BCNegra 2013: Noves realitats, velles tradicions... Parlem de silencis

Una nova taula rodona de la BCNegra, encapçalada per un títol tan estrany com suggeridor: “Noves realitats, velles tradicions... Parlem de silencis”. El lligam temàtic pretenia vincular certes qüestions tàcitament i tradicionalment silenciades en el món real, amb la seva plasmació literària. Com veieu, la imaginació dels organitzadors de la BCNegra no té aturador. Amb tot, el nom de la taula resulta irrellevant. L’única cosa que de veritat interessa és trobar una excusa per parlar de literatura. I així va succeir, novament en el marc incomparable de La Capella.  

Moderats per Toni Puntí, a la tertúlia s’hi aplegaren Andreu Martín, autor de tots conegut i que no necessita cap presentació; Dolores Redondo, escriptora donostiarra que està triomfant espectacularment amb la seva primera novel·la, El guardián invisible; i Cristina Manresa, comissària dels Mossos d’Esquadra, membre del club de lectura de novel·la negra d’aquest cos policial i molt afeccionada al gènere.

Toni Puntí s’estrenà amb una pregunta:

-        Silencis, per què silencis?

a la qual va respondre ràpidament Andreu Martín. La literatura sempre, absolutament sempre, explica els silencis. Tanmateix, la realitat sovint és inversemblant. Per això l’escriptor ha de treballar amb molta cura, ha de resultar convincent, ha de saber crear una ficció creïble, per més que el real no ho sigui tant. Aquest tema és un dels favorits de l’Andreu. L’escriptura, tot allunyant-se del mutisme, ha de ser capaç de recollir qualsevol tema, però ho ha de fer des de la coherència i la versemblança. En la seva darrera novel·la, Societat negra (guanyadora del V Premi Crims de Tinta), Andreu Martín ens parla de les màfies xineses. Amb humor, va explicar que la màfia xinesa és una màfia silenciada, que sembla inexistent. Si tenim màfies russes, colombianes, romaneses i de tot arreu, si tenim el país ple de xinesos amb un munt de negocis, com és que no en sabem res de les seves màfies, conegudes com les Tríades?

El col·lectiu xinès és molt discret, però “haberlas, hailas”. Així ho confirmà Cristina Manresa, la comissària dels Mossos, que reconegué que, en els darrers temps, s’han engegat diverses operacions contra aquestes organitzacions al llarg del territori de l’Estat (joc, tràfic d’éssers humans, blanqueig de diners, esclavatge en petits tallers de confecció, prostitució). Amb tot, és difícil seguir-los la pista. Andreu Martín va indicar que la seva novel·la és pura ficció, però que parteix d’aquesta idea, de la poca visibilitat policial i periodística de les Tríades, per construir una història que podria ser perfectament real.

Per la seva banda, Dolores Redondo també ens parlà de la seva novel·la, primera entrega d’una trilogia que encara està escrivint. Ambientada enmig dels misteriosos boscos de la zona navarresa de la Vall de Baztán, està protagonitzada per una inspectora d’homicidis de la Policia Foral de Navarra (per cert, al cos policial autonòmic de Navarra, en la vida real, no existeix cap dona que ostenti aquest càrrec). La ficció de Redondo, que reprodueix les llegendes del territori de manera molt documentada, està inspirada en l’atmosfera d’un lloc de natura impactant i feréstega que, segons va manifestar amb contundència, atrapa irremeiablement el visitant. La seva també és una novel·la que explica els silencis. Forces ancestrals i tel·lúriques basteixen una trama on les dones hi tenen un paper molt rellevant (no debades les societats basca i navarresa són eminentment matriarcals).

El bosc marca la vida dels personatges. Els mediatitza en les seves actuacions i actituds. La història passada, les creences anteriors al Cristianisme que encara perduren, les bruixes, la Inquisició... Tot un conjunt de factors que em van semblar molt interessants. La vida actual que no ha pogut desempallegar-se d’un arrelat arcaisme.

Redondo està exultant. Va manifestar que sentia una mena de vertigen incontrolable per l’èxit inesperat de la seva novel·la, els drets cinematogràfics de la qual ja estan venuts. Andreu Martín, que l’ha llegit, va corroborar la seva vàlua: digué que li semblà una òpera prima molt bona i ben documentada, que s’acosta amb respecte al gènere i que no cau en els estereotips. No cal que us digui, negrots, que ja la tinc a casa. Si la cosa va de bruixes i estranys monstres boscans, no m’hi podia resistir.

