Harlem Nocturne

dilluns, 23 de juliol de 2012

Crònica dels bons trinxeraires, de Màrio Zambujal



Tal com vaig anunciar fa unes setmanes (llegir aquí), la tercera entrega de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat és Crònica dels bons trinxeraires (Crónica dos Bons Malandros) del periodista i escriptor portuguès Mário Zambujal (1936). Una petita perla, una delícia, una delicadesa. Un encert absolut que demostra que el director de la Col·lecció, Àlex Martín Escribà, té les idees molt clares. I que l’Editorial Alrevés (responsable del projecte) també. Per què dic això? Doncs perquè, desmarcant-se de modes i tendències superficials, continuen amb la seva idea inicial. Publicar novel·la negra de qualitat en llengua catalana, siguin obres d’autors d’aquí o traduccions de bons textos (sobretot europeus) que no s’hagin publicat en altres llengües de l’Estat i que, per tant, encara restin inconeguts (o gairebé). 
La novel·la és de l’any 1980 i a hores d’ara ha superat a Portugal les 30 edicions. Pel que he llegit (reconec no sense vergonya que jo no la coneixia), va significar una revolució en el panorama de la literatura portuguesa del moment. Segons que indica Sebastià Bennasar en aquesta seva ressenya que us enllaço aquí, la novel·la negra no té gaire tradició a Portugal. Per aquest motiu és més rellevant l’èxit dels “trinxeraires” que, d’altra banda, em sembla absolutament merescut.     
Tanmateix, em permetré manifestar que no es tracta d’una novel·la negra a l’ús. Ni per la trama (per més que parli de delictes i delinqüents), ni per l’estructura narrativa (amb una elaboració molt treballada) ni, sobretot, per la profunditat del contingut. L’obra –breu, entranyable, lleugera– demostra com la literatura pot aconseguir un altíssim nivell amb un embolcall aparentment senzill.



Crònica dels bons trinxeraires s’insereix en una tradició secular que jo conec molt bé. Tal vegada per això m’ha deixat amb la boca ben oberta. Per fer-ho ras i curt: l’obra té poc del gènere negre perquè es tracta d’una altra cosa, extraordinàriament llaminera. Crònica dels bons trinxeraires és, en realitat, una excel·lent novel·la picaresca. I no només perquè reculli les històries d’uns pillastres de poca volada que voregen la llei (són tan desastres que no arriben ni a l’alçada dels delinqüents amb majúscules), sinó perquè el seu autor s’ha submergit en les entreteles del gènere per donar vida a una obra que, volgudament, recupera les característiques d’una tradició amb molta (i bona) presència en la literatura ibèrica.   

Crònica dels bons trinxeraires basteix amb mestria una ficció pròpia del segle xx, però  la vincula sense esforç als testimonis del passat que li serveixen d’inspiració i que, n’estic segura, l’autor volia homenatjar. Quan la llegiu, percebreu ressons de les Novelas ejemplares de Cervantes, del Lazarillo, del Buscón, del Guzmán de Alfarache, però, sobretot, del vessant popular d’aquests testimonis cultes. Crònica dels bons trinxeraires es nodreix de les històries de canya i cordill, dels romanços de cec, dels entremesos i dels sainets. D’una literatura que,  en d'altres temps, era molt coneguda per un públic ampli de totes les classes socials i que gaudeix, en les llengües romàniques, d’una antiga i arrelada tradició.


És per això que, mentre hom llegeix la novel·la, no sempre té present en quin moment concret es desenvolupa l’acció. Si deixem de banda algunes referències tècniques que ens ho recorden, els esdeveniments narrats resulten absolutament atemporals. L’esperit de la trama seria perfectament extrapolable a una historieta de canya i cordill dels segle xvii, xviii o xix.  
Mário Zambujal reprodueix els recursos d’aquesta literatura a diferents nivells. Estructuralment, divideix l’obra en 9 capítols amb títol independent. Ens presenta la banda i els plans que tenen, els seus membres i, per acabar, els esdeveniments finals. Cada capítol va encapçalat per una explicació d’allò que el lector s’hi trobarà. Es tracta d’un deliciós joc metaliterari al més pur estil de la picaresca i del teatre barroc. El lector no pot oblidar que allò que té entre mans és literatura, que li estan explicant una història. L’autor, sigui qui sigui (en aquest cas el coneixem, però en d'altres èpoques sovint era un anònim), es complau en el joc retòric de picar l’ullet al receptor amb complicitat.  
Però Zambujal no s’atura aquí, perquè la seva novel·la és, per damunt de tot, una novel·la de personatges. Reprodueix magistralment els trets de tota una sèrie de figures arquetípiques, de llarguíssima tradició, que podem reconèixer en el teatre i la narrativa popular de la literatura universal (la prostituta de bon cor, el gelós, el murri de bons sentiments, el desconfiat, l’estudiant que acaba al marge de la llei, el traïdor). Per no parlar de la banda de trinxeraires en conjunt, reencarnació del món del subsòl, de la marginalitat de més baixa estofa. Una colla entranyable de deixats de la mà de Déu que, al marge de les febleses i les misèries, ostenten per damunt de tot un inexpugnable sentit de la solidaritat i un intocable codi d’honor.
La novel·la té molts trets del bo i millor de la dramatúrgia de l’Edat moderna. És una magnífica tragicomèdia que unifica a la perfecció els elements còmics (hi ha fragments d’una gran hilaritat, sovint amarada de tendresa) i els elements tràgics (inclòs un final mig incert que no desvetllaré).  


