Una de distopies: Bradbury, Huxley, Orwell i el futur present

No fa massa dies us vaig anunciar que em ballava pel cap la idea de confegir un article sobre Ray Bradbury, incentivada per dos fets no relacionats entre ells però coincidents en el temps (Llei de Murphy dixit). D'una banda, la circumstància d'estar escrivint una crítica cinematogràfica sobre Fahrenheit 451 per a la meva secció mensual "Fora de Cartellera" de La lluna en un cove. D'una altra, la menció en una intranscendent sèrie de televisió d'una altra obra de Bradbury, L'home il·lustrat (un clàssic que jo no posseïa i que em vaig afanyar a comprar en la darrera compulsió de la FNAC, com ja sabeu).

El cas és que vaig pensar que, en un bloc on la temàtica negra, de terror, fantàstica, de misteri, etc. n'és la protagonista, no podien faltar les obres mestres d'una literatura futurista que, malgrat dur l'etiqueta de "ciència-ficció", també pot resultar decididament aterridora.

Així, em va semblar que resultaria prou interessant un recorregut al voltant del concepte de "distopia" (o utopia negativa) en la narrativa de les darreres dècades. Prenent com a punt de partida la novel·la de Bradbury, vaig adonar-me de la necessitat d'establir-ne la relació amb dos títols igualment imprescindibles: Un món feliç, d'Aldous Huxley, i 1984, de George Orwell. Ambdues novel·les les vaig llegir fa anys i ambdues em van causar una profunda impressió. Van deixar una marca indeleble en el meu bagatge personal i en el meu llenguatge (soma, Gran Germà, Alfa +, Epsilon -). És a dir, referències bàsiques d'ús habitual.

Els tres autors van compartir gran part de la seva vida, situada al bell mig del segle XX: Aldous Huxley: 1894-1963; Georg Orwell: 1903-1950; Ray Bradbury, nascut el 1920. Aquest moment històric, enmig de la Guerra Freda i després del daltabaix que la Segona Guerra Mundial va representar a tots els nivells, afavorí el desencant i la incertesa envers el futur. Només cal recordar la por constant generada per les dues grans potències a un imminent enfrontament nuclear.

Fahrenheit 451, Un món feliç i 1984 són obres absolutament inquietants, novel·les distòpiques, que anuncien la utopia negativa d'un esdevenidor on l'ésser humà ha perdut la seva llibertat. Aquest és el tret principal que les uneix. La plasmació d’una societat anòmala i fosca on l’Estat manté un alt nivell d’intervencionisme per tal de controlar el pensament i la vida de la població. A Fahrenheit, amb la persecució incansable i sense excepcions dels llibres i dels seus defensors. A 1984, amb la presència del Gran Germà que tot ho observa, que tot ho sap, que no deixa espai per al desenvolupament personal. A Un món feliç, amb la fabricació en sèrie dels individus, en una societat absolutament estratificada: en aparença tot funciona, però en realitat tot està previst i controlat.

Us n'adonareu que el tema no és banal. Resulta obvi que no puc tractar-lo com es mereix en un espai com aquest. Però penso que hem de mantenir obert el canal envers aquesta literatura que, emprant els recursos dels gèneres de gran èxit, palesa de manera clarivident les grans preocupacions de l'home modern.

A les tres obres hi priva la fal·làcia d’una imatge irreal i idíl·lica creada pels dominadors, que s'oposen i prohibeixen  sense aturador tot allò que fa trontollar l’ordre preestablert que han imposat. No pot existir res que faciliti la llibertat d'acció i, sobretot, de pensament, sigui al preu que sigui (la droga o les pantalles enormes de televisió, per exemple, solen usar-se per controlar el cervell humà). La cultura, els llibres, la iniciativa, la intimitat, l'amor, el sexe: conceptes anihilats de la vida humana pel perill que representen i amb la finalitat de controlar i suprimir la llibertat.

És curiosa la capacitat predictiva dels tres autors. Abans de la globalització, abans d'Internet, abans de la omnipresència i del poder il·limitat dels mitjans de comunicació, ells ja ho van escriure. Com tres Jules Verne del segle XX, van recollir les inquietuds de la gent i les van transformar en magnífiques novel·les plenes de simbolisme i d'imaginació. Pàgines capaces de generar el terror més pregon, més ancestral. El terror a la pèrdua de la pròpia identitat.

Per això en parlem avui aquí. I per això les recomano vivament si és que algú de vosaltres ha comès el terrible error de no haver-les llegit encara. Afanyeu-vos a fer-ho, negrots. Us aviso. Abans no sigui massa tard.