La taula rodona fou molt agradable i distesa, amb una comissària dels mossos que va demostrar ser una gran lectora i tenir molt bon humor. Enfront del matriarcat de les terres de Baztán, va sorgir el sexisme i el paternalisme que pateixen les dones que ostenten certs càrrecs, com ella mateixa. En fi, ja veieu que toquem tots els temes. La BCNegra dóna per molt, negrots.

Per tant, demà més. Que tingueu un bon vespre.  

BCNegra 2013: la taula dels debutants

Tot i que dos d’ells no eren debutants (Llort i Soriga), la BCNegra en feia referència perquè enguany els tres llibres han encetat un camí reconegut públicament dins del món de la negror. Estic parlant de Lluís Llort (Si quan et donen per mort un dia tornes, “La Negra” de La Magrana), Franz Delplanque (Un gramo de odio, que inicia la nova col·lecció negra d’Alfaguara) i Flavio Soriga (Pluja negra, escrita el 2002 i publicada per Alrevés a Crims.cat en una esplèndida traducció de Pau Vidal).  

Moderats per Carlos Zanón, en el magnífic escenari de La Capella, els autors ens van parlar de les seves obres, molt diferents entre elles. Personalment, només em falta llegir la del francès Delplanque (aquesta sí, primera novel·la), una divertida ficció protagonitzada per un assassí professional de quasi setanta anys i força sui generis. El personatge, de nom Jon Ayaramandi, decideix jubilar-se i establir-se en una petita població del País Basc francès. Tanmateix, es veurà obligat, per circumstàncies que no desvetllaré, a exercir d’improvisat detectiu i a participar en la recerca d’una persona desapareguda.  

Delplanque va confessar que ell buscava un protagonista original, allunyat del típic policia o del detectiu privat més clàssic. Però, alhora, havia de crear un personatge que fos especialista en crims. Qui millor que algú que n’ha comès tota la vida? Així nasqué Ayaramandi, que, malgrat l’edat, és simpàtic i atractiu, un catxes molt exitós amb les dones (de vegades, però, ha de cercar l’ajut d’una pastilleta que tots coneixem), que s’emborratxa sempre que convé. Pel que sembla, el reconvertit investigador resulta un ésser entranyable, amant de la natura, dels animals i de la música. La fina ironia, segons l’autor, és el tret més destacat de la novel·la i de la visió de la vida del seu personatge.

No crec que faci falta que comenti les obres de Llort i de Soriga, ja que us he enllaçat més amunt les respectives ressenyes. Ambdós autors van resultar tertulians molt agradables. Llort, sempre mesurat i senzill, incidí en la importància que atorga als detalls, a l’estil, al llenguatge. Per a ell, la novel·la, un cop acabada, requereix una exhaustiva feina de revisió.

Soriga és un personatge molt carismàtic. Hiperbòlic, culte i xerraire, estava molt content de trobar-se a la BCNegra i va confirmar que a Pluja negra (tal com Zanón havia apuntat) un dels temes principals és la llibertat de la dona. A Sardenya la violència contra les dones està molt present i, per aquest motiu, va decidir plasmar-la. En el procés de construcció de la seva ficció, el més important rau en delimitar l’atmosfera, la llengua, el lloc. Després, es produeix tota la resta.

Quan Zanón va interpel·lar els autors sobre el seu tractament de la violència, Soriga va insistir en la idea anterior. L’illa de Sardenya té una història molt violenta: un lloc clos, amb pocs habitants i molta pobresa, que viu una dura realitat de segrestos i una enorme brutalitat masclista. Per a Soriga, sens cap mena de dubte, la violència és una cosa d’homes. La situació el mena a acceptar com a legítima una certa dosi de violència en l’exercici de la tasca policial.

Delplanque manifestà que la violència existeix i que, per tant, ha d’aparèixer en la literatura. A França la tradició del roman noir és àmplia i molt significativa. L’autor té clar que, tot i haver de ser recreada de manera realista, la violència també pot patir un procés d’estilització metafòrica des del punt de vista creatiu. Literari en el seu cas, però extrapolable a altres mitjans, com el cinema (va citar Tarantino, que reflecteix la violència en tots els àmbits i nivells). A Un gramo de odio, segons Zanón, el sistema que sembla més senzill per resoldre una situació és matar. Com si la violència fos el camí més curt entre dos punts. Delplanque no ho va negar... i jo reflexiono: deu ser normal, atès que el seu protagonista havia estat un assassí professional que precisament excel·lia en aquesta activitat.