De tant que ofereix la novel·la, podria dir moltes coses més, però aquesta ressenya s’allargaria en excés i no em sembla recomanable. Per això només afegiré que un dels seus aspectes més destacables és l’estil narratiu, amb una utilització del llenguatge i de la sintaxi on la imaginació i la llibertat hi juguen un important paper. Una escriptura molt romànica, em va dir un amic que la llegia. Sí, sí. És una bonica manera de definir-ho. Una escriptura molt romànica, oberta, juxtaposada, que deixa respirar les paraules,  però que ha de ser dificilíssima de traduir. Anna Cortils ha excel·lit en la tasca (i aquesta també era una aposta de la Col·lecció, aconseguir bones traduccions). Cortils ha resolt la papereta amb creativitat i respecte, recuperant mots del passat sense allunyar-se de la llengua actual, en un equilibri lingüístic que mereix una reverència.  
A mi, ja d’entrada, això de “trinxeraires” em va robar el cor. Per a descobrir la resta de mots que Cortils ha posat en joc, haureu de llegir la novel·la.
Feliç setmana, negrots.         

13 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Espero poder llegir-la ben aviat, fa molt bona pinta

Anònim ha dit...

Gràcies per la informació que ens permetrà veure-hi coses amb una profunditat que sense tenir-la, segurament no copsariem.

Totalment d'acord amb la referència a la traducció. Si no és bona, pot "carregar-se" una obra.

IO

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Semble força interessant.

Anònim ha dit...

M'HAS FET VENIR MOLTES GANES DE LLEGIR-LA
EN PRENC NOTA...


MARTA VALLS

Jordi Canals ha dit...

Una lectura per a tenir en compte. Moltes gràcies com sempre es una temptació seguir els teus consells.

Teresa ha dit...

Caram, és una obra molt llaminera! No sé si podré arribar a llegir-la, però només llegir la teva ressenya és un plaer, Anna!
Gràcies per dedicar-nos aquest temps del qual tots gaudim!
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Gràcies Anna, per aquesta ressenya tan interessant; seguint els teus consells, vaig afegint llibres a la llista; no sé si tindré prou temps per llegir-los tots. Bona nit, Tura.

Interrobang ha dit...

Com be dius es imperdonable no haver-la conegut quan tocava però igual ningú l'havia editat i sigui com sigui mai es tard, així que et faré cas i la "pillaré" per aquest estiu.
Gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

No, és clar. Tal com dic, mai no s'havia publicat ni en castellà ni en català. Era molt coneguda a Portugal (a banda de les més de 30 edicions, es va fer una pel·lícula i crec que també un espectacle teatral). Precisamente que fos inèdita per a nosaltres és un dels motius de Crims.cat per encabir-la en la col·lecció.

Lluís Bosch ha dit...

Acabo de llegir (fa un parell de dies) la Crònica dels bons trinxeraires i he de dir que m'ha agradat MOLT, en majúscules. Un text riquíssim, irònic, tendre, suggerent, capaç de crear imatges en el lector i a la vegada enèrgic, eficaç i molt intel·ligent en la trama i en l'estructura. Un d'aquells casos en què s'escapa del gènere i permet parlar de literatura...
Hi he vist coses del cinema de Fellini i de Rififí.
Felicita la traductora de part meva -si pots-, perquè crec que ha de ser difícil traduir aquest llenguatge col·loquial i fer-lo àgil i creïble en una altra llengua.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Me n'alegro, Lluís. És un text boníssim. Ja he traspassat a l'Anna la teva valoració de la seva feina de traductora. Petons.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Les meves cròniques al Riell Bulevard són poc ortodoxes i més aviat personals. Aquesta no és una excepció.
Coincideixo plenament amb que és un gran petit llibre. El text és amè, ric, divertit. Una joia, digna de la col·lecció Lalique.

Crims.cat ens està donant moltes alegries!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Certament. Molt original el teu escrit. Gràcies!