He estat ajornant el moment de parlar de la trilogia de Mil·lenium per dos motius bàsics. El primer, per deferència als negrots endarrerits que encara no l'havien acabat. El segon, perquè no vull fer una ressenya a l'ús. Atès que el tema ja ha omplert tants fulls (de paper i virtuals),no tinc ganes de resultar repetitiva.
Per tant, he decidit reflectir esquemàticament el mateix que vaig tractar en privat amb dues amigues negrotes. La Maria, de la qual ja us n'he parlat, i l'Elisabet, una altra negraferida.
Establirem, al meu humil entendre, els pros i els contres de les novel·les, la qual cosa implica també intentar reflectir les raons del seu èxit sense precedents:
PROS
- La tècnica cinematogràfica de l'escriptura, amb escenes curtes i de ràpida lectura, escaients per a tot tipus de públic.
- La bona idea de desmitificar la societat sueca, tan valorada arreu, i de donar a entendre al món sencer que a Suècia també hi ha corrupció mèdica, política, policial, etc.
- L'encara millor idea de voler defensar el gènere femení reflectint tot un conjunt de problemes que les dones occidentals es troben en el seu dia a dia. Problemes grans i problemes petits, però tots reals i importants.
- En relació amb el punt anterior, la rellevància dels papers femenins dins la trilogia.
- La creació d'una heroïna com la Lisbeth Salander. Un personatge ric, contradictori, fort, sorprenent, ple de recursos. I, tanmateix, feble, tendre, just i proper. La Lisbeth fa allò que tots (homes i dones) voldríem ser capaços de fer algun cop a la vida. La seva moral és pròpia i sovint discutible, però sempre està guiada per la justícia, la justícia interna que el món l'ha obligat a fabricar. El gran quid de l'èxit de la nissaga està en les mans de la Lisbeth Salander.
CONTRES
Més que una sèrie de punts genèrics, crec que són uns contres que es desenvolupen a partir de concloure la lectura del conjunt:
- Final ambigu i decebedor en la trobada Lisbeth - Mikael.
- Excessiva llargària general, sobretot de la tercera entrega.
- Manca la trobada Teleborian-Lisbeth. Calia que l'heroïna i el seu maltractador psicològic de tota la vida s'enfrontessin cara a cara.
- Absurda la trama paral·lela en el tercer volum de l'assatjador de l'Erika Berger. A més, es resol de manera tòpica i sense cap relació amb la resta de l'obra.
- La Figuerola. Per què té nom català? No se'ns explica i s'hauria de fer, perquè, si no, és un detall absolutament mancat de sentit.
- La relació sentimental amb tints d'amor vertader entre en Mikael i la Figuerola. Agafada pels pèls i poc versemblant.
- Camilla Salander. La seva aparició era imprescindible. Hom l'espera amb delit al llarg de tota la tercera part i la desesperació creix quan les pàgines es van esgotant. Tema pendent vital.
CONCLUSIÓ
La culpa de tot és d'en Larsson, que no s'havia d'haver mort. A qui se li acut?
Les meves amigues i jo no tenim altre comentari a fer que referir-nos a la quarta entrega. Possiblement s'haurien resolt aquests contres que esmento. Ara mai no ho sabrem. Ens hem divertit i això és el que val. Però la nissaga havia de ser, sens dubte, més llarga.
MISSATGE ALS DETRACTORS (que en conec uns quants)
Tots els grans afeccionats a la novel·la negra sabem que Mil·lenium mai no serà el millor que hem llegit. Però vull trencar una llança al seu favor. Si ha fet que centenars i centenars de persones del món sencer agafin no un llibre, sinó tres, a mi ja em sembla que ha pagat la pena.
Fins molt aviat, negrots.
Fins molt aviat, negrots.
11 comentaris:
M'has acabat de convèncer! Com que, a més, són tres totxanes immenses, veuré les películes! Fa un mes que he començat un llibrot sobre l'orient mitjà i, tot i que el vaig combinant amb altres lectures més plàcides, no hi ha manera...
Pel.lícules!!!
Diuen que la segona l'estrenen aviat. Jo ja vaig veure la primera. S'atè bastant al guió, no està malament. Es nota que és totalment feta a Suècia, amb la qual cosa defuig les concessions excessivament comercials del cinema americà.
Petons, Vicenç.
Em falta el tercer llibre. Pel que he llegit, només el personatge Salander ja em permet posar una nota molt alta a la novel.la. Per l'originalitat del personatge i pels seus innombrables matisos, que, per cert, van apareixent de mica en mica conforme avança la narració. Mig Robin Hood, venjadora justiciera amb qui tots ens identifiquem, esquerpa amb tothom, però abnegada amb la persona que va saber treure-la del pou i al final del segon llibre deixa anar unes llàgrimes per la dona que ha rebut injustament en comptes d'ella. Desconcertant, perquè els sentiments i l'ètica que desplega mai els atribuiríem a alguna d'aquestes noies "marginades". Vigorosament actual: les seves armes són sobre tot les de la informàtica. Uneix intel.lecte i força física: aparentment inversemblant, però molt ben explicat, dosificadament, al llarg del segon llibre. ETC.
