Harlem Nocturne

dimecres, 4 de juliol de 2012

Joaquim Noguero i la crítica cultural: segona conferència als Juliols de la UB

Em va interessar molt la segona conferència de la primera jornada dels Juliols, el passat dia 2. El ponent: Joaquim Noguero, crític, periodista cultural i professor de Periodisme Cultural de la Universitat Ramon Llull. El tema: La visió del periodista cultural: mètode inductiu i crítica.
Joaquim Noguero em va semblar una persona apassionada i dinàmica. Va fer la seva exposició de manera molt entenedora i sense caure en digressions exagerades, perfectament apta per al públic assistent. Un públic de perfil molt variat, procedent sens dubte d'àmbits professionals diferents i amb edats i formacions també diverses.
Com us podeu imaginar, vaig seguir amb molta atenció la intervenció de Noguero. Al cap i a la fi, estic exercint de periodista cultural al diari digital CatalunyaPress, als meus blocs personals, etc. Sabeu que he fet força crítica de cine i que publico amb més o menys periodicitat en altres mitjans. Tanmateix, la meva formació és filològica, no periodística. I, per tant, m’interessava veure fins a quin punt vaig per bon camí.  
Em va agradar corroborar, així que Joaquim va iniciar la seva exposició, la complementarietat de les disciplines culturals. Confirmar allò que he pensat sempre. La CULTURA és UNA i s’escriu amb majúscules.
Joaquim Noguero

Noguero va partir d'una formulació que tots els estudiosos de la literatura i de l’art tenim molt clara. Allò que deia Pascal: “Res no és nou, però l’ordre és meu”. Tot està escrit, no hi ha res de nou sota el sol. El que canvia és la manera d’escriure-ho, de plasmar-ho. L’artista o el literat han de ser capaços d’innovar, de reordenar, de reformular, d’aconseguir una concreció diferent i original.
Des de la meva experiència personal (no sé què en pensarà Noguero, però suposo que estarà d’acord amb mi), un dels plaers d’estudiar literatura o art (el plaer intel·lectual amb majúscules) es produeix quan descobreixes que ets capaç d’identificar i aïllar totes aquestes recurrències. Quan t’adones que un autor ha usat un topoi o un recurs de manera diferent, però que, en realitat, resta lligat per un fil invisible (que pot ser molt feble o no ser-ho tant) a la història literària de tots els temps.
Adonar-se’n no és fàcil. Requereix estudi i aprenentatge. Un bon escriptor, si ho vol, ens ho pot complicar molt. De vegades, però, pot no voler-ho. Això passa quan  es decanta per un artifici que precisament rau en la utilització òbvia dels llocs comuns (la literatura de gènere sol anar per aquest camí). En qualsevol cas, el vincle sempre hi és. I trobar-lo és genial.
El món de la crítica seriosa és complicat, però un bon crític està fent història i està fent teoria literària.
Història perquè ens mostra una part del pensament de la seva època. Un enfocament concret, que posa damunt la taula la manera de contemplar la realitat d’una part de la població, a la qual ell pertany. Té relació amb la sociologia, òbviament. Un crític ens transmet mirades de la societat coetània i de la seva ideologia, si més no de la part de la societat amb la qual combrega o a la qual ataca.   
Teoria literària perquè, si aconsegueix bastir un raonament coherent i meditat que aporti una mirada nova des d’un angle concret, el seu ideari pot acabar configurant una poètica. Pot acabar convertint-se en una vara de mesurar. No debades, com va apuntar Noguero al final de la intervenció, els crítics del passat els estudiem precisament per la seva dimensió de crítics. No per les obres de les quals parlen, sinó per allò que exposen ells, per la seva interpretació, per la seva opinió. Recordo amb plaer els estudis que he fet al voltant de les idees estètiques de crítics com Clarín, Yxart, Sardà... i ho deixo aquí perquè m’embalo excessivament.      


Com podeu suposar, tot plegat dóna per a una carrera universitària. Per tant, no us atabalo més. Tornem a la conferència.
Noguero va enumerar una sèrie de pautes a seguir, els requisits imprescindibles que ha de reunir la tasca d’un bon crític cultural.
La crítica aspira a la correcció. Però sempre és provisional: d’una banda, els temps i les visions canvien;  d’una altra, la mirada d’una persona (per molt que en sàpiga) només és la seva. Qualsevol exercici crític (com tots els exercicis intel·lectuals seriosos, val a dir) és simplement una hipòtesi de treball.   
Un bon crític ha d’actuar com un recaptador de proves, però no com un jutge. I, a més, s’ha de conèixer molt bé a ell mateix. Si no és així, pot projectar-se en l’obra que critica i perdre la imparcialitat, la distància. Tot i que aconseguir la total imparcialitat resulta gairebé impossible, un crític ha d’intentar acostar-s’hi tant com pugui.
Noguero va defensar el mètode inductiu, és clar. No podem partir d’apriorismes. No podem anar del general al particular. Sempre ha de ser al revés, si volem fer una tasca respectable. Hem d’anar del particular, del concret, al general. No podem partir dels clixés per intentar adequar-los a allò que analitzem. Hem de mirar l’obra, destacar el que ens interessa, trobar els detalls, els punts significatius... Aleshores, només aleshores, podrem començar a estirar del fil.
Noguero posà diversos exemples d’obres policíaques importants per il·lustrar el seu discurs. Entre elles, La promesa, la magnífica novel·la de Friedrich Dürrenmatt, a hores d‘ara tot un clàssic. També va parlar molt de cinema, lògicament. Ja ningú no dubta que, pel que fa a la negror, literatura i cine formen un pack. Va trencar una llança a favor d’un element que, enmig de les trames enigmàtiques i de suspens, jo defenso sempre: l’atzar. L’atzar existeix i pot incidir moltíssim en el desenvolupament dels fets. Aquí em resulta impossible no citar l'admirat Woody Allen i una de les seves obres mestres, Match Point, on el paper de la sort -de l’atzar- deixa impune un terrible crim.


