Asesinato en el Savoy, de Maj Sjöwall i Per Wahlöö

Asesinato en el Savoy és la sisena entrega de la sèrie de 10 novel·les escrites pel matrimoni suec. Els negrots assidus heu pogut llegir totes les ressenyes, ja que recordo que Roseanna, el primer títol de la nissaga, va ser també una de les meves primeres entrades en aquest bloc. Després, a mesura que les novel·les han anat apareixent, també han arribat la resta de ressenyes, per ordre rigorós.
El cert és que Asesinato en el Savoy no aporta grans novetats. Com de costum, el llibre paga moltíssim la pena. La investigació del cas criminal torna a ser coral, dividida entre les ciutats de Malmö i Estocolm, però Martin Beck resulta un cop més l’ànima i el fil conductor de la trama. La seva vida privada sí que sofreix alguns canvis en aquest capítol, però no us feu il·lusions, negrots, que no penso avançar res.
M’ha tornat a sobtar la vigència d’aquestes obres. No m’estranya gens que hagin constituït un punt d’inflexió en la narrativa negra sueca (i escandinava en general). Són àgils, trepidants, de lectura molt plaent. I amb un enfocament absolutament modern. Res no hi té a veure la gràcia que ens fa que encara fumin com a carreters dins dels despatxos o que no coneguin l’ADN. El transcurs de les investigacions, al marge d’aquestes qüestions, funciona molt bé, amb versemblança i adequació a la realitat.

L’edició en castellà va introduïda per un pròleg d’Arne Dahl, que es manifesta també hereu del matrimoni. Insisteix en el fet que la intenció que va moure Sjöwall i Wahlöö a crear la sèrie no va ser tant la de revolucionar el gènere negre com la de palesar els canvis que s’estaven produint en la societat sueca. Canvis que ells, des de la seva ideologia i militància política, veien amb molta desconfiança i esperit crític. Penso que té raó i que a Asesinato en el Savoy aquest aspecte s’aprecia especialment. Tant des de la ironia i l’humor com des de la queixa continuada, el matrimoni no deixa d’incidir sense treva en els defectes del sistema polític, administratiu i social del seu país, que els preocupa profundament.
Tal vegada Asesinato en el Savoy trontolla una mica en la simplicitat de la resolució del final, un pèl precipitada. Tot i que ja sabeu que valoro molt positivament que els textos no s’allarguin de manera supèrflua, aquí el desenllaç podria haver tingut una cadència més lenta i elaborada, que hauria funcionat millor. Intueixo que la mancança té relació amb l’autèntica intenció dels autors, exposada més amunt. Perquè si una cosa aconsegueixen sens dubte, a desgrat de la fulminant liquidació del cas, és la denúncia punyent de les diferències de classe i de les injustícies socials.
Sigui com sigui, negrots, m’ho he passat pipa. En alguns fragments, he rigut de valent. No puc deixar de recomanar-vos aquesta novel·la i, per descomptat, tota la sèrie. No em cansaré de dir que és el millor que hem tingut entre mans en molt de temps.