Harlem Nocturne

dissabte, 12 de juny de 2010

L'estàtua, de Manel Mora i Anna Maria Villalonga

Negrots, avui he traduït aquest relat que vam compondre plegats en Manel i jo l'any 2000, en un curs d'escriptura creativa. El vam fer en castellà i en molt poc temps. Era un exercici de classe. Per tant, no n'espereu gaire. Tanmateix, avui m'ha vingut de gust passar-lo al català i compartir-lo amb vosaltres. Quasi no l'he canviat. He volgut, lògicament, mantenir-ne l'essència. Moltes gràcies.

L’estàtua

Com sempre, va seure al seu davant, tot just quan el sol teixia un entramat de llums i ombres entre els plecs del davantal de pedra. Feia molts anys que cada dia arrossegava els seus peus des de l’asil de beneficència per passar les hores en aquell banc de la plaça.
Allà, quiet, la contemplava. Amb posat seriós, veia com els nens jugaven al seu voltant i com alguns turistes, aliens a la història que l’envoltava, s’aturaven a descansar en el seu pedestal.
Als veïns no els havia costat gaire convèncer el regidor. Era bo que la tragèdia romangués per sempre en la memòria de tots. Mai no havia de tornar a succeir un fet com aquell. Per aquest motiu, ella hi era.
Per aquest motiu. I perquè tothom l’havia estimat.
Realment, l’artista li havia fet justícia. Havia sabut reflectir fidelment els seus ulls bondadosos, els enagos passats de moda, el sempitern mocador negre lligat sobre els blancs cabells. Tot l’amor del món semblava concentrar-se en aquell rostre. L’amor que havia escampat generosament mentre era viva.
Els vells del barri encara la recordaven: donant menjar als ocells, contant històries als nens, xerrant amb uns i altres, compartint amb els necessitats tot allò (tan poc!) que posseïa.
La notícia de la seva mort va recórrer la ciutat com un calfred convuls. L’havien mort! L’havien assassinat!
Ell treia sovint de la butxaca un retall de diari arnat i groguenc. El titular quasi s’havia esborrat, però ell se’l sabia de memòria:

L’anciana dels coloms ha estat apunyalada per robar-li unes monedes

Arribat a aquest punt, les llàgrimes sempre li corrien galta avall. Ningú no coneixia el seu secret, ningú mai no l'havia esbrinat. Però això poc li importava.
Molt lentament, quan queia la nit, cada dia s’aixecava per tornar a l’asil.

Era impossible oblidar la navalla entre els seus dits. I el so terrible, esfereïdor, de la carn esquinçant-se mentre ell introduïa, sense pietat, el fred tall d’acer dins del seu ventre.

19 comentaris:

Elies ha dit...

Molt bé!
Tot i que tot just després de la paraula assassinat ja es veia que el del asil era el seu assassí, trobo que està força ben buscat i és tendre alhora que punyent.
Felicitats a tots dos!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, jo també n'estic contenta. Pensa que el vam escriure en poca estona, a la mateixa classe i fa ja 10 anys. Avui l'he recordat i he pensat que, com que explicava un crim, era un relat que podia penjar aquí. I així ho he fet.
Gràcies, Elies.

numaga ha dit...

Anna, dons a mi m'ha costat he tingut de llegir-lo dues vegades "sóc una mica talós" m'ha agradat molt. Una història bonica i tendre i jo fins el final no m'he adonat de la realitat. Molt maco. Us felicito per mi sou uns craks de la escriptura.

Petons pels dos.

Núria Maymí

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Núria. Ets un encant. I t'agraeixo doblement, perquè sé que el gènere negre no t'agrada gaire, que t'hagis passat per aquí. El llegiré dimecres a PV.
Petons,
Anna

Carme ha dit...

Bon dia familia. Independenment del relat que és una xulada. jo destacaria com sempre faig, la manera d´escriure, aquesta facilitat que molts pocs tenen de fer de la seva història, un escenari obert en el que tu pots ser part de l´història, viure-la, sentir-la i fins i tot com aqui, sentir la fredor de la navalla.
Es curiós Anna, però si a més el relat el sento de la teva veu, ja hi per cagar-se!!! :-)))
Felicitats Manel-Anna.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Carme.
El llegiré dimecres.
Uuuuuuh

Jordi Canals ha dit...

