Harlem Nocturne

dimarts, 3 de juliol de 2012

Reconciliem l'enigma i la novel·la negra?: Andreu Martín en la primera sessió dels Juliols negrots de la UB



Ahir vam assistir a la primera jornada dels Juliols de la UB d’enguany.
Novel·la i Cinema Negre a la Universitat de Barcelona.  
La professora Teresa Navés, treballadora incansable que ha organitzat molt bé l’esdeveniment i que no para mai, va inaugurar el curs amb la seva amabilitat característica.
L’aula era prou plena. El nombre d’alumnes matriculats s’acosta als quaranta (un gran èxit en els temps que corren) i, per tant, hi havia un bon caliu. Bonic moment per estrenar-nos amb la ponència d’algú tan brillant i carismàtic com Andreu Martín, malgrat que la calor i l’horari de sobretaula ens anaven en contra. Com sabeu, però, l’Andreu pot amb això i més, sobretot si el presenta generant prometedores expectatives algú tan divertit i engrescador com en David C. Hall, que el coneix molt bé.  
El títol de la intervenció era La reconciliació entre la novel·la enigma i la novel·la negra. L’oposició entre ambdues tipologies és un debat recurrent (especialment en els darrers temps) entre els estudiosos del gènere. El debat, personalment, sempre m’ha semblat un pèl exagerat. S’ha tendit a desqualificar sistemàticament la novel·la d’enigma a favor d’una suposada novel·la negra més compromesa i realista que posa damunt la taula els problemes socials.
Jo mai no he acabat d’entendre que una cosa n'exclogui l’altra i que sigui necessari carregar-se’n la primera per revalorar la segona. Odio les comparacions gratuïtes i estèrils. Per això em va agradar tant coincidir amb l’Andreu. I per això em perdonareu que, tot seguit, us faci un resum potser una mica llarg de la seva conferència. Però em sembla important per allunyar tabús i tòpics i interessant per a tots els amants del gènere.    



Martín va marcar la diferència entre allò que considera dos tipus de novel·la policíaca: la novel·la d’enigma i la novel·la negra. Va emprar la forma “policíaca” com a genèric de caràcter tradicional aglutinador de tot una sèrie de tipologies o de subgèneres. Suposo que podria haver dit novel·la “criminal” o qualque cosa similar i hauria servit igualment. El cas és entendre que, dins d’aquest genèric, hi podem trobar les modalitats que, segons el títol de la ponència, Martín havia d’intentar reconciliar.  
És una posició intel·ligent la que defensà el ponent: emprar  el mètode socràtic. És a dir, una dialèctica activa que ens meni a la reflexió i que ens ajudi a analitzar els fets amb una certa distància (com també defensava Bertold Brecht). Que ens permeti posar en funcionament tots els arguments, sense deixar-nos influenciar per prejudicis o apriorismes. Martín creu (com tot ésser amb dos dits de front) que tot s’ha de revisar. No podem viure d’idees antigues i, sobretot, no podem guiar-nos per titulars fragmentats i descontextualitzats o per veritats “eslògan” (Hammlet és moooolt més que el simple dubte expressat en el monòleg de “To be or not to be”). Simplificant-ho molt per fer-se entendre, Andreu va comentar que actualment vivim massa immersos en la cultura de la concreció. Caminem de la literatura a la imatge i potser perdem massa llençols en aquesta bugada.
Per tant, va vincular (grosso modo, evidentment, i sense voluntat pejorativa) la cultura literària a l’abstracció i la cultura de la imatge a l’acció. Quan ens importa més allò que veiem que no pas allò que hi ha al darrere (la forma que el fons), estem perdent algun llençol. Martín considera que actualment tenim tendència a fugir de l’abstracció, la qual cosa representa fer un camí envers la superficialitat. Va posar molts exemples, tant de cinema com literaris, que em van semblar magnífics. No els puc reproduir tots, perquè al final aquest article no s’acabaria mai. Però us en poso un que jo subscric i que he emprat moltes vegades en converses privades.