Llort, per la seva banda, confessà que s’ho passa molt bé amb la violència. Li agrada estripar. No debades Sebastià Bennasar el va qualificar del conreador de la ultraviolència (Pot semblar un accident, 2011, Ed. Meteora) en relació amb la seva novel·la Trenta-dos morts i un home cansat, de 2004.

Per rematar la taula, que com sempre es va fer curta, Llort va reivindicar molt adequadament la novel·la negra en català. Va fer notar que ell podia llegir sense problemes, traduïdes, les novel·les dels seus companys de tertúlia, però que això no passaria a l’inrevés, ja que el seu llibre estava escrit en una llengua minoritària amb poquíssimes possibilitats de ser traduïda al francès o a l’italià. Doncs sí, així és. Té tota la raó. Per tant, tots hem de posar-hi un gra de sorra. Els lectors, llegint. I els editors, fent l’aposta de traduir.

Demà més, negrots.

     

En la pell d’un mort, de Xevi Sala

Xevi Sala –periodista, director adjunt del Grup El Punt Avui i nascut a la Bisbal d’Empordà l’any 1965– és l’autor d’En la pell d’un mort, una intensa novel·la negra que confirma un cop més la varietat que admet el gènere i la vitalitat que posseeix actualment a casa nostra.

L’obra recrea un lloc comú sempre potent: el de la usurpació de la personalitat. Quan el protagonista, Víctor Campoblanco, surt de la presó, descobreix que un altre l’ha suplantat durant la seva absència. Ell, que té un fill amb diversitat intel·lectual del qual se n’ha de fer càrrec, es veu abocat a reconstruir els fets per tal de demostrar qui és en realitat i poder refer la seva vida. L’aparició d’un cadàver i la relació de tot plegat amb el món de la delinqüència, la prostitució, la corrupció i els baixos fons ho complicaran extraordinàriament.   

Tanmateix, aquesta no és una novel·la de bons i de dolents. Víctor no està caracteritzat com el típic màrtir que ha patit un abús. També ell és una ànima fosca i contradictòria, com la majoria de nosaltres. Xevi Sala construeix una intriga allunyada dels tòpics, densa i poc convencional, que intenta aprofundir en els racons més amagats de l’ànima humana.

L’acció es desenvolupa a les comarques gironines, entre Salt i Girona, i es fa ressò dels recents aldarulls racistes que hi van tenir lloc i que, per desgràcia, tots recordem perfectament.
Problemes amb el gran nombre d’immigrants a Salt i amb la creixent presència de la xenofòbia i dels grups d’extrema dreta.

La ficció de Sala no és complaent. Tot emprant diferents veus narratives en primera persona (la de Jem, el fill del protagonista; la del mateix Víctor Campoblanco; i la de la sergent Corbera, policia que investiga el cas i que també arrossega una torturada biografia), anem assistint al desenvolupament dels fets. Coneixem les inquietuds i les febleses de cadascun, contemplem la història des de diversos angles, comprenem millor certes actituds i decisions. Com a lectors, ens hi sentim alhora identificats i allunyats, en un estrany exercici al qual ens sotmet l’autor: el del pessimisme, el d’experimentar la sensació de desgavell i absurd del món contemporani.

La reflexió al voltant de la relació entre pares i fills és important a la novel·la. I el desenllaç de la història, sense que ningú no s’ho imagini mentre avança en la lectura, obre decididament un camí a l’esperança. Vaig tenir la sort de conèixer Xevi Sala el passat divendres, amb motiu de la taula rodona de novel·la criminal catalana que vaig moderar a la BCNegra. Li vaig fer saber que a mi no m’hauria importat que el final hagués estat diferent, més dur, més terrible. Però ell em va explicar que l’havia somniat. Havia somniat el desenllaç i, arran del somni, li va semblar que no podia ser un altre. Sincerament, el vaig entendre. I se’m va acudir que tampoc no condueix a res pensar –i escriure– que tot està perdut.

