Aquesta és la meva
darrera crònica de la BCNegra d’enguany, que intentarà recordar una taula
rodona convocada amb un títol bastant provocador: “Simplismes sobre la novel·la
negra. La realitat és molt diversa”. A l’explicació del fulletó, hi podíem llegir:
El tòpic sobre el gènere negrecriminal
diu que és reiteratiu, poc literari, amb un esquema simple i fàcil. Tòpics que
repeteixen, sobretot, els que no llegeixen novel·la negra, els que s’han quedat
en els estereotips del detectiu de gavardina bruta i el policia descuidat. A tots
ells, als esquemàtics i simplistes, els convidem a aquesta taula. Avui defensem
la riquesa del nostre gènere preferit.
Quanta raó, quantes
creences errònies ancorades en el passat, quants prejudicis, quanta ignorància.
Efectivament, quant simplisme!
Al voltant de la
taula, un moderador d’excepció: Àlex Martín Escribà. Els participants: Víctor
del Árbol, Eugenia Tusquets, Juan Bolea i Begoña Huertas.
Àlex Martín Escribà
va demostrar amb escreix que és un dels màxims coneixedors del tema. La seva
introducció i les intel·ligents preguntes que formulà als convidats avançaren
en la línia de corroborar la diversitat que el gènere posseeix actualment.
En primer lloc, va
intervenir Víctor del Árbol, que ens mostrà la seva novel·la, recentment
publicada, Respirar por la herida. L’anterior, La tristeza del samurái, ha triomfat moltíssim, especialment a
França (quina ràbia que els de fora hagin de descobrir els nostres autors!), on
ha obtingut Le Prix du Polar Européen a la millor novel·la negra europea. Víctor
es va expressar amb molta claredat, engrescant el personal a llegir-lo. Les
seves són ficcions denses, de personatges, on parla del dolor i intenta aprofundir
en l’ànima humana.
En relació amb els “simplismes”,
Víctor no va qüestionar el gènere. És un bon instrument que s’adapta a les
seves necessitats, encara que sigui a la necessitat de transgressió. L’esquema
de la narrativa negra li sembla molt útil perquè és dinàmic, s’hi poden situar
personatges normals i hi passen coses amb les quals ens hi podem identificar. A
Respirar por la herida, l’autor parteix
del plantejament d’un interrogant: Què passaria si un dia algú ens arrabassa
tot el que tenim? Si la justícia falla, seríem capaços de suportar-ho o
buscaríem venjança? Víctor efectua la pregunta a cada un dels seus personatges.
I cada un li respon de manera diferent. Tanmateix, en cap dels casos no hi trobem
gaire marge a l’esperança.
Les seves novel·les
són corals; els rols dels personatges s’entrecreuen i confonen fins que, de mica
en mica, les ambigüitats i les dicotomies es van diluint. Per a ell, els personatges
són el més important. Més que no pas la trama. Es complau en generar incomoditat
en el receptor, en aconseguir que s’identifiqui amb algú que no s’ho mereix, en
trencar motlles. Arriba un moment en què la veritat ja no interessa al lector. Allò
que importa és l’actuació dels personatges, independentment de la resolució del
conflicte. Com que ara mateix estic llegint Respirar
por la herida, aviat tindreu la meva ressenya, negrots.
De la resta de
participants a la taula, l’autora més interessant, de bon tros, em va semblar l’asturiana
Begoña Huertas, amb la seva novel·la breu Una
noche en Amalfi, un thriller psicològic que, de tant bones vibracions que
em transmeté, em vaig apressar a adquirir a la llibreria Negra y Criminal. L’autora
referí que, en una nit d’insomni, se li va presentar la novel·la del començament
al final. I la va escriure. Com he sentit dir a tants d’altres escriptors,
Huertas no es defineix autora de gènere. No pensava en la narrativa negra quan
va compondre l’obra, tot i que hi reconeix alguns trets: la dosificació de la
informació per generar suspens, la intriga, jugar amb el punt de vista. Per a
ella, el gènere és, efectivament, molt flexible i permet tractar en profunditat
allò que més li interessa, la psicologia dels personatges.
Pel seu cantó, Eugenia
Tusquets ens presentà Tú eres mi asesina,
una ficció de final sorprenent, situada entre Barcelona i Mèxic, que està
muntada a partir d’una gran analepsi i que treballa un tema punyent: l’ampli
espectre de possibilitats de tracte que es pot produir entre un segrestador i
una víctima quan estan tancats junts durant moltes hores. La novel·la reflecteix
la terrible xacra, absolutament verídica i actual, dels segrestos exprés que es
produeixen a Mèxic. Va comentar que, mentre s’estava documentant, va conèixer
històries increïbles, al·lucinants i terrorífiques.
Juan Bolea va fer
un cert recorregut per la història del gènere des dels primers passos de la
narrativa d’enigma, tot trencant una llança a favor del conjunt de modalitats
que el negrecriminal ens ofereix. D‘altra banda, ens va parlar del protagonista
de Pálido monstruo, la seva darrera
novel·la: un advocat penalista de Zaragoza. La història consisteix en una ficció
judicial que Bolea va voler situar en un indret diferent, que no fos ni Madrid
ni Barcelona.
Amb quatre escriptors
convidats, una hora de taula rodona passa en un sospir. Per tant, no va ser
possible exhaurir, ni de bon tros, la temàtica proposada. Amb tot, va quedar
claríssim, atesos els exemples presentats, que la novel·la negra, criminal,
policíaca (o com vulgueu anomenar-la) té una diversitat espectacular i una vitalitat a prova de bomba.
Que sigueu molt
feliços, negrots.
4 comentaris:
Gràcies, Anna!
Com a lectora de novel·la negra em semblen interessantíssimes les teves cròniques!!Jo també estic d'acord amb la riquesa i diversitat d'aquest gènere!
Una abraçada!!
D’acord. No és un gènere gens simplista. He llegit prou noveŀla negra i, sobretot, he llegit els teus articles, per tant és claríssim que es tracta d’un génere molt ric.
Gràcies per la crònica!!!
Hem assistit a la BCNegra 2013 llegint les teves cròniques des de l'ordinador, gràcies per tot el que has publicat!
Tura
Moltes gràcies Anna, reitero el que diu la Tura, no tinc paraules, peró si dir-te que cada dia una mica menys ignorant en aquesi genere, i en tot el que publiques !
Una abraçade
Carme Luis
Publica un comentari a l'entrada