Harlem Nocturne

divendres, 13 de juliol de 2012

Lorenzo Silva (i la Guàrdia Civil) als Juliols de la UB



Lorenzo Silva, un dels autors més consolidats del panorama novel·lístic espanyol, va participar enguany en el Curs de Novel·la i Cinema Negre de la Universitat de Barcelona. La seva ponència: Espanya en negre, sense complexos: reflexions sobre les dificultats i els avantatges d’un relat negre sobre la realitat espanyola. Va arribar en un viatge llampec des de Madrid, va fer la intervenció i va marxar. El reclamava un Congrés a la Universidad Carlos III (sobre novel·la hispànica actual) on ell hi jugava un paper d’organitzador.  

Lorenzo Silva no conrea només el gènere criminal. Tot i així, la sèrie que protagonitzen el sergent Bevilacqua i la caporal Chamorro de la Guàrdia Civil ha contribuït força a donar-lo a conèixer. Escriptor molt premiat, compta entre d’altres guardons amb el Premi Nadal de l’any 2000, precisament per una de les novel·les d’aquesta nissaga, El alquimista impaciente (adaptada al cinema per Patricia Ferreira).
Amb Lorenzo Silva vam parlar poc de literatura (?), per no dir gens. En presentar-se, va refermar la idea (que ja sabeu que comparteixo del tot) que el gènere negre posseeix unes coordenades preestablertes que s’han de seguir. És imprescindible si volem que el públic lector trobi allò que espera.

Tot seguit, va manifestar que la seva sèrie de Bevilacqua i Chamorro va sorgir d’un episodi real que presencià en una platja de Mallorca. El fet l’inspirà i l’encoratjà per iniciar un nou projecte, amb la idea que fos una aproximació sense complexos (?) a la realitat espanyola. L’embolcall de gènere li anava molt bé per a dur a terme aquesta aposta.
L’acció de la nissaga, iniciada a mitjans 90, pretenia encetar un camí diferent i per aquest motiu es plantejà que els seus personatges formessin part del cos de la Guàrdia Civil. Silva volia contribuir a acabar amb la reticència que, després del franquisme, encara generaven les forces de l’ordre. Volia atrevir-se a llançar-hi una mirada diferent. Segons que va insistir, no volia millorar la imatge dels polis (que no és la feina del novel·lista, digué), sinó mostrar una veritat que existia i que tenia moltes possibilitats literàries.
La seva feina d’advocat (el Dret és la seva formació i la seva carrera inicial: s'hi va dedicar uns anys) li va permetre afrontar moltes situacions des de dintre i, per tant, va tenir ocasió de tractar i conèixer molts guàrdies civils. Guàrdies civils que es dedicaven a investigar crims, una tasca del cos que, per a Silva, resulta invisible socialment. La primera novel·la de la sèrie data de 1994, moment de gran impopularitat del cos (Cas Roldán, Gal, per no parlar del record encara viu de l’assalt de Tejero al Congrés de Diputats). En aquest entorn, no hi havia cap novel·la amb la Guàrdia Civil de protagonista.
Això Silva ho considera una anomalia, atès que la Guàrdia Civil ja té 168 anys d’història (es fundà el 1844). El seu propi projecte li va semblar arriscat, però va pensar que tenia la seva gràcia. Un desafiament enfront del lector. Per això va crear un guàrdia civil atípic: universitari, que parla idiomes i que arriba al cos per fugir de l’atur. Tanmateix, Silva diu que en coneix molts, a hores d’ara, amb aquest perfil. El segon personatge li va semblar que havia de ser una dona. Un altre desafiament. Impensable uns anys enrere, atès que el cos no en tenia, de dones.  


