Harlem Nocturne

dimecres, 1 de maig de 2013

I més sobre el Congrés de Salamanca Negra



Les sessions de Comunicacions del Congrés de Salamanca van donar per a molt. Cinema, sèries de televisió i sobretot literatura van emplenar les tres seus en què les dites Comunicacions es van desenvolupar (l’Aula Magna de la Facultat de Filologia, l’Aula Minor de la mateixa Facultat i el Saló d’Actes de la Facultat d’Interpretació). Evidentment, és impossible presenciar totes les intervencions, ja que tenen lloc simultàniament en tres franges horàries de matí (a les 9h, a les 11h i a les 13h). Per tant, només em podré destacar algunes. D’entre les que vaig poder veure, us faré cinc cèntims d’aquelles que, òbviament, em van cridar més l’atenció.


  

Per exemple, citaré la intervenció de Cristina Alonso Villa, de la Universidad de Oviedo. Es titulava Un guiño al cine negro: tópicos y transgresiones en “Brown Betty” (Fringe 2x20). Els qui em coneixeu sabreu que no podia deixar escapar aquesta xerrada, ja que tractava d’una de les sèries actuals que més m’agraden, Fringe. Cristina Alonso ens va parlar del capítol 20 de la segona temporada, que conté una transgressió de la història. Darrerament, moltes sèries intercalen un episodi de farciment, que no fa avançar l'acció i que s’ajusta per un dia al fenomen d’adoptar la forma d’una narració “negra” a l’estil més clàssic. 

Recordo molt bé aquest episodi. També recordo que altres sèries, com Bones o Castle, han seguit la mateixa moda. És una mena d’homenatge que té a veure amb l’afecció que el cine negre ha despertat sempre. Són capítols que reprodueixen a la perfecció l’atmosfera del cinema clàssic, la música, el vestuari, el decorat, l’ambientació, els llocs. Les heroïnes i els herois que coneixem es transformen i s’adapten als arquetipus del gènere. En ocasions, serveixen per invertir papers i subvertir la ficció interna de la sèrie. Hi ha una presència inevitable de l’humor. Tanmateix, en el cas de Fringe, l’heroïna Olivia Dunham no es converteix en la típica femme fatale o en la xicota consort del protagonista. Continua essent una professional, convertida (ella -i no en Peter Bishop) en investigadora privada. La protagonista es rebel·la i deixa al marge l’arquetipus femení, amb la qual cosa no apareix enfocada des del seu rol de gènere ni definida a través de l’explotació de la seva sexualitat. El capítol esdevé un producte original que s’avé amb el caràcter futurista de la sèrie. 





Una altra de les comunicacions que més em va interessar va ser la d’Agustín Reyes Torres, de la Universitat de València. Va parlar de Christopher Boone: el detective autista de “El curioso incidente del perro a medianoche”. Em va semblar brillant i em va ajudar a remembrar aquesta magnífica novel·la que tant em va agradar fa uns anys.  

Reyes va fer referència a l'inusual model de detectiu de la novel·la, un jove de quinze anys que imita el seu ídol, Sherlock Holmes, però que pateix la Síndrome d’Asperger, un trastorn del desenvolupament considerat com una de les manifestacions de l’autisme. La mirada particular del noi i la seva personal manera d’entendre el món li permeten resoldre el cas i, d’altra banda, serveixen d’instrument per mostrar-nos la realitat des d’una òptica absolutament diferent a l’habitual. Christopher té limitacions, però, alhora, posseeix qualitats prodigioses (memòria fotogràfica, una increïble facilitat per a les matemàtiques, una gran percepció visual i olfactiva). Es belluga com ningú dins l’univers dels números, de la lògica, de l’ordre, però no de les persones, que són imprevisibles. 

La recerca sobre el cas l’aboca a digressions que, com a lectors, ens ajuden a reflexionar, a ficar-nos en la ment del personatge i a descobrir tot un món que ell no acaba de comprendre. El llibre no deixa de ser un intent de mostrar la diferència, el fet que tots tenim un punt subjectiu que ens fa únics. La perspectiva de Christopher pot ser estranya, però també pot resultar absolutament admirable. 

Per cert, si no heu llegit aquesta novel·la, escrita per Mark Haddon, us aconsello fer-ho. Us encantarà. 




I per avui ja n’hi ha prou. Si no, acabareu cansats, negrots.

Però no us relaxeu. Continuarem...


6 comentaris:

Anònim ha dit...

Ves escrivint que es un plaer veure com vas gaudir, Anna Maria... no em relaxo pas i espero la continuació...


MARTA VALLS

Teresa ha dit...

Té raó la Marta...és una delícia llegir-te.
He vist algun episodi d'aquestes sèries, però reconec que no les he seguides...
Esperem més cròniques!
Una abraçada!

Jordi Canals ha dit...

Gràcies per tan bona informació

Anònim ha dit...

Gràcies per la teva crònica, aquest noi detectiu i autista, m'emociona, ells son tan inteligents, i a l'hora tan desconeguts.

Carme Luis

Anònim ha dit...

Gràcies per tot Anna! M'agrada molt llegir-te, ja ho saps!
Tura

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots!