Un habitual de la comissaria, de Dominique Manotti

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi d’entrevistar Dominique Manotti, que va visitar Barcelona per a la presentació de la seva novel·la –número set de la Col·lecció Crims.cat d’Editorial Alrevés– Un habitual de la comissaria. Des dels primers mots que vam creuar, em va subjugar la seva personalitat decidida i ferma; la seva determinació de tirar endavant una obra narrativa –que va definir com estrictament “negra”– que contribuís a mostrar sense embuts la realitat social. Que posés damunt la taula el nivell de corrupció generalitzada dels centres de poder; la pervivència de la misèria, la violència i la injustícia en un model d’estat aparentment civilitzat i democràtic, però internament podrit.

Un cop llegida la novel·la, no tinc cap dubte que se’n surt a la perfecció. Un habitual de la comissaria és una obra descarnada, essencial, dura, valenta. Sense floritures retòriques ni elements superflus, Manotti retrata –com en aquelles inquietants pel·lícules en blanc i negre del neorealisme italià– un món sense escrúpols, una jungla d’asfalt feta de contrastos. Una gran ciutat, París, amb uns barris marginals on els més febles (immigrants, dones, joves) no posseeixen res. No són ningú. Gairebé no tenen ni el dret a la vida. 

 

Un habitual de la comissaria està construïda a partir d’un repartiment coral. És la fidel transcripció de la vida en una comissaria de l’extraradi de París. Manotti es va inspirar en els terribles fets de la tardor de 2005, quan un jove immigrant fou assassinat impunement per “les forces de l’ordre”. Li va semblar que s’havia de situar en els mesos previs (l’acció té lloc durant l’estiu d’aquell mateix any) per reflectir la tensió latent, la violència que amara les relacions entre la policia i els habitants del gueto en una gran urbs com la capital francesa. Volia que el seu relat ens aclarís moltes coses. Que ens mostrés com n’és de necessària la marginalitat per tal que la societat “blanca i digna” funcioni correctament. Com cal mantenir a tota costa aquell engranatge sòrdid i sinistre per a que la desgràcia d’uns quants alimenti la complaença de la majoria. 

Durant l’entrevista (i en la posterior presentació del llibre), Manotti va insistir repetidament en una qüestió: va assegurar que tot allò que passa a la novel·la és estrictament cert. Ella li ha donat veu, li ha atorgat el format literari, però no s’ha inventat res. Aquesta circumstància, que l’autora volia que quedés molt clara, resulta tremendament esfereïdora. No perquè els fets narrats ens vinguin de nou. Per desgràcia, a aquestes alçades resulta prou difícil creure en la bondat del nostre organisme social. Però sí per la seva cruesa, per la seva impunitat. Per la terrible sensació que, decididament, la justícia i la llei transiten per camins divergents. Al paladar, després d’exhaurir la darrera pàgina d’Un habitual de la comissaria, ens hi queda -ho vulguem o no- un regust amarg, d’impotència i de tristor.

Des del punt de vista literari, l’obra resulta molt efectiva. És rotunda, contundent, construïda amb frases curtes, pinzellades que, malgrat tot, recreen a la perfecció els ambients i les sensacions dels personatges. Sense descripcions excessives, Manotti excel·leix en la tasca. Ens col·loca al bell mig d’un paisatge extern, però també sap abocar-nos a l'interior dels protagonistes, de les seves contradiccions, de les seves mancances. En un món incomprensible, l’home actual està perdut. Cal córrer cada dia, desesperadament, a la recerca de la identitat.

Si algú encara no té clar que la narrativa negra pot assolir un alt nivell literari, que llegeixi Dominique Manotti. Estic segura que, després, canviarà d'idea. Mentrestant, els afeccionats al gènere sabem del cert que hem topat amb una autora d'aquelles que fan època. 

Que passeu un bon dia, negrots. 

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol

 

"A l'ombra del crim" entrevista Dominique Manotti

Ens trobem en una terrassa del Passeig de Gràcia, justament abans de la presentació de la novel·la, publicada a la Col·lecció Crims.cat, Un habitual de la comissaria. Dominique Manotti és una persona molt afable, bona conversadora i d'idees extremadament clares. Molt crítica amb la societat, prové dels moviments marxistes i sindicals, és historiadora de formació i ha fet de professora durant molt temps. Va començar a publicar novel·la negra passats els cinquanta anys, esperonada per la necessitat de denunciar tot allò que veia i, sobretot, d'entendre el món on vivim. No té pèls a la llengua a l'hora d'expressar-se, es mostra apassionada i contundent. A França és una autora molt reconeguda. Crec que, com a afeccionats a la bona literatura, podem felicitar-nos per l'aparició en català d'una de les seves obres. 

