Harlem Nocturne

divendres, 3 d’agost de 2012

GATACA, de Franck Thilliez





Enmig d’aquest estiu de calor insuportable, la meva amiga Maria (la primera negrota) em va fer arribar una de les seves valuoses recomanacions. Això, per a mi, és sinònim indefectible d’aire fresc. I és que, tret d’excepcions insignificants, la negrota Maria l’encerta sempre.
El cas és que em va parlar de Gataca, del francès Franck Thilliez, un thriller trepidant, d’especulació científica, a mig camí entre la negror més canònica i allò que els entesos (els meus també amics de la Societat Catalana de ciència ficció i fantasia- SCCFF) anomenen “ciència-en-ficció”. Una manera molt adequada per definir un gènere que, situant l’acció en el món real, se serveix de la ciència per construir una trama que suggereix, imagina o especula situacions “possibles” (sovint esglaiadores) vinculades a diferents disciplines científiques.
Reconec que havia d‘haver fet més cas a la Maria fa uns mesos, perquè ella assegura (jo no ho recordo, no sé on tinc el cap) que em va recomanar un altre títol del mateix autor, La síndrome E, que també l’havia sorprès molt favorablement. En realitat, La síndrome E és la primera part de Gataca. Tot i que ambdues obres es poden llegir de manera independent, hi ha fets del primer llibre que tenen reminiscències i conseqüències en el segon. L’autor s’ha preocupat que tot s’entengui molt bé, però la meva ment cartesiana (que la tinc, encara que no us ho sembli) m’està torturant. Ja sabeu que m’agrada llegir-ho tot en ordre (ho he fet sempre que he pogut: Wallander, Millhone, Brunetti) i, per tant, també hauria desitjat seguir la norma en aquest cas. Poc remei té ja la cosa. Però ho resoldré dins del possible adquirint, així que passi per una llibreria, la famosa Síndrome.
Però bé, que m’estic empatollant excessivament. Anem al gra.



Gataca compleix el gran requisit que, per a mi, ha de tenir tota bona novel·la de gènere: enganxar irremeiablement el lector. Així que la comences, caus en un estat de trànsit que t’impedeix deixar-la i que aconsegueix que les 572 pàgines passin en un sospir. Tensió, intriga, girs inesperats, especulació científica que posa els pèls de punta, personatges complexos, ambients diversos i ben retratats. Des del punt de vista de la ciència, ignoro la versemblança de tot plegat. Espero que els meus amics metges i biòlegs (pico l’ullet especialment a Salvador Macip i a Jordi de Manuel), exposin el seu veredicte. Tanmateix, a mi ja em serà indiferent. Com a lectora profana en aquestes matèries, ja hauré gaudit intensament d’una història que, si més no en aparença, sembla ben documentada i argumentada.
Al cap i a la fi, la ciència-ficció (i la ciència-en-ficció) tan sols han de tenir present la importància de guardar la coherència interna. Quan Aristòtil, allà en la seva Poètica, ens parlava de versemblança, es referia a això. I el mateix feia l’amic Horaci, en l’Epístola als Pisons, quan defensava  el concepte de “decòrum”. La ficció ha de ser creïble en ella mateixa, ha de ser respectuosa amb el lector. Ha de crear la impressió que, allò que ens ofereix, pot passar de veritat. Gataca parteix de fonaments reals per després especular de manera ordenada i travada. Si això rutlla, ningú no tindrà res a dir.  



Com us podeu imaginar, no desvetllaré ni un borrall de la trama. Els meus llavis estan segellats. Però sí que us puc avançar que la novel·la es planteja una interessant reflexió envers la violència humana. La violència és innata o adquirida? La portem inserida en el codi genètic o es desenvolupa més endavant? Quina relació tenim amb avantpassats que van viure fa més de 30.000 anys? Què s’amaga darrere de la profunditat insondable del nostre cervell? Fins on podem arribar en nom de la ciència?
Thilliez construeix un edifici molt intel·ligent on posa en joc la teoria de l’evolució, els descobriments de la genètica més avançada, els estudis sobre la violència, la recerca mèdica i antropològica... i ho vincula tot plegat a una trama criminal dura, inquietant, imaginativa i ben estructurada que no pot deixar indiferent ningú.
Gataca posseeix alguns dels trets del bestseller, però del “bon” bestseller. D’aquell que no pren el pèl al consumidor, sinó que el fa xalar amb la legitimitat de la millor literatura d’entreteniment.
Personalment, m'encanta que l'acció tingui lloc a França, és clar. I un dels grans encerts: els dos personatges principals: en Franck Sharko i la Lucie Henebelle. Torturadíssims, això sí, però valents, eficients i resolutius. Thilliez condueix els dos protagonistes, sense miraments, en un duríssim viatge personal (cadascú pel seu cantó) que va de la follia a la cordura. I ho vehicula a través de la necessitat humana de saber, d’esbrinar, de tirar endavant. D’allò que, malgrat la maldat que ens acompanya com a espècie, ens ha fet evolucionar i convertir-nos en sapiens sapiens. Qui ho sap! Potser tan sols es tracta de l’atàvic desig de la supervivència.
No deixeu passar la novel·la, negrots. En gaudireu segur.    