En la pell d’un mort, de Xevi Sala. Un bon llibre, una novel·la negra de veu molt personal que sens dubte recomano.

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol 

BCNegra 2013: Verí… letal i no taca

La primera taula rodona de la tarda de dilluns dia 4 duia un títol prou inquietant: Verí... letal i no taca, en al·lusió a una de les armes de matar més rendibles del gènere i –quina por!– tal vegada també de la vida real.

Adela Muñoz Páez, catedràtica adscrita al Departament de Química Inorgànica de la Universitat de Sevilla, i Albert Vingut, cap del Servei de Química de l’Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses de Barcelona, van fer un repàs exhaustiu a tots els verins haguts i per haver.

Evidentment, la majoria de substàncies tòxiques provenen directament de la naturalesa, especialment de les plantes i també d’alguns animals (recordeu com es va suïcidar Cleòpatra). Una gran part només són letals en funció de la dosi i, per tant, resulten fàcils de trobar i d’adquirir, ja que en petites quantitats serveixen per a altres finalitats (en farmàcia, en drogueria, contra les plagues, etc.).

El verí s’ha utilitzat per matar des que l’home és home i en l’antiguitat era un sistema molt freqüent. No debades els reis, emperadors i homes poderosos, davant la por de morir enverinats, comptaven sovint amb esclaus o empleats que provaven prèviament el seu menjar i la seva beguda. De fet, el sistema "verí" encara dura, per més que l’hàgim modernitzat i ara, pels crims d’estat, destaquin les substàncies radioactives. Només cal recordar l’enverinament amb Poloni-210 de l’antic coronel del KGB Aleksandr Litvinenko. O les sospites que encara planegen per damunt de la mort de Yasser Arafat, el cadàver del qual fou exhumat recentment per tal d’esbrinar si conservava restes letals.    

Els dos experts van comentar les propietats de moltes substàncies. Curare, cicuta, cianur, arsènic, tali, plom. Un munt de productes que tenim normalment a casa, que manegem en la vida quotidiana, són potencialment letals. Realment, la llista sembla inacabable. D’altra banda, no tots els verins són detectables amb la mateixa facilitat. Hi intervenen molts factors. Sobretot, tal com va remarcar clarament Albert Vingut, depèn de l’existència d’una sospita. Si no hi ha indicis de possible assassinat, resulta molt difícil arribar a la conclusió que algú ha estat enverinat. Per tant, no tenim ni idea de la quantitat de crims per enverinament que poden quedar impunes. Actualment, amb la incineració de tants cadàvers, el tema encara es complica més, ja que, sense el cos, és impossible seguir cap pista més endavant.  Injectar verins en certes menges funciona molt bé. En una peça de fruita, per exemple.

El mata-rates o els pesticides resulten recursos efectius. Albert Vingut va explicar que hi ha enverinaments lents i enverinaments ràpids. Molts assassins es prenen el seu temps, amb la qual cosa el crim es revesteix de l’aspecte d’una malaltia. El perfil d’aquest assassí és sobretot femení. Moltes dones, psicòpates sense capacitat d’empatitzar, egòlatres narcisistes necessitades de cridar l’atenció, enverinen els membres de la seva família per convertir-se en les seves cuidadores, que tothom les compadeixi i les consideri unes heroïnes. I així, van matant un familiar darrere un altre. Poca broma.

També va parlar de la figura de la “vídua negra”, que tanta literatura i cinema ha propiciat. Dones que persegueixen els diners d’un home acabalat i sol, sovint de certa edat, al qual es carreguen de pressa així que saben que heretaran la seva fortuna.

Agatha Christie va documentar-se força sobre la qüestió i es veu que l’encertava bastant. És una de les autores que més utilitzà el sistema, que en general està molt lligat a la novel·la britànica dels anys trenta. Tanmateix, el verí esdevé una arma sempre rendible, sempre utilitzable. De fet, recordo ara mateix diverses sèries de televisió actuals on un verí molt en voga és l’anticongelant dels cotxes, que du una substància –etilenglicol– que es veu que mata moltíssim. Les sobredosis de morfina, insulina i altres drogues també resulten un efectiu mètode criminal.

La xerrada va ser molt interessant i el debat posterior molt divertit. Tot i que els experts van intentar no donar idees, les preguntes del públic van resultar... com a mínim sospitoses.