Allà va. El cinema de Hitchcock. Les típiques imatges de personatges que van en un cotxe. Tots sabem que no circulen de veritat. El actors s’estan quiets i les imatges en moviment són una simple projecció. Són actors, com en el teatre. L’espectador ho sap, però li és igual. Per què? Doncs perquè li interessa més el discurs que hi ha al darrere, l’abstracció, allò que en realitat  el director  vol transmetre. 
Avui en dia una pel·lícula amb aquesta tècnica seria impensable. El públic sortiria del cine indignat, com si li haguessin pres el pèl. Per què? Doncs perquè l’abstracció ha quedat en segon pla i l’espectador valora per damunt de tot l’aparença de realitat d’allò que veu. Valora més la imatge i l’acció que no pas l’abstracció. Chapeau, Andreu! Ara entenc perquè jo desconnecto en les escenes d’acció i em concentro molt més en les escenes de diàlegs. Sóc clarament una dona d’abstracció.
Com era lògic, Andreu Martín va polaritzar el debat emparant-se en els clàssics de les dues faccions (enigma i negre) i va criticar (entre cometes, que no s’espantin els puristes de la segona facció) algunes manifestacions de Raymond Chandler. Va posar exemples sucosos d'algunes paraules de Chandler incloses dins El simple arte de escribir, el recull de les seves cartes i textos assagístics.
Martín parla d’una veritat que alguns obliden massa sovint i que jo he defensat arreu fins a l’avorriment (inclòs aquest bloc): la literatura de gènere està altament codificada. Existeix un codi preestablert, conegut per l’emissor i pel receptor. Unes regles. Un joc. Escriure gènere és jugar. Oi que no podem canviar el moviment de les peces dels escacs? Doncs tampoc no podem canviar (excessivament, s’entén) les normes de la literatura de gènere.
A partir de Poe i d’Els crims del carrer Morgue, entrem de ple en el joc de l’enigma. L’autor posa en joc la intel·ligència i la capacitat deductiva del lector. Un enigma ha de donar pistes que culminin finalment en l’explicació lògica d’allò que hom planteja. El joc commina el lector a raonar. El plaer o el neguit de l’enigma existeixen. El plaer de descobrir-lo. El neguit de no fer-ho. Emissor i receptor juguen plegats a un joc d’intel·ligència i de lògica que, en contra d’allò que s’ha dit durant molt temps, no té res de reaccionari ni respon a una ideologia de dretes. Apunto aquí (per si algú no  ho té present) que tradicionalment s'ha vinculat la novel·la d’enigma a una ideologia de dretes i la novel·la negra a una ideologia d’esquerres.   


Martín fa història i manifesta que la narrativa d’enigma neix com a reacció contra la superstició, contra el terror, contra les històries gòtiques. És filla de la filosofia positivista del moment, que sosté que tot té una explicació raonable que l’home ha de descobrir aplicant la seva capacitat mental i la seva intel·ligència. Com als Crims del carrer Morgue, on allò que sembla un fenomen fantasmal acaba tenint una explicació raonable i demostrable. Les coses no són com semblen. Hi ha quelcom més a descobrir. Apareixen els grans detectius capaços de fer-ho, amb la seva intel·ligència i dots d’observació: Dupin, Holmes, Marple, Poirot.
I es planteja Andreu Martín: com poden ser de dretes uns enigmes que situen els sospitosos i els culpables enmig de les classes benpensants i treuen a la llum tots els seus secrets i la seva sordidesa (capellans, jutges, aristòcrates, dones casades...)? No podem oblidar que el crim és la manifestació del caos. Enmig d’un crim esgarrifós que fa patir i altera l’ordre, el detectiu lluitarà per restablir-lo. I què? Tots ho volem, no? No volem tots viure tranquils, sense crims ni disbarats ni violència? Intentar que això passi és reaccionari, és de dretes? Pot ser de dretes una literatura que neix com a reacció contra la superstició de la religió i de la fantasmagoria? Una literatura que pretén trobar explicacions raonables i científiques?
El problema, per a Andreu Martín, és que una bona novel·la d’enigma és difícil de fer. Per això n’hi ha moltes que són dolentes, la qual cosa ha perjudicat el subgènere. D’altra banda, de vegades són massa fredes i distants, acusació que també han rebut sovint. Això es produeix quan és excessiva la tendència a perdre’s en el problema analític pur i dur. Martín posa l’exemple d’El misteri de la cambra groga, de Gaston Leroux.  