Continuem amb la conferència.
Molt important aquesta idea: La crítica ha d’aspirar a l’autoritat, no al poder. Ha de guanyar legitimitat davant dels lectors (allò que s’anomena el receptor empíric, mitjana de l’època) per unes opinions sòlides i ben fonamentades, argumentades amb seriositat intel·lectual. Un crític perd autoritat quan es deixa influir per les parts interessades, pel poder, per motivacions econòmiques, interessos polítics, etc. No importa el distanciament físic, importa el distanciament intel·lectual. En canvi, sovint passa a l’inrevés.
Un crític amb autoritat trobarà feina sempre, perquè porta el valor en ell mateix. Un crític adherit al poder (d’un diari potent, per exemple) haurà sacrificat la seva independència d’opinió. Sortir d’aquí no li resultarà gens fàcil.
La crítica, com abans he apuntat, no és objectiva. Sempre resulta subjectiva: la fan subjectes. Tanmateix,  ha d’estar matisada per una bona argumentació, una bona contextualització, una mirada coherent i, sobretot, per l’honestedat. L’honestedat és primordial. Jo m’atreviria a dir que hom ha de ser honest amb ell mateix, amb l’obra i l’autor que analitza i, sobretot, ha de ser un honest amb el públic. Només així podrà ser respectat.
Una posició parcial i interessada pot ser legítima si el crític n’explica abans la raó. Evidentment, no parlem de motivacions econòmiques i de poder, sinó de raons  justificades per circumstàncies concretes. Noguero va posar l’exemple de les històries de la literatura i les antologies poètiques catalanes que havia fet Joaquim Molas a mitjan segle xx. Molas sabia perfectament que hi havia un biaix en les seves tries, però, atesa la situació de la literatura en català d’aquell moment, va prendre una decisió parcial en nom d'un projecte general que va considerar més important que una mancança particular.  
La crítica no aspira a la correcció absoluta, però ha de ser versemblant, lògica i plausible. Posseeix tres components: els informatius, els interpretatius (on s’ha de procurar conjuminar el coneixement erudit amb el creuament de dades reals i el corpus de lectures) i els valoratius.         


Un cop aquí, la tarda se’ns va tirar al damunt. A mi m’hauria agradat continuar una estona més, però el temps és un imperatiu de primer ordre, que imposa sempre la seva voluntat. De tota manera, penso que les idees expressades configuren un discurs ben clar i entenedor.
Honestedat,  rigor, coherència, allunyament del poder establert, intent d'imparcialitat, anar del particular al general, reconeixement dels codis, preparació, intent de mantenir-se independent  intel·lectualment... i una mica de consciència, de sentit comú.
Noguero va dir que un crític pot confessar les seves preferències. Allò que li agrada, allò que recolza. Però sempre ho ha d'explicar amb claredat des d'una argumentació honesta i fonamentada.
Ah, i se m'oblidava. Va inaugurar la xerrada amb un axioma: un bon crític mai de la vida (i menys si comenta novel·la o cinema negre) ha desvetllar res de la trama (i encara  menys del desenllaç). No ha de fer un resum ni una sinopsi. Ha d'interpretar.
Bien!!!! Un expert em dóna la raó en la meva premissa principal. No vaig tan errada, doncs.      
   
En fi. Aquí s'acaba per avui. Espero que aquest article us hagi interessat tant com a mi, negrots.
Demà més coses dels Juliols.  
Gràcies, Joaquim.  

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Una ressenya profunda i clara. Felicitats. Deu haver estat una conferència interessant.

Sempre he pensat que la posició del crític és molt delicada, i els patrons que indiqueu ajuden a definir, i molt, la millor manera d'exercir com a tal.

IO

Anònim ha dit...

Tú dius "gràcies Joaquim" i jo et dono les gràcies a tú, Anna, per aquesta ressenya tan acurada que ens has fet; ets ferma en els teus escrits d'aquest mon que t'apassiona. No caldrà assistir als juliols; només cal llegir els teus enllaços, per estar al dia de tot.Gràcies de nou, per tot! Tura.

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

M'ha agradat molt el teu comentari, però el que dius de la dependència dels crítics que treballen per mitjans importants. El meu pare va ser crític de teatre fins la seva mort. Al "Diari de Baecelona", va rebre moltes pressions, i va fer sempre el que volia. Els Marsillach acostem a saltar-nos les regles.
El Joaquim i jo tenim amics comuns. És un tio molt simpàtic.

Teresa ha dit...

Gràcies Anna!

Quina capacitat per transmetre que tens! Clar, concís i amè..Què més podem demanar??? Ja ho dic... com si hi haguéssim estat presents!

Una abraçada!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

No podria estar més d’acord amb tot el que s’exposa en aquest article. La meva especialitat, tot i que l’he deixada força de banda en els últims anys, és crítica literaria, per tant el tema d’aquest article em toca de prop.
No tinc temps de comentar cada punt (potser ho podríem fer en una conversa?), així que em limitaré a l’últim que de poc se t’oblida: “un bon crític ... no ha de desvetllar res de la trama”. 100% d’acord!!! No tothom ho segueix, malauradament. Una de les raons per les que em faig fer seguidora d’aquest bloc va ser perquè tu ho tens claríssim, Potato.