“Serial Fiction” als Juliols de la UB amb Francisco J. Ortiz

Un dels aspectes més gratificants dels Juliols negres 2012 ha estat conèixer gent interessant, entre els quals Francisco J. Ortiz (professor de Llengua i Literatura de Secundària, crític de cinema i expert en còmic, entre d’altres coses). Jo esperava en candeletes la seva intervenció, intitulada “Serial Fiction. Sobre el caràcter seqüencial del relat policíac: de la novel·la per fascicles al còmic i la televisió del segle xxi”. És comprensible, perquè qui em coneix de fa temps sap la meva afecció per les sèries criminals, especialment (i a banda de les literàries) les de televisió. Des de petita he estat enganxada a un munt de sèries, indestriables a hores d’ara del meu bagatge i del meu imaginari. Impossible confegir-ne una llista en aquest moment (seria molt llarga), tot i que és un exercici que algun dia m’agradaria fer.

Francisco J. Ortiz és una persona planera i divertida, que té una gran facilitat de comunicació i que s’expressa amb claredat. És algú que ha estat titllat de “friqui” durant tota la vida, només pel fet de ser valent i admetre les seves afeccions sense embuts. Ja sabem que, malauradament, certs sectors culturals, socials i acadèmics encara no acaben d’entendre que hom pot passar-s’ho pipa amb els superherois, la ciència-ficció i les històries de lladres i serenos sense deixar de ser un professor seriós i un investigador rigorós. Encara consideren de segona categoria aquest conjunt de manifestacions culturals. Per descomptat, ells s’ho perden. Són gent elitista i sectària. Ja s’ho faran.  

Ortiz va defensar una qüestió que jo comparteixo de ple i que, si no m’equivoco, he escrit en alguns llocs. Gran part del plaer que trobem en les plasmacions de gènere (nissagues novel·lesques, historietes de tebeo i de còmic, sèries de televisió) rau en la repetició, en la recurrència, en el reconeixement d’allò que ens resulta familiar. És per aquest motiu que, sovint, davant d’una primera novel·la, sorgeix la pregunta: és el principi d’una sèrie? Quan una novel·la o un telefilm agraden, quan el consumidor s’adona que connecta amb els personatges, en vol més. Sempre en vol més.

Aquest principi universal és a l’origen de les novel·les per entregues, que pretenien fidelitzar el públic. I el mateix succeeix en el món dels còmics. La sèrie com a metàfora de la vida, la necessitat de la repetició inherent a l’ésser humà. El reconeixement dels tòpics, dels llocs comuns, de les convencions, produeix plaer. Una sorpresa inesperada pot agradar, però la transgressió no pot esdevenir total. La norma establerta s’ha de seguir.

Per a mi, personalment, va ser molt important aquesta afirmació d’Ortiz. Massa vegades hi ha gent que, quan teoritza sobre la novel·la negra actual, no sembla tenir clar que, per damunt de tot, s’està referint a un gènere amb un codi prefixat. És una posició que jo m’he vist obligada a defensar més d’un cop i que no tothom acaba de compartir.

Ortiz va anar desgranant, acompanyat d’unes ben trobades imatges, la interessantíssima història del còmic, de la novel·la gràfica, dels seus moments i personatges més rellevants. Resulta del tot impossible reproduir en aquesta crònica tota la informació que ens va lliurar i la diversitat de conceptes que va esmentar. No vull deixar de destacar, però, el seu entusiasme contagiós (m’encanta quan algú adora allò que fa), la seva parla rapidíssima i els seus comentaris aguts i divertits. També intentaré resumir  algunes de les seves aportacions. Va fer referència a “Black Mask” com a publicació fonamental dins del gènere. Fundada el 1920 pel periodista H. L. Mencken, és una eina cabdal a l’hora d’acostar-nos a la literatura pulp, les històries d’aventures, de detectius, de l’ocult, del western. En el seu còmput hi trobem 340 entregues, que s’estenen des d’abril de 1920 a juliol de 1951, en què va desaparèixer.

Ortiz va citar també la famosa agència de detectius Pinkerton, que encara existeix i en la qual hi treballava Dashiell Hammett. Òbviament, la feina marcà l’escriptura d’aquest autor, que va posar sobre el paper el munt d’històries interessants amb què es trobava cada dia en el desenvolupament de la seva activitat professional.

Ortiz, que és un fanàtic de Batman, ens va fer cinc cèntims d’altres personatges que han marcat fites importants. Així, cità “The Shadow”, que sorgeix cap a 1930 i és d’autoria confusa perquè s’inicia en els serials radiofònics. Personatge icònic, que sempre du dues armes al damunt i que passà de la ràdio a la novel·la i més endavant al còmic.  

Un altra figura imprescindible: “Dick Tracy”, de Chester Gould, que representà una mena de pont entre el còmic primitiu i les manifestacions posteriors. Amb ell s’inicien les trames de procediment policial. Les històries de Dick Tracy palesen clarament un dels tòpics del gènere: la maldat que queda reflectida en el físic del personatge. Els dolents de Dick Tracy són molt lletjos. La lletjor vinculada a la maldat (lletjor física i d’esperit).  

Superman, Batman... els superherois, segons que indica Ortiz, en els seus inicis no estaven tan codificats, però van anar canviant amb el temps. De fet, continuen de plena vigència (mai no s’han deixat de fer pel·lícules, sèries de televisió, publicacions, etc.). Ortiz va citar també “The Spirit”, de Will Eisner, autor que està considerat a hores d’ara el pare de la novel·la gràfica per a un públic adult.

En temps propers trobem un autor de còmic, Greg Rucka, que aposta pels personatges femenins. O un altre, Ed Brubaker, que actualment té un producte en curs, Criminal: una minisèrie de 5 o 6 números amb una història que comença i acaba. La següent “temporada” (per dir-ho d’una manera prou entenedora) narra una trama independent de la primera.

La intervenció d’Ortiz va ser variada i extensa. Va fer llistes de detectius, ens va parlar de la fascinació del joc (Cluedo, per exemple), es va referir a autors i personatges, ens va fer cinc cèntims de les seves predileccions. Quant a les sèries de televisió, ens va marcar la diferència entre les tres possibilitats narratives principals. Les “procedimentals” són les sèries amb episodis independents, on la vida dels personatges no avança i es manté sense canvis del primer episodi a l’últim (les sèries antigues, si ho recordeu, eren així: penseu en Columbo). El que importa és resoldre el cas i el plaer de la repetició. Després trobem el “serial”: tot està lligat; la trama té un inici i un final, de manera que, si hom deixa de veure un episodi, perd informació (Twin Peaks o The Killing, per exemple). En tercer lloc, les sèries més abundoses actualment, que combinen les dues possibilitats (procedimental + serial). Els episodis són independents, però el rerefons de l’entorn i de la vida dels personatges va avançant (Expedient X, Fringe... totes les que vulgueu, perquè en són la majoria).     

Com dic sempre, un principi dels blocs és no allargar excessivament les entrades. El lector es cansa i no és desitjable que això passi. En qualsevol cas, amb el resum d’avui he intentat aproximar-vos a una interessant intervenció que a mi, personalment, m’hauria agradat esprémer encara molt més. Va ser genial.

Muchas gracias, Fran.