Passem ara a la novel·la negra. Neix també com una reacció, precisament contra l’enigma. És lògic. Els temps avancen. Andreu Martín va posar un exemple brutalment gràfic per definir-la.
Indiana Jones a “En busca del arca perdida”. Un egipci (o similar, ara no recordo d’on era) s’enfronta amb ell. Treu l’espasa i comença a fer filigranes. Indiana Jones se’l mira, arruga el morro i, quan tots pensem que s’embrancarà en una baralla impressionant, treu la pistola i li fot un tret. I punt.
Una cosa tan primària és ben lluny, evidentment, de la dimensió lògica i sofisticada de la novel·la d’enigma. Hem passat, segons Martín, de l’època paranoica a la psicopàtica, sense perdre de vista que la paranoia és, des del punt de vista psiquiàtric, la malaltia més lleugera, la menys greu.
La novel·la negra d’aquest tipus neix als Estats Units i no està tan distanciada en el temps de la novel·la d’enigma. Ja la trobem als anys 30, com a evolució del western, de la llei del més fort. Importa aquell món de violència on la gent es diverteix amb les baralles a cops de puny, on adoren els “forajidos”, els pistolers, la venjança. Poc té a veure la nostra història europea i mediterrània amb aquest imaginari, que ens queda absolutament llunyà i fins i tot ens resulta decididament incomprensible.
Andreu Martín creu que la novel·la negra posseeix un element innovador essencial. El concepte de “por”. La por al món exterior, corrupte, brut, hostil, caòtic, sense escrúpols. El despatx del detectiu privat esdevé, des d’aquest punt de vista, una mena de refugi on allunyar-se del caos exterior, un lloc segur on sublimar la por. Marlowe, com a paradigma d’aquest  tipus de detectiu, s’identifica amb el cavaller. Hi ha un romanticisme latent en aquesta construcció literària i, per tant, Martín es planteja fins a quin punt pot ser veritablement  realista aquesta narrativa.
Sabem que hom acostuma a defensar la idea del seu realisme enfront de la novel·la d’enigma, però... fins a quin punt és així? Evidentment, la novel·la negra americana descriu un món que existeix, però tampoc no cal exagerar. La realitat no és ben bé això. Què té de real veure que a aquests protagonistes els apallissen, fereixen, estaborneixen, etc. cada dos per tres i no van ni a l’hospital? Martín manté que aquesta novel·la també vol divertir. També és un joc entre emissors i receptors. També respon als paràmetres d'una ficció amb un codi propi. 


