casa la família de la germana. La seva neboda (interpretada per Teresa Wright) és qui el descobreix. A mi m'agrada molt. A la peŀlícula el pare de la noia i un veí (dos homes absolutament inofensius) es reuneixen cada vespre per planejar assassinats, que mai cometran, és la seva manera d'entretenir-se, i resulta força còmic a la peŀlícula. Saps de què parlo?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, sí. Aquí també es diu així. "La sombra de una duda". I en Cotten està fantàstic. El paper li escau a la perfecció. Recordo també molt bé el detall que dius.

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Potato: lletraferida, negrota i cinèfila.

Manel Aljama ha dit...

Amb tot el retard del món i sense gaire cosa que afegir, només gràcies per compartir les paraules d'Isabel Allende. De moment sí, és millor parlar i escriure de crims...
Una abraçada!