Harlem Nocturne

dissabte, 26 de juny de 2010

Contes, llegendes, rondalles: el bagatge de la tradició oral














Sembla mentida que encara no hagi tractat, en un bloc literari on l'element fantàstic hi juga un paper significatiu, un tema tan important i engrescador com el de la tradició oral. I encara més si tenim en compte que em dedico a escriure una tesi sobre teatre breu popular, el qual s'alimenta indubtablement d'aquestes arrels.

El cert és que les històries transmeses oralment a través dels segles les trobem en totes les tradicions literàries del planeta, des de les orientals a les occidentals. Fins i tot amb un alt nivell d'interacció, perquè sovint topem amb arguments comuns a totes les cultures, que es reprodueixen a la Xina, a l'Índia o a Europa amb molt poques modificacions. Ja vaig ocupar-me en un altre article del concepte d'intertextualitat, que vaig intentar exemplificar amb un relat sobre la mort (s'intitulava De macabres intertextualitats i el vaig publicar el 23 de maig).

Evidentment, resulta impossible en un espai com aquest exhaurir mínimament un tema tan ampli, sobre el qual s'han vessat rius de tinta. En realitat, només pretenc fer-ne una petita introducció general que em permeti recuperar-lo més endavant de manera concreta. És a dir, aplicant-lo a personatges o temàtiques ben determinades.

L'imaginari col·lectiu ha teixit durant segles un ric entramat de creences, mites, històries, que amb freqüència neixen de la necessitat de trobar una explicació a tot allò que l'ésser humà no comprèn (les malalties, els fenòmens meteorològics, els processos de la naturalesa, la mort). Aquest fet incontestable, del qual beu Jung quan elabora la seva teoria dels arquetipus i de l'inconscient col·lectiu, ha comportat l'existència d'una sèrie de "veritats acceptades" que tots coneixem. Encara que la majoria d'aquestes "veritats", gràcies als avenços científics, han quedat a hores d'ara decididament obsoletes, la societat les continua potenciant, sovint com a font d'inspiració artística (al cine, als còmics, a la literatura, a la música). Ja ho deia l'Eclesiastés: Nihil novum sub sole.

Aquests llocs comuns afecten tant a personatges com a arguments i trames i tenen molt a veure amb els sentiments més pregons de la condició humana: la por al desconegut, la constatació de la nostra feblesa, la certesa indiscutible de la mort. Així, en les històries i rondalles que els avis ens han contat a la vora del foc, en els relats transmesos de pares a fills durant generacions i generacions, hi trobem la més atàvica i ancestral representació de l'ànima de l'home.

La gran majoria de supersticions, la por a la foscor, la presència dels esperits dels morts, les històries de llops i gats negres, les llegendes sobre les bruixes i la màgia, els elements sobrenaturals, els espais maleïts (cementiris, castells, boscos), les veus del més enllà, les aparicions demoníaques, etc. només són algunes de les idees que em passen ara mateix pel cap. Aquest inacabable bagatge cultural, que s'inicià a través de textos narrats oralment davant d'una comunitat més o menys àmplia (la família, la tribu, el poblat) i que ha recorregut insòlites distàncies, va trigar molt de temps a passar al paper. Tanmateix, és a la base de tot allò que coneixem.

Ho hem sofisticat, reinventat, reconstruït, reelaborat, modernitzat, actualitzat. Però continua viu i ben viu. I és que l'home, negrots, no canvia essencialment per més segles que passin.

Us prometo concrecions interessants en un futur proper.

Moltes gràcies.

11 comentaris:

Maria ha dit...

