Harlem Nocturne

dimecres, 22 de maig de 2013

La brisca de cinco, de Marco Malvaldi






En Pau Vidal m’havia avisat que les novel·les de Marco Malvaldi eren molt divertides. I no es va equivocar gens. La brisca de cinco és una obra fresca i molt amena, que aconsegueix que el receptor la llegeixi de cap a peus amb un somriure a la boca. Això no significa que no estigui amarada d’una intel·ligència penetrant.

Reflecteix a la perfecció l’esperit de la canícula italiana, del dolce far niente d’un grup d’avis jubilats que es reuneixen cada dia en un bar a jugar a cartes i a petar la xerrada. El nét d’un d’ells és l’amo del bar i es troba casualment enmig d’un cas criminal que, gràcies a la seva intel·ligència i capacitat d’observació, acabarà resolent tot solet.

La novel·la és breu, té només 171 pàgines. És la primera d’una sèrie de tres. Les següents són: El juego de las tres cartas i El rey de los juegos. A Itàlia han tingut molt d’èxit i han catapultat l’autor a la fama, especialment pel recolzament dels llibreters, que la van acollir molt bé.  

És possible que els puristes del gènere no vegin clara l’adscripció a la negror d’aquesta novel·la. Per la seva lleugeresa, pel seu sentit de l’humor i, sobretot, perquè el cas criminal no és res de l’altre món. Tanmateix, la mirada sarcàstica de Malvaldi no perdona i posa de manifest els problemes d’una societat decadent i hipòcrita, on res no és el que sembla. Diversos dilemes i xacres socials van apareixent davant dels nostres ulls mentre el protagonista, amb una lucidesa digna de Sherlock Holmes (en el fons crec que la novel·la és un homenatge als pioners de l’enigma), analitza els detalls fins arribar a la resolució del crim.

La brisca de cinco entronca amb la més recent novel·la criminal de la Mediterrània, amb aquell regust estil Camilleri que utilitza l’alegria de viure, la bonança del paisatge i l’afabilitat dels personatges per pouar en les parts fosques de la naturalesa humana. Al cap i a la fi, tots sabem que la comicitat és un recurs molt útil per exposar certes coses. Que la caricatura, la hipèrbole i l’humor poden resultar el millor vehicle per a la crítica i la denúncia.

Negrots, es tracta d’una novel·la altament recomanable per tothom que vulgui oblidar-se durant una estona de les seves preocupacions. I no ens enganyem. En els temps que vivim, aquesta qualitat no té preu. 



11 comentaris:

Unknown ha dit...

Bon dia.
Fas una molt bona ressenya, (com sempre, hehehe), peró en aquest cas, sembla que no és el meu estil,no obstant, l'apunto a la meva llista, perque qui sap, potser algun dia tambe caura al sac de la meva biblioteca.
Moltes gràcies, una abraçada d'estima bonica.
Ester C.

Gemma ha dit...

Bona ressenya com sempre. Apuntada.

Jordi Canals ha dit...

Quan tu recomanes una novel•la amb èmfasi es qüestió de córrer cap a la llibreria. Així ho faré perquè intueixo una negror molt digerible. Moltes gràcies pel teu excel•lent comentari.

Unknown ha dit...

Totalment d'acord. M'ho vaig passar nolt bé llegint-la

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Me l'apunto. Sóc una defensora de l'humor inteŀligent.
Per cert: "El juego de las tres cartEs"? Hehe.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ja està arreglat, Shaudin. Hehehe.
Gràcies a tots. És molt divertida.

Anònim ha dit...

Jo també me l'apunto, la teva resenya amb contagia, la buscare.

Carme Luis

Teresa ha dit...

Me l'apunto!!
Això que sigui curteta també m'agrada.
Jo també estic llegint Bioko!!
Petons!

Anònim ha dit...

Bona ressenya Anna, ja va bé una mica d'humor, relaxa!
La portada és bonica i alegre!
Bona nit!
Tura

Manel Aljama ha dit...

Apuntada!
"novel·la altament recomanable per tothom que vulgui oblidar-se durant una estona de les seves preocupacions. I no ens enganyem. En els temps que vivim, aquesta qualitat no té preu. "

Crec que seria ideal per aquella gent del bloc "no tinc temps". Els faria bé aturar-se una estona i canviar la tele per les 170 pàgines...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Efectivament, Manel. Us asseguro que tots us ho podeu passar molt bé, com he dit més amunt. Gràcies.