La resta de la ponència de Lorenzo Silva va ser una mena de soliloqui reivindicatiu, amb intenció de convèncer, sobre la veritable naturalesa (molt més benigna que no sembla, i n’estic segura, per Déu!) de la Guàrdia Civil. Impossible reproduir totes les dades que va exhibir. Es nota que acaba d’escriure un llibre sobre la història del cos. Ho té fresc i en parla, en parla, en parla.
De la caporal Chamorro no en va dir res més. I del protagonista va explicar molt poc. Sembla que sovint es planteja col·locar-lo davant de dilemes morals. Quan viu situacions límit que el desestabilitzen, quan té el delicte tan a tocar, quan es fa tan difícil lluitar contra la corrupció a tots els nivells, el sergent Bevilacqua es belluga entre dues aigües. S’ha d’abstenir de lluitar? Ha de tornar la placa? Ha de plegar del cos i marxar a una empresa privada on viurà més tranquil i no veurà tanta porqueria?
No. Perquè es tracta d’un personatge construït des de la convicció que la víctima és l’important, que la víctima hauria de ser el centre del cas criminal. La resposta a la disjuntiva ètica és: enmig d’un sistema dirigit per gent que no està a l’alçada, ell pot estar-ho dins la seva mesura. Allò que importa és el següent missatge: destacar l’esperit de servei a la comunitat, de sacrifici quixotesc, de manteniment de la dignitat personal.
Silva aposta per una ficció que supedita aquesta idea a la qüestió narrativa. Vol llançar una mirada sobre la societat i l’ésser humà en una situació de conflicte. I vol fer-ho amb l’esperança de trobar una escletxa que ens mantingui vius.
Queda bé tot plegat. Fet i fet, és l’esperit de la majoria de nissagues criminals. Però, personalment, em va preocupar una cosa. La necessitat de defensar amb ungles i dents el cos policial triat per a les novel·les vol dir que quelcom no rutlla. No rutlla en la història, en la literatura, en el país... No ho sé. Quan d’una cosa se’n parla més del que pertoca... perquè, és clar, als Juliols de la UB havíem de parlar de literatura.
Fins a la pròxima, negrots.   

8 comentaris:

Hele la Sabatera ha dit...

Jo m'he llegit tota la nissaga, és una llàstima que no aprofundís més en els personatges, el Bevilacqua sempre m'ha semblat un personatge molt interessat

Anònim ha dit...

No n'he llegit res... pot ser m'ho hauré de plantejar, per poder-ne parlar... Gràcies per l'exaustiva crònica...


MARTA VALLS

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

A la meva amiga Carmen gairebé
dóna un atac, quan li vaig dir el mateix que dius tu. Ella ha estat organizant cursos de tota mena durant anys, però destinaTs a experts. Jo li deia que nosaltres no ho som, d'experts, que anem a aprendre sobre el tema.
Per cert, tinc el Silva com amic. Em sembla una persona interessant... i li vaig dir que no estava del tot d'acord amb ell.

Interrobang ha dit...

Per una banda està be que en Lorenzo Silva vagi fent proselitisme del gènere arreu (no para quiet aquest home!) però (egoisme pur) preferiria que retornés a la sèrie d'en Vila i la Chamorro amb els que m'ho passo d'allò més bé i els trobo a faltar.
Slts.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Proselitisme del gènere? No, no en va fer. Al contrari, més aviat va dir que l'usa de manera circumstancial per explicar altres coses. Del que va fer proselitisme va ser de la Guàrdia Civil, com dic clarament a l'article. Va parlar de la història del cos amb pèls i senyals.
Alícia, jo també el tinc d'amic fa temps. Suposo que tard o d'hora llegirà això.

Anònim ha dit...

I malament si no el llegueix; amb aquesta crònica tan acurada, segur que tens tota la raó del mon..jo no puc opinar, perqué en aquets temas, sóc ignorant. Gràcies Anna, Tura.

Teresa ha dit...

Bona nit!
No he llegit res d'aquest autor; per curiositat m'agradaria fer-ho, però tinc tants llibres fent cua que no sé si podrà ser.
Això sí...el fet que la Guàrdia Civil sigui protagonista de les novel·les em sembla ben curiós!
Gràcies per aquesta nova crònica, Anna!

Silva, Lorenzo ha dit...

Escric millor en castellà, para no hacer faltas.

(Por cierto, ese acento de Guàrdia Civil es el equivalente a que un castellanoparlante se refiera a la policía autonómica como Mozos de Escuadra, algo que yo suelo evitar porque me da que no sienta siempre bien, y porque cada uno se llama como se llama y en su lengua...)

Teresa me ha remitido el enlace a este blog, así que en efecto, como suponéis algunas de las amigas aquí presentes, lo he leído.

Nada que decir, cada cual tiene su opinión, y la mía desde luego discrepa en algún que otro punto de las que he leído: la literatura, tal y como yo la veo, habla de la condición humana en toda su amplitud y complejidad, no sólo de sí misma, y el trabajo de un escritor, a mi juicio, es más combatir las ideas recibidas que endosarlas. Pero no vine a discutir.

Sólo quería remitir, a quienes participaran en el curso, a esta entrada de mi blog donde cuelgo unas fotos que mencioné en la conferencia, y que son una rareza digna de verse:

http://lorenzo-silva.blogspot.com.es/2012/07/cursos-de-verano.html

Una abraçada per a tots (i totes).