Una agradable tarda molt criminal. Fins aviat, negrots.     

Crònica BCNegra 2013: Barcelona, capital del crim… literari

Amb la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat de gom a gom (gent dreta, gent asseguda als graons de les escales, gent al segon pis) va tenir lloc ahir un dels primers actes de la BCNegra d’enguany: la trobada sobre Barcelona com a escenari d’un gran nombre de novel·les criminals.  

Amb la moderació de Cristina Fallarás, els escriptors participants foren: Aro Sáinz de la Maza (El asesino de La Pedrera), Stefanie Kremser (Carrer dels oblidats), Jaume Benavente (Lluny d’aquí), José Luis Romero (La Comisaría Norte) i Susana Hernández (Contra las cuerdas).

En primer lloc, vull mostrar la meva satisfacció per haver vist acomplerta una meva reivindicació de l’any passat: la convivència de novel·les en català i en castellà. En l’edició anterior de la BCNegra, a la taula de Barcelona només hi van accedir obres en castellà (llegir aquí), la qual cosa jo no vaig entendre, atès que també s’havien publicat en dates similars  diverses novel·les en llengua catalana ambientades a la ciutat. Sortosament, enguany el tema s’ha resolt.

Els cinc autors, de perfils molt diferents, ens van explicar per torns la seva relació amb Barcelona. Coincidiren en considerar-la un indret ideal per a situar-hi les intrigues negres. Una ciutat polièdrica, capaç d’encabir el millor i el pitjor de la societat, amb barris molt distints, plena de matisos. En definitiva, una gran urbs que, com comentà Fallarás, compta amb un important port marítim, la qual cosa encara l’obre més al cosmopolitisme i a la diversitat.     

 

 

Per la seva singularitat, em va interessar força la intervenció d’Stefanie Kremser, ja que és una escriptora alemanya (Düsseldorf, 1967), que ha viscut a moltes ciutats diferents. Va arribar a Barcelona fa deu anys i s’hi quedà. Pensa que la nostra és la ciutat més bonica del món per viure-hi, però, alhora, està assistint amb disgust als canvis que ha experimentat. De la primera impressió (bellesa absoluta, modernisme, color, llum), ha passat a sentir la por que, en el fons,  tots sentim. La sensació que Barcelona (amb una especulació immobiliària ferotge, uns preus disparats i un empobriment brutal) cada cop se sembla més a un parc temàtic. Que s’ha convertit en una urbs adreçada al turisme i al negoci i que s’està oblidant dels seus habitants. Des d’aquest punt de vista, Kremser ha escrit una novel·la crítica, Carrer dels oblidats, on ha intentat explicar la situació (la novel·la es publicà originàriament en alemany) a la gent de fora, a un col·lectiu que adora Barcelona i que la té absolutament mitificada. Kremser confirmà allò que tots hem intuït algun cop: a l’estranger, sobretot a Europa, Barcelona ha esdevingut un mite, un lloc de culte. L’autora alemanya, que s’estima la ciutat i que considera que el gènere negre resulta perfecte per fer crítica social, va remarcar l’interès que totes les novel·les ambientades a Barcelona poden suscitar fora de les nostres fronteres. En fi, jo recullo la idea per veure si les editorials s’animen amb les traduccions.

 

En la línia de les paraules de Kremser, tots els autors van coincidir en la necessitat de contemplar la ciutat amb mirada crítica. Aro Sáinz de la Maza va incidir en la idea de la  Barcelona polièdrica, on hi trobem les suposades quatre-centes famílies que ho dominen tot, els moviments antisistema i, enmig, una població cada cop més empobrida que sovint només observa amb estupor allò que passa al seu voltant. Jaume Benavente, com ja sabem, s’allunya del gènere més canònic per recórrer els barris i crear un antiheroi solitari, que no és ni policia ni detectiu i que, en el fons, ha de retrobar-se a ell mateix. Benavente sempre insisteix en la seva desvinculació emocional de Barcelona (malgrat ésser la seva ciutat) i en la idea que els humans en realitat pertanyem al lloc que portem dins, que no necessàriament ha de ser aquell on hem nascut. Benavente sens dubte està influït per la seva infantesa passada al Brasil. La seva relació amb el món atlàntic és reconeguda i queda clarament palesa en el conjunt de la seva producció.  

