Harlem Nocturne

dimarts, 29 de juny del 2010

La mano, de Ramón Gómez de la Serna

Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 1888-Buenos Aires, 1963) és un escriptor d'aquells innovadors i atípics que a mi tant m'agraden. Fou un home capdavanter, adscrit als corrents avantguardistes i iniciador de les noves tendències dins la literatura castellana. Tal vegada per això durant anys no ha resultat del tot satisfactori per al cànon tradicional.
Hom pot destacar sens dubte el seu talent, la seva originalitat i la seva fecunditat creadora. Va inventar el gènere de les "greguerías", que recomano sens dubte a tothom que vulgui passar una bona estona. En sóc admiradora fefaent.
Autor prolífic, escrigué també relats i contes, sempre amarats de l'originalitat de les noves estètiques sorgides a començaments del segle XX. En aquest bloc, on hem penjat històries d'escriptors de totes les tradicions, des de Kafka a Bécquer passant per Stephen King, avui li ha tocat el torn a una figura que jo considero a hores d'ara ja clàssica. El microconte La mano és una mostra "terrorífica" de la seva literatura. Espero que us agradi.

LA MANO

El doctor Alejo murió asesinado. Indudablemente murió estrangulado. Nadie había entrado en la casa, indudablemente nadie, y aunque el doctor dormía con el balcón abierto, por higiene, era tan alto su piso que no era de suponer que por allí hubiese entrado el asesino. La policía no encontraba la pista de aquel crimen, y ya iba a abandonar el asunto, cuando la esposa y la criada del muerto acudieron despavoridas a la Jefatura. Saltando de lo alto de un armario había caído sobre la mesa, las había mirado, las había visto, y después había huido por la habitación, una mano solitaria y viva como una araña. Allí la habían dejado encerrada con llave en el cuarto. Llena de terror, acudió la policía y el juez. Era su deber. Trabajo les costó cazar la mano, pero la cazaron y todos le agarraron un dedo, porque era vigorosa como si en ella radicase junta toda la fuerza de un hombre fuerte.¿Qué hacer con ella? ¿Qué luz iba a arrojar sobre el suceso? ¿Cómo sentenciarla? ¿De quién era aquella mano? Después de una larga pausa, al juez se le ocurrió darle la pluma para que declarase por escrito. La mano entonces escribió: «Soy la mano de Ramiro Ruiz, asesinado vilmente por el doctor en el hospital y destrozado con ensañamiento en la sala de disección. He hecho justicia».

9 comentaris:

Unknown ha dit...

Hola, Anna Maria!
A mi també m'agrada molt en Gómez de la Serna.
I aquest relat o l'he llegit o el van fer en "Historias para no dormir" de l'Ibañez Serrador.
Quantes vegades quedarà un crim sense càstig? El tema d'una part del cos que reviu no sé si és un recurs gaire utilitzat; però porta en sí un toc anguniós que ara m'ha fet pensar en aquell relat d'en Pere Calders que crec que formava part de "Cròniques de la veritat oculta". Oi que la mà del protagonista tenia vida pròpia?
Gràcies per recordar-me el relat i...
FINS DEMÀAAAAAAA!!!!!!!!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, ostres, he llegit tant de Calders que ara no puc encara que vulgui recordar el títol ni tampoc si forma part de "Cróniques de la veritat oculta". Per cert, que de Calders haig de parlar també aquí. No dono l'abast, xD!!!
Fins demàaaaaaaaa!

LEBLANSKY ha dit...

És força recurrent aquesta idea de la mà que pren vida pròpia, i fins i tot el cinema té algunes mostres interessants. Però l'estil d'en Ramón és únic. Gràcies pel microrelat, no el conexia :)

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, és veritat. Un estil únic. Aquesta mena d'ironia suau i crítica que sobrevola el relat gairebé sense tocar-lo, amb aquest punt d'humor fantàstic.
Que bo. Sí, aquest tema de la mà és recurrent. Sobretot per a nosaltres, no tant per a ell quan ho va escriure.
Gràcies, Leblansky negrot.

Elies ha dit...

Bona història, sí senyor!

Jordi Canals ha dit...

Haig de reconèixer que conec poc l’obra de Ramon Gómez de la Serna, però tinc la sort de tenir una gran ajuda literària com la teva. M’hi poso! .
Coneixia, això si, que a “Ramonismo”, que no he llegit, definia una estètica pròpia, on un dels principals elements és el que s’anomena ” la greguería “. Repassant la seva obra veig que de “La Mano” no se’n parla gaire. M’estranya doncs pel que dius es un relat força interessant i enigmàtic.
En canvi si recordo haver llegit coses sobre mans a Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders a Les mans del taumaturg, en aquesta ocasió, però, en un sentit positiu.
Gràcies Anna, una vegada més.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Jordi, et garanteixo que les "greguerías" són fantàstiques. Pel que fa al conte, espero que tu mateix hagis pogut jutjar.
Una abraçada,
Anna

Marta ha dit...

ep! m'ha agradat molt aquest conte. I la il·lustració també!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Marta. M'alegro que agradin les coses que a mi m'agrada compartir.