L'estàtua, de Manel Mora i Anna Maria Villalonga

Negrots, avui he traduït aquest relat que vam compondre plegats en Manel i jo l'any 2000, en un curs d'escriptura creativa. El vam fer en castellà i en molt poc temps. Era un exercici de classe. Per tant, no n'espereu gaire. Tanmateix, avui m'ha vingut de gust passar-lo al català i compartir-lo amb vosaltres. Quasi no l'he canviat. He volgut, lògicament, mantenir-ne l'essència. Moltes gràcies.

L’estàtua

Com sempre, va seure al seu davant, tot just quan el sol teixia un entramat de llums i ombres entre els plecs del davantal de pedra. Feia molts anys que cada dia arrossegava els seus peus des de l’asil de beneficència per passar les hores en aquell banc de la plaça.
Allà, quiet, la contemplava. Amb posat seriós, veia com els nens jugaven al seu voltant i com alguns turistes, aliens a la història que l’envoltava, s’aturaven a descansar en el seu pedestal.
Als veïns no els havia costat gaire convèncer el regidor. Era bo que la tragèdia romangués per sempre en la memòria de tots. Mai no havia de tornar a succeir un fet com aquell. Per aquest motiu, ella hi era.
Per aquest motiu. I perquè tothom l’havia estimat.
Realment, l’artista li havia fet justícia. Havia sabut reflectir fidelment els seus ulls bondadosos, els enagos passats de moda, el sempitern mocador negre lligat sobre els blancs cabells. Tot l’amor del món semblava concentrar-se en aquell rostre. L’amor que havia escampat generosament mentre era viva.
Els vells del barri encara la recordaven: donant menjar als ocells, contant històries als nens, xerrant amb uns i altres, compartint amb els necessitats tot allò (tan poc!) que posseïa.
La notícia de la seva mort va recórrer la ciutat com un calfred convuls. L’havien mort! L’havien assassinat!
Ell treia sovint de la butxaca un retall de diari arnat i groguenc. El titular quasi s’havia esborrat, però ell se’l sabia de memòria:

L’anciana dels coloms ha estat apunyalada per robar-li unes monedes

Arribat a aquest punt, les llàgrimes sempre li corrien galta avall. Ningú no coneixia el seu secret, ningú mai no l'havia esbrinat. Però això poc li importava.
Molt lentament, quan queia la nit, cada dia s’aixecava per tornar a l’asil.

Era impossible oblidar la navalla entre els seus dits. I el so terrible, esfereïdor, de la carn esquinçant-se mentre ell introduïa, sense pietat, el fred tall d’acer dins del seu ventre.