    

Sé que vostè distingeix clarament entre gènere negre i gènere policíac. Quina és la diferència?

La diferència és molt important. L’únic punt en comú és el crim. La novel·la policíaca clàssica té una estructura extremadament rígida. Un crim que trenca l’harmonia i que fa por. La investigació es converteix en l’exercici de la raó i arriba a una solució: el criminal és descobert i castigat. Per tant, estem fent apologia de l’estat i de la raó. El noir és molt diferent perquè allò que ens diu és que el crim està vinculat a “l’ordre”. El crim és l’ordre establert, no el desordre. El crim es troba a la base del funcionament de la societat. Al noir no hi trobem un final feliç. Al contrari, la lectura del gènere negre ens pertorba profundament.

De vegades hi ha novel·les on s’atrapa al criminal físic, però queda lliure l’instigador del crim, que sol ser un personatge important dins l’entramat social...

Sí, però aleshores parlem de noir. És més aviat noir perquè precisament ens mostra la relació que hi ha entre el crim i el funcionament de la societat. De tota manera, dins de la novel·la policíaca també hi trobem moltes variants. Podríem concloure que, pel que fa al gènere policíac, el crim és una excepció, és l’anomalia. Per al noir, no. 

Hi estic d’acord.

Aleshores tenim raó!

I tant! Però... arribades a aquest punt, voldria preguntar-li quin rol juga “el suspens” dins del noir.    

Oh. És una pregunta molt difícil. El suspens també presenta diverses formes. El suspens que té un públic més ampli és el del thriller. El thriller és una estructura de la novel·la policíaca on el punt de vista acostuma a ser el de la víctima. El suspens rau en l’amenaça constant que la víctima pateix. Els lectors es col·loquen en el seu lloc i s’inquieten per ella fins que arriba el final, que acostuma a ser feliç. D’altra banda, la forma de suspens del clàssic, de l’enigma, és descobrir l’assassí. 

Jo practico una altra cosa. A les meves novel·les els crims els veiem, sabem qui els comet. El suspens consisteix en intentar entendre com la gent pot arribar a aquells crims. 

Indagar al voltant de la maldat humana?

Sí, sí. Exactament.

Aleshores, amb la seva literatura, què pretén fer? Vol fer una crònica? Vol explicar als lectors allò que està passant en el present?

Mira, vaig començar a escriure quan em vaig sentir interpel·lada directament per allò que passava al meu voltant i vaig sentir la necessitat de comprendre-ho. Jo escric per comprendre. La meva formació és d’historiadora i amb la novel·la vaig per aquest camí. Provar de comprendre els mecanismes de la societat. Evidentment, hi ha aspectes de la meva literatura que es troben molt pròxims a la crònica. De vegades hi ha molta acció, molta violència, moltes trames. Depèn. Però sempre  amb la voluntat de comprendre. 

És una bona raó per escriure. M’imagino que la actual situació de crisi dóna molt de si per a la seva literatura.

Oh, i tant! No puc imaginar una situació millor per al noir. És un equivalent a la crisi del 29 per als autors negres americans clàssics. 

El lector del futur podrà extreure del noir informació sobre qüestions socials, polítiques, econòmiques del nostre temps? És a dir, el gènere serà una bona font per a estudiar la nostra història?

I tant! Segur, seguríssim! Si volen, per exemple, saber com funciona la policia dels barris marginals, ho trobaran en el noir. Només hi ha un parell de llibres de sociologia que ho expliquen amb un cert rigor. En canvi, a les novel·les negres ho trobaran segur perquè estem parlant d’un gènere extremadament realista. Extremadament. Totes les anècdotes, tots els fets que jo explico són certs, són autèntics.

Quan hom escriu una novel·la sempre hi ha un efecte de lupa. Això és clar i s'ha de tenir present, però, a la llarga, algú que llegeixi noir hi trobarà totes les explicacions. D'altra banda, en l'estricta contemporaneïtat sempre es produeix una situació de negació de la realitat. No ho podem evitar. Jo he fet a Alemanya conferències sobre el funcionament de la policia francesa que no puc fer a França. Inimaginable. Això és la negació. 