L’escrit fluid i àgil fa tot un recorregut vital de la persona assassinada, sense aquesta linealitat que de vegades es fa carregosa, només tornant als detalls que son estrictament necessaris per desenvolupar el desenllaç inesperat, tot i que a estones sembla endevinar-se. Finalment, el món emocional de l’autor del crim, que s’esbossa sense treure cap bri de la crueltat esfereïdora de la infàmia.

Anna Maria Villalonga ha dit...

És exactament això, Jordi. Ja dic que fou escrit en condicions poc còmodes i amb poc temps, per dir-ho així. Només va ser un exercici, però crec que l'has resumit a la perfecció. Gràcies.

Teresa ha dit...

Hola, Anna Maria!!
Aquest breu i intens relat m'ha fet pensar: De què depèn que siguem recordats o no? Possiblement en aquest cas, l'anciana, per molt bona i altruïsta que fos, hagués quedat en el oblit a no ser per la seva tràgica desaparició. I més encara, el fet de dedicar-li una estàtua la va fer eterna...
Tampoc no queda clar el mòbil del crim..perquè és quasibé segur que no eren les monedes... si fos així, l'autor no tornaria cada dia al banc ni li cauria cap llàgrima... quina història deu haver al darrere d'aquesta posta en escena?
Petons,Anna Maria!! Segur que agradarà molt la lectura d'aquest relat!!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Ahà, Teresa, molt bé. El final realment admet interpretacions. Pot ser que l'assassí se n'hagi penedit o pot ser que el mòbil fos un altre. Sigui com sigui, li sap greu. Tal vegada perquè ha quedat impune. O no.
M'agrada molt que un relat meu susciti dubtes i ambigüitat i també que desperti reflexions. És cert. L'anciana no seria recordada per les seves bones accions. Ho és per la seva tràgica mort.
Gràcies per les teves aportacions, guapa meva.

electra ha dit...

quin exemple més breu i nítid d'amor i mort, tot en un, us ha sortit del tot "oximorònic" l'escrit.
felicitats.
(pq la va matar...?: no el devia correspondre, oi?)

Jo Mateix ha dit...

Doncs a mi també m'ha encantat!

judit ha dit...

M´ha agradat mot, Anna. Encara que ho haguéssiu escrit depressa no vol dir res. Està molt bé.
També m´ha agradat molt el comentari que ha fet la Teresa. Si no l´haguessin assassinat, no hi hauria estàtua, i sense estàtua, no en tindríem el record... Interessant. Hi hi hi hi (riure de psicòpata)

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Una mica fort. Al principi sembla tendre, després trist per la melancolia d'ell. Al final és bastant dur, però és i pot ser una realitat

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies a tots quatre, amics (Jo, Lurdes, Jordi i hi incloc la Judit, malgrat el seu riure de psicòpata).
Lurdes, no sé perquè la va matar. Si vols una explicació romàntica, perfecte. Però en pot haver d'altres. S'hi va especular.
Sí, Jordi, hi ha contrastos. Ens va sortir així, perquè, si no recordo malament, el conte era un exercici on l'únic que s'imposava era parlar d'una estàtua o (ara no ho sé) de la plaça d'una ciutat.
En fi. La cosa va anar truculenta.
Per això l'he pogut penjar aquí, en el lloc criminal.

Llaudal ha dit...

Un final colpidor. Tot i saber-lo versemblant et deixa suspès intentant comprendre l'embolic mental de l'assassí. ¿Una manera de fer-se seva la víctima, com apropiant-se la seva bondat?

Anna Maria Villalonga ha dit...

Tal vegada, sí, per què no? Potser amb el temps se n'ha adonat d'allò que va fer. Potser amb la vellesa...
M'encanta que les negrots facin hipòtesis.
Petons, Narcís.

David ha dit...

Hola!

Aprofito la visita pel teu blog per informar-te del llançament d’una novel•la negra amb una magnífica intriga i creativitat, “Sé lo que estás pensando” de John Verdon (Roca Editorial).

Entra a la pàgina http://www.seloqueestaspensando.com/ i accedeix a Facebook on podràs participar a un joc (“Enigma Manhattan”), que de resoldre’l, entraràs en el sorteig d’un viatge a Nova York!

Segueix les pistes a Fb i a Twitter http://twitter.com/SLQEP

Molta sort i fins aviat!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Doncs moltes gràcies per tot, David. Així ho faré.