 

 

Susana Hernández sí que s’estima la ciutat, amb tot el cor. Evidentment, li reconeix tots els defectes, tots els problemes. Tanmateix, la converteix en gairebé un protagonista més de les seves novel·les. Les característiques de cada barri, la vinculació dels personatges amb les diferents zones (Rebeca Santana i el Carmel, per exemple), les descripcions, les sensacions. La ficció criminal d’Hernández és barcelonina i a mi m’encanta. Gràcies, Susana.

 

Pel que fa a Romero, és un membre de la Guàrdia Urbana que ha ambientat la seva segona novel·la, La Comisaría Norte, a Nou Barris, en el lloc on ell ha treballat durant molts anys i que coneix perfectament. La seva intenció, sense fer-ne apologia, és humanitzar la policia, acostar-la als ciutadans, mostrar el dia a dia del cos des de dins. Reivindica el barri, els seus edificis, la seva història. Pel que va manifestar una persona assistent a l’acte, la novel·la sembla que paga la pena.

El debat posterior, entre públic i autors, fou ric i divers. Hom va parlar d’aspectes variats. Des de la necessitat de remarcar que no tots els polis (com sembla a les novel·les o algú s’ho pensa) són bons, sinó que també n’hi ha de corruptes, al tractament de la homosexualitat dins dels cossos policials (recordem que és un dels temes de les novel·les de Susana Hernández). Des de la idea que durant la trobada havíem de parlar de la crisi (algun dia hauré d’escriure un article sobre la diferència entre realitat i ficció, que no tothom té clara) a la visió que de Barcelona tenen a l’estranger.

 

Un matí intens, enriquidor i molt interessant, que continuà després a la Llibreria Negra y Criminal amb la presentació de la revista Barcelona Ink number 11 crim special, amb relats i articles dels autors anglesos que viuen a Barcelona. Allà hi retrobà un munt de grans amics: Matthew Tree, Teresa Solana, Teresa Naves, Michael Eaude, David Hall, Andreu Martín. Buf. Quanta negror!

Aquesta BCNegra comença amb molta força, negrots.

Que passeu un bon diumenge.         

Crònica negrota de la Segona (i darrera) jornada del Tiana Negra

El dissabte 26 de gener, fred però assolellat, vam viure la segona jornada del Festival Tiana Negra. Fou un dia molt complet. Quatre taules rodones amb només l’aturada de l’agradable dinar i un inici ben suculent, que consistí en un esmorzar compartit per la totalitat dels assistents. Un punt de trobada entre lectors i autors on tothom es va  poder expressar de manera informal i molt engrescadora.  

La primera taula rodona, ja a la sala ben repleta, fou la integrada per tres escriptors que ens presentaren les seves novel·les més recents: Jaume Benavente (Lluny d’aquí), Sebastià Bennasar (El país dels crepuscles) i Lluís Llort (Si quan et donen per mort un dia tornes). En un to distès i amical, van compartir amb el públic el procés d’escriptura de les obres, els motius que les van inspirar i allò que cadascun havia volgut transmetre. Tres títols absolutament diferents, que mostren la diversitat del gènere. En el cas de Benavente, el més important és l’atmosfera i el capteniment dels personatges. Bennasar confegeix una intriga truculenta i àgil que li resulta útil per tocar una gran quantitat de temes d’actualitat. Pel que fa a Lluís Llort, la trama del seu llibre –relativament negre, al meu entendre– esdevé una aventura iniciàtica del protagonista i una incursió en la vida i els sentiments interns d’una família.

La segona taula rodona, ja a primera hora de la fructífera tarda, s’ocupà de “Les col·leccions de novel·la negra en català: La Cua de Palla, la Negra de La Magrana i Crims.cat”. Evidentment, va comptar amb autoritats al voltant de la matèria. Per desgràcia, Àlex Martín Escribà –director de Crims.cat (Editorial Alrevés)– no es va poder desplaçar des de Salamanca (és professor de la seva prestigiosa Universitat). Per tant, fou substituït per Josep Forment en qualitat d’editor d’Alrevés. L’acompanyaren Jordi Canal, director de la Biblioteca especialitzada La Bòbila i (per a mi) la cara més genuïna de la negror, i Jordi Rourera, editor i director de La Magrana.