A Un habitual de la comissaria, la novel·la que presentem avui, hi apareixen molts temes. Entre ells, el racisme, la inseguretat, el gueto...

Sí. El gueto serveix per cohesionar l’altra part de la societat. “La societat blanca”, diguéssim. Els fa falta que existeixi per mantenir viu l’esperit de la por.

És veritat. La por és molt important com a mecanisme del poder. 

Sí. La societat francesa és una societat on és més forta la por a la inseguretat que la mateixa inseguretat. No és com als Estats Units, on les xifres de crims resulten al·lucinants i on les morts per un tret de bala són extraordinàriament superiors. Sembla que, entre la gent de menys de 40 anys, és un dels principals motius de mort. A França això no passa. Tret d’algun punt concret, com Marsella, la resta és calmada.

Als Estats Units també tenen assassins en sèrie en una quantitat sorprenent, cosa que a Europa no.

Exactament, sí, a Europa és impossible. Són molt poc habituals.

Què significa per vostè que la novel·la hagi estat traduïda al català?

Estic molt contenta. Adoro Barcelona. M’agrada molt la idea del naixement d’una cultura europea que inclogui les llengües, les traduccions. Penso que, ara mateix, estem en un colze a colze amb la cultura americana, sobretot pel que fa a la novel·la negra.

Sí, vivim un boom espectacular.

Sí, sí, a França també. Es fan moltes novel·les i se’n tradueixen moltes. Però sempre n’hi ha moltes d’americanes. Per això penso que és bo tot el que contribueixi a consolidar una cultura europea.

Vostè té un personatge homosexual, Daquin, que és el protagonista d’una sèrie de tres novel·les.

Sí, se’n van traduir dues al castellà, però les editorials han fet fallida i els llibres ja no es troben. Estan desapareguts. I jo no els he arribat a veure mai. 

Parlem una mica d’Un habitual de la comissaria. 

Els fets es desenvolupen a le banlieu (els suburbis) a l’estiu de 2005, justament abans dels disturbis tan forts que van tenir lloc a la tardor. La vaig escriure entre 2008 i 2009. Explica la relació entre la gent del suburbi i la policia i intenta explorar els motius de l’explosió de violència. A l’origen hi ha un crim comès per la policia. La policia que mata un jove del suburbi. Aleshores els joves es revolten. Estan cansats que els tractin com si no valguessin res. Però mai no passa res. Mai no hi ha conseqüències per a la policia. Mai.

La vida no té cap valor en aquests barris. Hi trobem una brutal corrupció policial, a tots els nivells. Racisme, xenofòbia, violacions. França és una antiga potència colonial i la Guerra d’Algèria encara no ha acabat. Encara significa un punt de conflicte. Tot el que explico a la novel·la és absolutament real, encara que sembli exagerat. Un policia va matar una jove de 16 anys amb una bala a la nuca, després d’haver-la forçat. A la nuca. Saps com va acabar? Es va considerar legítima defensa. Legítima defensa!

Mare meva. Quin horror.

Doncs així és. 

La seva ideologia d’esquerres queda clarament reflectida a les novel·les?

El meu marxisme sí. Resta intacte, perquè és una estructura mental. No és el tema de les novel·les, és clar. Però és allò que em permet escriure. Quan vaig quedar tan impressionada pels fets de 2005 i vaig decidir fer la novel·la, em vaig documentar sobretot estudiant els processos, els judicis derivats d’allò que va passar. I vaig aprendre moltes coses.

Hi ha molt gènere veritablement noir dins la literatura francesa actual?

Cada cop més. Hi ha força literatura sobre Còrsega, perquè el tema cors és un tema molt viu. Sí, diria que comença a bellugar-se un noir potent, sí. 

Hi ha molts lectors a França, no?

No, del noir no. El que funciona millor és el thriller, que ven milers i milers d’exemplars. 

Per acabar, quins són els seus escriptors de referència?

Els americans. Dos Passos és el que més m’ha marcat, crec. Mira, jo diria que els grans novel·listes del segle xix van ser els francesos; i que els grans novel·listes del xx van ser els americans. Ara espero que els del xxi siguin europeus. 

Jo també ho espero. Moltes gràcies per tot!

Gràcies a tu. 