12 comentaris:

Jordi Canals ha dit...

He seguit amb molta atenció el teu comentari; m’encanta.

Maria ha dit...

1) Em trec el barret davant d'una ressenya tan ben parida en plena canícula. Et demanaria un cop més com t'ho fas, però no vull repetir-me.
2) Una mala notícia per a la teva cronològicament ordenada mania lectora: el Sharko ja sortia com a mínim en dues novel.les anteriors a La síndrome! Ho acabo de veure a la Wikipedia francesa. Brrr.
3) Dues paraules que he après llegint-te: ciència-en-ficció i cordur. I una que he reincorporat via DCVB (quin ensurt filològic m'has clavat): cordura.
En resum: gràcies, gràcies, gràcies!

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, negrota primera. Saps que, per a mi, la teva opinió és fonamental.
Tema 'cordura': aquest DIEC2 de vegades té mancances poc comprensibles, però jo ja fa temps que, via DCVB, havia situat el mot en la meva llista blanca.
Tema Sharko:
La meva ment cartesiana s'està recargolant cada cop més.
Ho haurem de resoldre.
Petonets!

Anònim ha dit...

A mi m'agradaria saber que hi faig jo, enmig d'unes ments tan privilegiades...fas unes ressenyes tan ben fetes que m'avergoneixo de la meva ignorància, però estic tan contenta quan veig un enllaç teu Anna! a més, perdo la por d'escriure en català i vaig possant llibres a la llista, per cert llarguíssima. Gràcies per tot, Tura.

Anna Maria Villalonga ha dit...

No diguis aquestes coses, Tura. Jo t'agraeixo la teva fidelitat a prova de bomba i la teva amabilitat. I et felicito per perdre la por!

Hele la Sabatera ha dit...

Fa molt bona pinta, m'el apunto a la llista de llibres pendents

Carme Girona ha dit...

Si el llibre és la meitat de bo que la teva ressenya m'agradarà.Per algun hauré de començar...

Teresa ha dit...

Que afegit des d'ara mateix a la immensa llista de llibres per llegir...però aquest curs tindré més temps...ja veureu, ja...quina empenteta li dono a les meves "lectures pendents"!!
Moltes gràcies, Anna!!

ALÍCIA MARSILLACH ha dit...

Hola a tothom.Us haig de dir que no cal anar a la Wikipedia. Jo n'he trobat moltes dades a Google i he llegit, aproximadament, de què va la història. El Sharko sembla un personatge interessant.
Quant a això de ser cartesiana, NO, SI ET PLAU, JA TINC PROU AMB LA MEVA AMIGA MARI CARMEN. Cada cop que es fica amb mi, surt amb el cartesianisme i amb el seu cervell quadriculat. I jo, que sóc amiga seva des que teniem deu anys, penso que en Descartes s'en faria creus.
A mi m'agrada més l'Emmanuel Kant.

Anònim ha dit...

Devant la teva esplèndida resenya, GATACA, amb sembla molt interesant, m'agrada molt, quan hi ha trama científica. Me l'apunto a la llista.

Gràcies Anna

Carme Luis

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

La teva ressenya m’ha fet córrer a apuntar-me el títol i autor d’aquest llibre a la meva llista. El vull llegir! Te’n recordes que el vas comprar amb mi a Palamós? Qui ens havia de dir fa temps que un dia aniríem juntes a una llibreria.
A més d’activista literària t’hauríem d’anomenar ressenyadora número u. Ets fantàstica escrivint ressenyes, i tens prou enginy per no descobrir res que el lector no hagi de saber abans de llegir el llibre.

Anna Maria V. ha dit...

Sí, Shaudin. Vam anar-hi juntes! Semblava impossible, eh?
Ara ja he comprat també "La síndrome E". De fet, ja l'estic gairebé acabant.
En breu, una altra ressenya.
Petons i gràcies a tothom!