Evidentment, la xerrada va versar sobre l’estat actual de les publicacions de novel·la negra en llengua catalana, la utilitat de les col·leccions, la necessitat d’augmentar i fidelitzar el públic lector. El tema, molt complex i amb moltes ramificacions, no s’escapa de patir la problemàtica vinculada a la temible crisi econòmica. Després de fer una mica d’història (La Cua de Palla, la Negra dels primers temps), els tres participants van exposar els seus criteris. Jordi Canal, fervent defensor de les col·leccions, va lloar el paper dels directors, que donen la cara i es troben a mig camí entre l’editorial i el públic i que, quan alguna cosa no rutlla, acaben essent els únics responsables. Rourera i Forment explicaren els seus respectius projectes i exposaren, des del coneixement professional, l’estat actual del gènere en català i el seu ressò entre els lectors.

Com és habitual, els assistents al Festival van poder dir-hi la seva. Algú va expressar el seu dubte sobre la necessitat de les col·leccions, tot considerant que una col·lecció pot encotillar el gènere excessivament. Tanmateix, Canal ho va rebatre. L’argument: una col·lecció només és una etiqueta que serveix com a referent. Un referent que sovint el públic agraeix. Jo afegeixo, modestament, que una col·lecció també representa un cert compromís de continuïtat (sobretot si està numerada i clarament marcada) per als editors.

La tercera taula rodona esdevingué força divertida. Tres autors: Pau Vidal, Salvador Balcells i Marc Moreno parlaven d’”investigadors singulars”.  Us enllaço, damunt dels títols, les meves ressenyes de les novel·les de Pau Vidal (Aigua bruta i Fronts oberts), ambdues protagonitzades pel seu detectiu filòleg, de nom Miquel Camiller. No cal que us en faci més propaganda, perquè si llegiu les ressenyes ho trobareu tot. Evidentment, m’identifico plenament amb el propòsit de l’autor i amb el fer del personatge (per ventura Camiller és l'alter ego d'en Vidal?). La filologia al poder i a la investigació criminal, negrots!

Salvador Balcells (Dur de pair) ens va fer també cinc cèntims del seu mosso d’esquadra ubicat a Tarragona, Emili Espinosa, que no acaba de correspondre a l’estàndard establert.  I Marc Moreno ens parlà de Cabdills, narrativa negra de rerefons polític on apareix l’Espasa de Vilardell, símbol catalanista procedent dels temps de Jaume I. Moreno empra el gènere com a pretext per reflectir des de dins el món de l’independentisme. La seva segona novel·la, en procés actualment, també s’ocupa de les qüestions polítiques més nostrades, però amb la voluntat de recollir el debat social sense fer cap tipus d’apologia.

El debat amb el públic fou suculent. S’engegà una disquisició sobre l’oposició entre “alta literatura” i “literatura de gènere”. L’eterna història. Seria massa llarg reproduir-ho en aquesta crònica, però prometo recuperar el tema en un futur i parlar-ne amb deteniment.  

No escriuré la crònica de la quarta taula, atès que jo en formava part. Us diré, no obstant això, que estava composta per l'editora Maria Dolors Sàrries, de Meteora; l'escriptora Marta Banus (autora d'El safareig dels morts) i jo mateixa. El lema era "Va de negrotes: activisme i difusió del gènere, edició i creació". I de tot en vam parlar una mica. Estic satisfeta perquè aquest bloc va sortir molt ben parat. I convido a algun negrot assistent, si en té ganes, a dir-hi alguna cosa en els comentaris. 

Bé, amb això conclouen les cròniques tianenques. No us queixareu. Feina feta. Ara arriba la BCNegra. Per tant, més cròniques. Que els déus de l’Olimp us emparin, soferts negrots.    

Val més matar un home que perdre un bon costum, de Miquel Giménez

No guanyo per sorpreses, negrots. Resulta que començo a llegir una novel·la negra i em trobo amb un text que m’ha deixat, atès que ens trobem en ple segle xxi, estupefacta. Sé que no m’enteneu, però no patiu. Ara mateix m’explico.

Com molts de vosaltres sabeu, el meu àmbit d’estudi acadèmic a la Universitat de Barcelona se centra en la Literatura Catalana de l’Edat Moderna: Renaixement, Barroc i Il·lustració. Em dedico especialment a aquest darrer període, que abraça el segle xviii i les primeres dècades del xix. Amb motiu de la celebració de la BCNegra 2013, on m’han convidat a moderar les dues taules de novel·la negra catalana, estic llegint (evidentment) les obres dels autors amb els quals hauré de treballar.