Hem d'acabar la conversa perquè és l'hora de la presentació. Ha estat molt gratificant i aclaridora. Sempre és un plaer immens creuar impressions amb algú tan intel·ligent i conscienciat. Espero que l'entrevista us obri noves perspectives, negrots. A mi també m'ha ajudat a conèixer millor la riquesa de la narrativa negra actual.  

Presentació de la novel·la “Un habitual de la comissaria”, de Dominique Manotti

Ahir, en una tarda de primavera inusualment fresca, va tenir lloc la presentació de la novel·la número 7 de la Col·lecció Crims.cat (Editorial Alrevés). En aquesta ocasió, es tracta d’una obra francesa, que ha traduït Brisa Prieto, signada per la reconeguda autora Dominique Manotti. El seu títol: Un habitual de la comissaria. 

El lloc de l’esdeveniment fou La Casa del Llibre del Passeig de Gràcia i l’encarregat de fer els honors, el nostre amic Sebastià Bennasar. Val a dir que, una estona abans, jo m’havia reunit amb els editors i la mateixa Dominique Manotti per fer-li una entrevista que espero poder publicar en un parell de dies.

En un ambient de gran interès, amb una bona assistència de públic i amb la presència d’alguns negrots absolutament reconeguts, Bennasar va introduir-nos en el personatge de Manotti i en l’esperit d’Un habitual de la comissaria. Amb el seu humor de sempre, es mostrà molt impressionat per una novel·la de gran nivell, sens dubte fruit del talent d’una de les escriptores més potents de l’actual noir francès. Bennasar considera que el text, que aprofundeix en un tema tan interessant com la recerca que els personatges fan de la pròpia identitat, també destaca per la seva versemblança. Per a ell, Un habitual de la comissaria demostra amb claredat que, a través del gènere, podem conèixer a la perfecció la història social d’un país.   

Tot seguit, i mitjançant la traducció de Brisa Prieto (per si algú no entenia el francès), vam tenir el plaer d’assistir a la xerrada de Manotti –una persona de mirada intel·ligent i somriure proper– que ens brindà una intervenció animada i combativa, amb un tarannà apassionat que delata unes fermes conviccions. Historiadora de formació, ha estat professora durant molts anys, la qual cosa amara el seu discurs d’un reconfortant aire didàctic. Molt conscienciada políticament, la seva literatura pretén acostar-nos a la situació real que viu la societat francesa.  

Les seves afirmacions van posar els pèls de punta a tots als assistents.  Encara no he llegit la novel·la, però l’autora va assegurar que tot el que hi explica és estrictament real. Ho veurem amb més detall a l’entrevista, ja que fou un tema que vam comentar àmpliament. Només avanço que Manotti reflecteix uns cossos policials absolutament distanciats de la ciutadania, viciosos, corruptes, racistes i violents, que són  capaços de qualsevol acció (l’extorsió, la mentida, els falsos testimonis, fins i tot el crim) per tal de mantenir el seu estatus de poder. No cal dir que el seu discurs esdevingué una arenga de decidida denúncia davant d’una situació estancada que considera impossible de canviar.

  

Com sempre que t’ho estàs passant bé, la tarda es va escolar massa ràpidament. Després, ja sabeu. Fotografies, abraçades, signatures del llibre, converses en totes direccions... 

Un cop més podem fruir de bona novel·la negra traduïda al català. És el primer cop que Manotti, molt famosa a França, gaudeix d’una publicació en la nostra llengua (tenia un parell de títols en castellà que ara mateix resulten impossibles de trobar). 

Aquesta, com ja sabeu, és l’aposta de Crims.cat i de l’Editorial Alrevés. Alt nivell en els autors propis i alt nivell en els autors traduïts, remarcant els europeus (fins ara tenim un portuguès, un sard i aquesta darrera, francesa). Potenciar la lectura, prendre’ns com a pròpia la responsabilitat de llegir “negre” en català i sumar-nos a les iniciatives per aconseguir-ho, està també en les nostres mans, negrots. 

Espero que us agradi el reportatge gràfic. No totes les fotos són meves. Les més bones pertanyen a la negrota Maria Rosa Duran Albareda. I també n'hi ha algunes d'un altre negrot, en Jordi Trilla. 

Per acabar, no vull deixar-me una coseta que em rosega per dins sempre que presentem un llibre de Crims.cat. Et trobo a faltar, estimat. Em refereixo a tu, sí, allà perdut a Salamanca: Àlex Martín Escribà, el valuosíssim director de la col·lecció.