Gràcies a tu, Anna.
En el fons som quatre tòpics. Ens els repetim una i altra vegada, però ens continuen emocionant. La resta és retòrica.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Així és, estimada. He volgut fer aquest article general i introductori per més endavant poder lligar-lo amb els diversos temes concrets que tinc pensats.
Moltes gràcies, guapa.

electra (Lurdes Estruch) ha dit...

però aquesta "retòrica" que dius, Maria, és la mostra concreta i palpable, el signe de la renovació, dia a dia, sobre els "4" (és un dir)puntals universals que agermanen la humanitat.
i que trobem "repetit" (un altre dir: no vull llevar-hi la riquesa sinó tot al contrari...) en el pòsit llegendari i rondallesc secularment i transversalment: allà i aquí, ara i sempre.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Lurdes, lògicament. La Maria ja ho vol dir això, sintèticament.
M'ha semblat que estava bé confegir aquest article, encara que, evidentment, ho he fet en to força divulgatiu i sense aprofundir-hi. Ja aniré desgranant explicacions més àmplies i elements concrets.

Teresa ha dit...

Hola, Anna Maria!

Res no pot substituir la transmissió oral... He pensat molt sobre el tema perquè els meus avis m'explicaven moltes històries.
Per Tots Sants, per exemple, era tradició que l'avi ens expliqués històries de por que ell considerava certes perquè n'havia sigut testimoni.
I encara ara jo les explico als meus alumnes i les expliquem a casa a prop de la llar de foc -ara que tinc sort de tenir-ne!! Les hauria d'escriure, és clar...però penso que quan passin al paper d'alguna manera "moriran". Ara són vives, cada vegada que s'expliquen evolucionen, canvien, bateguen... no sé si m'explico...
I com la qüestió és inquietant:bruixes, morts, esperits, cementiris, gats... la narració oral és imprescindible si està ben explicada la història.
Gràcies per treure el tema i espero que hi tornis més endavant!!
Petons!

Anna Maria Villalonga ha dit...

M'alegra molt això que m'expliques, Teresa. És importantíssim mantenir viu aquest foc. Els mateixos focs de camp nocturns que encara fan els nanos quan van de colònies amb l'escola. Com a mínim, saber que aquesta tradició oral existia. A la vora del foc, en les nits fosques, per a dates assenyalades, etc.
Sí, hi tornaré segur. Tinc molts temes en "cartera" que parteixen d'aquest imaginari, per més que després s'hagin anat transformant. Ja saps que la voluntat del bloc, per molt divulgatiu que sigui, és també mantenir un mínim nivell i tractar qüestions literàries serioses i clàssiques. De moment, penso que ho vaig alternant de manera que no es fa pesat.

Jordi Canals ha dit...

Comparteixo l’encanteri per la transmissió oral. És evident que la persistència d’aquest procediment continua arrelant sobretot en col•lectius familiars. Nits a la vora del foc, articulant histories en boca d’algun avi traçut i amb certa inventiva.
Això es fa més emotiu quan es tracta de rondalles amb metàfores sobre la mort o sobre misteris o camins escabrosos que esborronen a qui escolta.
Això no obstant, s’ha de reconèixer que, en general, hi ha una certa decadència d’aquest bon hàbit. Exemple, d’avui dia: es talla el corrent elèctric, ens quedem sense tele, no se sap que fer. Alternatives: jugar a cartes, anar a dormir o el recurs de llegir a la llum d’una espelma.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Evidentment, això ara es fa molt poc, i encara menys en grup. Com a molt, els pares o avis llegeixen contes als nens i punt. En canvi, jo recordo molt bé les hores passades asseguda amb el meu germà al costat de la meva àvia mentre ens explicava contes. O els contes que jo m'inventava per al meu germà petit.
Tanmateix, el meu article anava més enfocat a la tradició literària que ha anat sobrevivint i que poua en aquesta literatura oral, a la base de l'imaginari col·lectiu, etc.
La reinvenció i el contínuum literari sempre de les mateixes històries, dels mateixos temes, que continuen vius en tots nosaltres.

Elies ha dit...

Com a germà petit que rebia els contes la meva posició és clarament favorable a mantenir viva la flama de la tradició oral en tots els seus vessants.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahhahah. Te'n recordes de "La serpiente arrugada"?

Elies ha dit...

I tant!
Ha, ha!