Per tant, Andreu advoca per la reconciliació. El suspens, l’enigma, el desig d’endevinar què ha passat i qui ha comès el crim no està renyit, en absolut, amb un plantejament realista i de denúncia. En aquest sentit, considera que el polar francès i la literatura europea en general exemplifica més bé la desitjable fusió, encara que cada cas sigui diferent. Tot plegat i si es fa bé, la novel·la policíaca (tornem al terme aglutinant del començament) pot servir per descobrir la complexitat del món que ens envolta. Agafar el criminal significa arrencar un ullal al gran drac que és la societat. No el matem, però li fem pupa.
D’altra banda, la situació actual és molt adequada per fer novel·la negra. Només cal posar la tele per veure que vivim en la total impunitat. Tothom comet delictes, tothom ho sap i no passa res. Regna la desesperança. Per tant, en certa manera, hi ha quelcom que podria justificar una posició del tipus:  hem de ser dolents, podem ser dolents. La novel·la negra americana ja anava per aquest camí. Sovint hi trobem un codi mal anomenat ètic (que ratlla la amoralitat i la corrupció) i que alguns protagonistes (en teoria els bons) posen en pràctica.
Si res no funciona, estem legitimats com a detectius per fer segons què? És vàlid corrompre’ns per lluitar contra la corrupció?
Andreu Martín creu que no. Li sembla  pervers i pensa que ens aboca a una privatització de la justícia (un policia en principi no ho pot fer, això de  ser corrupte i de l'ull per ull o similar) que allunya la novel·la negra americana d’una concepció ideològica d’esquerres. Un detectiu que ratlla la corrupció i que no pertany al servei públic, no és un detectiu d'esquerres.
El posicionament antagònic d’enigma-dretes/ novel·la negra-esquerres queda desmuntat per a Andreu Martín.
En fi, negrots, que el millor és la fusió. Aprofitar tot allò que ens causa plaer dels uns i dels altres i gaudir com a bojos de la literatura.
Ara mateix he d’acabar. Les sessions d'avui m'esperen. Només vull afegir una cosa. Si heu arribat fins aquí, us ho agraeixo molt. Si no, us disculpo de tot cor (tot i que no ho sabreu mai perquè no ho llegireu, hehe). En tot cas, en nom meu i, evidentment, en nom de l'amic Andreu Martín, moltes gràcies.       

7 comentaris:

Pakiba ha dit...

Buen reportage.

Teresa ha dit...

Ostres!!

Si és com haver-hi estat de tan bé i amè que ho expliques!
Els qui ens interessa el tema i no hi podem anar t'ho agraïm moltíssim!!

Una abraçada i felicitats! Segur que serà un juliol apassionant!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Avui mateix li comentava a una amiga aixo de les dretes i les esquerres. La seva resposta: gilipolleces.
Aquests dos dies han estat fantàstics. Ja he dit als del club de Lectura que demà no hi vaig. és que,després de més de quatre hores de sessions,no m'hi veig en cor de dues hores llargues més parlant de les vivències d'un nen napolità de 10 anys. I això que el llibre -- LOS PECES NO CIERRAN LOS OJOS --és francament bó.
M'en vaig a fer nones tinc molta son.

Anònim ha dit...

M'ha agradat molt la crònica, Llegint-la em fa l'efecte d'haver-hi assistit...

Gràcies,
Anna Maria



MARTA VALLS

Anònim ha dit...

Per això volia vindres jo..
Per disfrutar i gaudir d'un estiu negrot i amb el dia que fa avui encara mès.. doncs per gràcia es começan a veure llamps... ara no mès faltarà el trò per arrodonir el dia.
Gracies Anna per la teva dedicaciò i carinyo amb el que fàs les teves cròniques...
Petò.
Mercè

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

Magnífica crònica! L’he llegit de cap a peus (sempre ho faig), per si tens dubtes (segons el teu últim paràgraf). He après, he gaudit i he pensat (3 coses ben necessàries). Escolta, o tens una memòria prodigiosa o agafes moltíssimes notes, altrament no podries fer una crònica com aquesta. M’ha sorprés això de dretes i esquerres dins d’aquest tema. No ho havia sentit mai.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots per haver acabat.
Shaudin, una altra persona em va preguntar el mateix que tu. La resposta és la següent: prenc apunts i tinc bona memòria. Tants anys d'estudi m'han fet una mestra en el difícil art de prendre apunts.
També passa una altra cosa. Aquests temes de la negror no són nous per a mi, són molt familiars i també he escrit sobre ells I en tinc una opinió pròpia. Per tant, resulta més fàcil pq estàs en terreny conegut.
Una abraçada