Espero que la trilogia hagi contribuït a conscienciar els homes del rebuig amb què han tractat les dones fins ara. Trobo a faltar la dona "bruixa", ajudant de Teleborian per exemple, tot i que tampoc era necessària. A banda la Salander, el polis, els periodistes, l'aparell de l'estat, la mentalitat sueca... Vigoria dels diàlegs. Massa larga la qual cosa t'obliga a anar de pressa i a passar per alt qualitats d'estil.
Tens raó, Narcís. Més o menys el que jo dic. La veritat és que, vulgues o no, t'enganxa i et fa passar una bona estona.
Estic d’acord amb els PROS i CONTRES de la trilogia del Mil•lenium. L’únic que vull afegir, és que aquestes CONTRES (poquetes) se concentren sobretot en el tercer volum. Com tu be dius, la culpa és seva per morir-se, tenia que haver escrit una quarta i definitiva part i deixar-nos a tots/es plenament satisfets. En qualsevol cas, he passat molt bones estones amb la Salander i el seu mon.
Sí, tens raó, Albert. Mentre anavem esperant, no sabíem què passaria. Quan hem arribat al final del tercer volum, ens hem trobat amb les mancances.
Potser l'únic retret que val per a tots els volums, és una llargària un pèl excessiva. A més, si no s'hagués allargat tant, potser abans de morir-se hauria pogut escriure la quarta part.
Hihihi. En resum, culpa seva.
Gràcies per participar.
És tard, tant pel que fa a l'hora en el dia (10.1.10) com quant al termini que era de suposar per haver fet via amb aq trilogia. (i de fet ja fa temps que l'he acabat, però!)
He de dir que el millor de la sèrie, el primer, com és d'habitud.
Respecte al segon, que vaig restar-hi empegada al text pel simple fet que s'hi perseguia (i crec que s'assolia) la intriga pels moviments de la Salander "sense" ser-hi ella com a personatge en directe.
I pel que fa al tercer, en vull remarcar el moment en què l'heroína Salander, des de l'hospital, aconsegueix pràcticament alhora descobrir l'assetjador de la super-Erika, i coordinar els moviments Mikael, la senyora culturista... metrosexual amb nom hispà aquella que n'esdevé amorosa amant, etc. per desactivar la conxorxa Teleborian-espies eslaus/estat suec en contra de la protagonista.
Crec que la sèrie de 3 (i per poc no etc...) peca, en general, a) de descompensada: en el sentit d'entretenir-se al detall en aspectes que no calia (com en dades caracteritzadores dels elemnts del cos policial, tant en la 2a entrega com en la 3a): jo optava pe rllegir-ho en diagonal; b) d'inversemblant, de vegades; c) de feminista a ultrança (vull dir que de vegades arribava a fer-se'm pesat).
He de dir també que m'ha enganxat molt més L'"Aurora boreal" de l'autora tb sueca Asa Larson, i que he intuït intertextualitat argumental entre ambdues obres: entre el caràcter de les heroïnes (Lisbeth - Rebecka), p. ex, o en la presència del lloc de l'abús d'infants (i nenes).
També estilísticament, en la mera confecció del text, trobo molt millor "Aurora boreal".
Però no vull tampoc desmerèixer la trilogia de Larson. El seu mèrit es deu en un 90% (crec) al caràcter de l'heroïna Lisbeth Salander.
Gràcies, Electra, pel teu comentari. I no importa el temps. El bloc roman ferm i sempre aquí per això, per a que cadascú hi parlo quan pugui o vulgui.
No afegeixo res al teu comentari, que crec encertat i en el fons té un esperit similar al meu.
Val a dir, però, que "Aurora Boreal" tampoc no em sembla una meravella. Hi ha un post aquí que en parla d'aquesta novel·la i d'altres novel·les sueques també escrites per dones.
Crec que hauries de llegir Henning Mankell amb el seu Wallander, Donna Leon amb el seu Brunetti, Andrea Camilleri amb el seu Montalbano o Sue Grafton amb la seva Kinsey per veure la diferència entre les novel·les negres ben lligades i aquestes altres, que tenen valors però que, com deia en el meu post, encara han de bullir una mica.
Petons,
Anna
bullir en quin sentit?
trobo, p. ex., que l'heroïna Rebecka de l'"aurora boreal" com a personatge et fa anar bo i igual de corcoll que la Lisbeth de la trilogia-Salander, i a més a més està ben escrita.
i òbviament ben traduïda, que si no no ho podria pas dir (o intuir fermament), i a sobre l'he llegida en castellà, omg!
ara miraré de fer-me amb el Wallander i ja et diré.
abraçada.
Bullir en conjunt. De totes les novel·les que esmento a l'altre article, aquesta és la millor. Em sembla que ja ho dic, però dins del gènere els hi falta això, com quedar ben arrodonides. No és suficient que el personatge sigui atractiu. Ha de ser tot versemblant, el cas sobretot. Ben lligat, ben tractada la psicologia de l'assassí o assassins, etc.
La dualitat periodista/poli no la trobo del tot rodona ni tampoc em convenç del tot el cas.
De tota manera, repeteixo, m'ho vaig passar bé. Però crec que si fas una bona immersió negrota, t'adonaràs del que dic.
Per cert, ull! En Wallander convé llegir-lo per ordre cronològic. També t'avanço que els primers de la sèrie no són els millors, sinó que va guanyant a mesura que passa el temps.
Per això també penso que aquestes 3escriptores prometen, en especial aquesta.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada