Harlem Nocturne

diumenge, 20 de juny de 2010

A les meves ordres, d'Amélie Nothomb




La breu novel·la que tenim entre mans (118 pàgines en l'edició en català d'Empúries) no forma part a dreta llei del gènere negre. Tanmateix, empra a tots els efectes la tècnica del relat de suspens i d'intriga, a banda d'estar construïda temàticament a partir d'un absolut misteri que no s'acaba de resoldre. Per tant, no em sembla forassenyat comentar-la aquí.
Em sento més obligada que mai a no revelar cap detall de la trama. Seria una temeritat avançar quelcom més que allò que ja explica la contraportada de l'edició. Fins i tot considero que els editors en fan un gra massa, a l'hora de parafrassejar l'argument de les obres. Sóc conscient que volen vendre, però sovint sobrepassen la ratlla desitjable. Bé, deixem-ho córrer. Aquesta és ara mateix una altra disquisició.
Allò que m'interessa realment és fer-vos partícips del gran plaer que m'ha deparat la lectura d'aquesta petita obreta, adquirida quasi per casualitat en una visita a Abacus.
Per no extralimitar-me, he decidit deixar anar només algunes referències indispensables que, n'estic segura, ja seran suficient per enganxar-vos.
Per tant, allà va:


- La història versa sobre una suplantació d'identitat
- Hi ha un cadàver
- Hi ha un component amorós
- Una vila a Versalles
- Gent inconeguda i perillosa
- Un gat no exempt de misteri
- Voluptuositat dels sentits (el plaer de beure xampany, el plaer del menjar, el plaer de dormir)
- Un final on no tot es resol, de manera que el consumidor pot fer córrer les hipòtesis i la imaginació





Aquests elements, amanits amb un estil narratiu àgil i proper, han aconseguit que jo m'hagi sentit tan captivada per la lectura que em vaig passar de parada de metro. No recordo un enganxament similar des que vaig llegir (ja fa força temps) El túnel d'Ernesto Sàbato. Tal vegada, en ambdós casos, la brevetat comporta la imminència de conèixer el final, la qual cosa contribueix, encara que sigui des de l'inconscient, a esperonar aquesta fal·lera, que en un text més extens ha d'ajornar-se per força sense que el lector no ho pugui evitar. Sigui pel motiu que sigui, us garanteixo que llegireu amb afany trepidant.


L'obra indaga al voltant de tot allò que de sorprenent i inexplicable pot tenir el capteniment humà. Amb un to irònic no exempt d'un cert humor, l'autora (de nacionalitat belga i considerada una de les millors escriptores francòfones de les noves generacions) desenvolupa un lúcid exercici al volant de la identitat de l'home i dels desigs i necessitats que nien en el seu interior més pregon. Com si d'una macabra coincidència es tractés, al llarg de tota la lectura no m'he pogut treure del cap José Saramago i la seva novel·la L'home duplicat, magistral text que també s'ocupa de la dualitat i la suplantació.



Haig de reconèixer que el desenllaç d'A les meves ordres m'ha decebut una mica. Esperava un final un pèl més filosòfic. Tot i que el podem llegir entre línies (una reflexió sobre la llibertat, la tria personal, la capacitat o la incapacitat de decidir), no esclata en el colofó del text tal com el crescendo anterior ens permet esperar. Malgrat tot, no us espanteu. La novel·la paga molt la pena.



Per això us aviso, negrots: no serà, ni de bon tros, la darrera obra d'Amélie Nothomb que penso llegir.

6 comentaris:

elisabet ha dit...

Amélie Nothomb és una escriptora indispensable. Jo en sóc una gran fanàtica i ara m'has fet entrar moltes ganes de llegir-ne aquest llibre! Gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs mira, jo no la coneixia però ara també en sóc de fanàtica. Gràcies, Elisabet. Buscaré altres títols.

Teresa ha dit...

Hola,Anna Maria!!

Gràcies pel comentari. Jo tampoc no la coneixia, aquesta escriptora. Et podria dir que només pel fet que hi hagi un gat pel mig la novel·la ja m'atrau!!

L'apunto a la meva llista. M'agraden aquestes obres curtes perquè quan no es té gaire temps per llegir no s'eternitza la lectura.

Ets incombustible!! T'estimoooo!!!!

Petooons!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahahaha.
Teresa, t'agradarà, n'estic convençuda.
A mi també, enmig de novel·lons immensos, de tant en tant m'agraden molt els textos curts. Per això també sempre vaig llegint contes.
El gat tampoc no és que tingui un paper destacat, però sí un cert paper simbòlic. A més, té un nom simpàtic: Biscuit.
Petooooons a tu també.

Lalu ha dit...

Hola Anna Maria!

Ja veig que el post és de fa temps; però com que no fa pas tant que et segueixo, vaig descobrint a poc a poc les tevs antigues entrades (em fa molt contenta tenir-ne encara moltes per descobrir!).

Avui he vist que tenies l'Amèlie Nothomb al núvol i hi he anat directa; en sóc una fidel lectora, tot i que fins ara les novel·les que més m'agraden d'ella són en les que parla, d'alguna manera, de fets autobiogràfics.

Aquesta novel·la que comentes me la vaig llegir quan va sortir, i no la recordo massa (de fet, és normal pq el que sí recordo és que no em va apassionar tant com a tú). PErò després de llegir el teu post, m'has fet venir ganes de rellegir-la, i de fixar-m'hi més en tots aquests aspectes que menciones.

Salutacions!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hola, Lalu
Benvinguda.
Gràcies pel teu missatge i per l'entusiasme de voler seguir-me.
Potser aquesta novel·la també em va agradar tant perquè em va sorprendre. El factor sorpresa ja saps tu que és molt important.
Un abraçada ben forta,