De sobte, m’enfronto a Val més matar un home que perdre un bon costum, de Miquel Giménez, amic virtual que aviat tindré el gust de conèixer personalment. I descobreixo, astorada, que el seu text sembla directament arribat de temps pretèrits, gairebé com si –salvant les distàncies inevitables, sobretot perquè el gènere no es conreava encara tres segles enrere– l’hagués compost un dels meus autors il·lustrats. 

Ignoro si Miquel Giménez n’és conscient. Tanmateix, la seva ficció, que recrea les aventures detectivesques d’una iaia del Berguedà, s’insereix en una tradició molt antiga, de caire metaliterari: la utilització i recuperació de certes expressions caigudes en desús tot explicant la història mitjançant l'ús de dites populars, refranys, parèmies, frases fetes. Com dic, a la literatura catalana ens n’han pervingut diverses mostres, entre les quals destaquen dos reeixits testimonis setcentistes.
El més important a València, la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana, i un a altre Mallorca, la Rondaia de rondaies de Guillem Roca i Seguí. Emmirallant-se en dues obres castellanes més antigues, Cuento de cuentos de Quevedo i Historia de historias de Diego Torres, Lluís Galiana i Guillem Roca van compondre les seves obres amb un artifici ambiciós: l’encadenament de frases fetes que fessin sentit, amb tota la naturalitat possible i procurant també que no se’n repetís cap. Ara comprendreu millor el meu estupor quan em trobo que, en gran part, la novel·la de Miquel Giménez du a terme un exercici molt similar. De fet, també el títol i les frases que encapçalen alguns dels capítols llueixen un indiscutible aire de refrany.  
 

Evidentment, no és aquesta la normalitat estilística de la novel·la negra. Però tampoc Val més matar un home que perdre un costum se'n pot considerar una genuïna representació. Jo diria que tenim entre mans un producte de caràcter detectivesc, amb reminiscències de la narrativa d’enigma, que ret un homenatge casolà i pintoresc als pioners del gènere. De fet, Conan Doyle hi apareix citat. I, d’altra banda, és impossible no pensar en la singular Miss Marple quan coneixem l’inefable personatge de la Senyora Dolors, que sembla extreta de la nit dels temps.

La senyora Dolors, cuinera d’alt nivell, ha tornat al seu Berguedà natal després d’haver treballat durant dècades per als més significats defensors europeus de la llei i l’ordre: el Prefecte de la Policia de París, el Súper Intendent d’Scotland Yard, el cap dels Serveis Secrets del Vaticà i el responsable de la CIA per a l’Europa Occidental. Amb aquest currículum, de crims en sap més que ningú. A més, posseeix intuïció innata, capacitat d’observació i gran curiositat. Tot plegat, un còctel que la converteix en una detectiva de primer ordre.

Amb l’ajut de la seva amiga Remei, el mossèn del poble (personatge d’àmplia presència en obres burlesques de tradició popular), el seu nebot metge, un amic mosso d’esquadra i un masover que s’embolica amb els mots al més pur estil Catarella, la iaia berguedana s’atreveix amb tot. No hi ha misteri que se li resisteixi. És una mena d’heroïna de masses amb una fama que transcendeix les fronteres de la comarca i s’estén per tot Catalunya.  

 

Lògicament, la presència de l’humor resulta essencial dins la novel·la. Un humor també de caire reculat, que m’ha recordat moltíssim els sainets vuitcentistes, amb la potenciació de la llengua com a element idoni per a la hilaritat. El to paròdic i deformant amara el relat. D’altra manera, no funcionaria, perquè la seva versemblança és absolutament nul·la. Es tracta d’un pur divertimento, un homenatge que es llegeix molt agradablement. Giménez no s’oblida, però, d’exercir la crítica i deixa anar alguns comentaris ben aguts que, en aquest cas, sí que són d’absoluta actualitat. D’altra banda, les seves citacions erudites també són constants, cosa que s'agraeix. 

Quan ha dit que algú que llegeix l'Odissea no pot ser un talòs, m'ha arribat al cor.

Fins ben aviat, negrots.