Harlem Nocturne

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Avui un relat meu: "LLOCS COMUNS"


Llocs comuns, d'Anna Maria Villalonga

La tempesta imminent es percep en l’aire. Els trons ressonen cada cop més a prop. S`ha aixecat un fort vent que sacseja amb fúria les branques dels arbres. La seva remor, damunt la teulada, és salvatge i sonora. Han callat els ocells. Les finestres obertes filtren una llum groguenca, esmorteïda. L’aroma de la pluja penetra pertot com una llambregada que colpeja els sentits. Comencen a caure gotes gruixudes que solquen la terra. Els trons es reafirmen, potents. Les fragàncies s’enterboleixen i es barregen. Sense avisar, la pluja esdevé una cortina intensa que enfosqueix el paisatge. Inesperadament, el vespre clar es converteix en nit, una nit prematura que obliga l’home a tancar les finestres i a encendre el llum.
La casa està aïllada del petit nucli urbà, envoltada de boscos i de muntanyes. L’home hi viu tot sol. Passa el dia assegut davant de l’ordinador, escrivint la gran novel·la de la seva vida. És per això que és allà, perdut en el no-res. Buscava tranquil·litat i va trobar aquell indret: un casalot antic que necessitava reformes, però suficientment equipat per passar-hi una temporada. Sóc el típic autor en ple procés creatiu que es retira a una mansió solitària per poder escriure, va pensar en instal·lar-s’hi.
L’activitat creadora el té absolutament abstret. S’hi dedica febrilment, en cos i ànima. De vegades, s’oblida de menjar, d’anar al lavabo, de dormir. No es dutxa, no es canvia de roba. Passa hores i hores teclejant sense treva, els ulls vermells i els dits entumits. No puc parar, medita en un moment de lucidesa. M’estic convertint en l’artista dominat per la inspiració que només viu per a la seva obra i no recorda les coses bàsiques.
Beu en excés. Whisky, vodka, ginebra. S’ha muntat un rebost ben proveït d’ampolles. És fumador, però darrerament havia intentat deixar-ho. Ara no pot. Damunt la taula, a tocar del portàtil, hi ha sempre un cendrer ple de burilles gastades. Abans de traslladar-se, tenia un afer amb una dona divorciada. Era bonica i apassionada, però massa possessiva. No li va dir que marxava. Els primers dies, ella el trucava al mòbil amb insistència. Ell no l’agafava mai. Finalment, ella se’n cansà. O potser es va descarregar la bateria. No n’està segur, però ara ja fa dies que no el molesta. Amb l’ull mig cluc per evitar el fum, el cigarret penjant dels llavis i un got a la mà, l’home cavil·la amb un somriure irònic. És l’escriptor autodestructiu a qui no importa res tret de la seva obra.
Amb l’arribada de la tempesta, els vells murs es queixen com un ésser viu. Per les escletxes s’escola l’udol de l’oratge. El so planyívol del vent penetra amb un murmuri continu pel forat de la xemeneia. Quan l’obscuritat creix i la pluja augmenta, l’home s’acosta als vidres i contempla l’exterior. Els llamps dibuixen formes fantasmagòriques contra el cel de plom, il·luminant momentàniament el llindar del bosc. L’home, de sobte, no pot evitar una esgarrifança. En qualsevol novel·la policíaca, un assassí sorgiria del bosc i mataria l’escriptor de la casa aïllada.

El va trobar al cap d’una setmana la dona de fer feines. Jeia enmig d’un bassal de sang, al terra de la sala. Els forenses calculen que el van assassinar la nit de la tempesta. La policia no va trigar gaire a identificar el culpable. Fou el boig que havien atrapat aquella mateixa nit, quan intentava agafar un autobús sota la pluja. Havia aprofitat una badada dels infermers i havia fugit de la institució mental de l’altra banda del poble.

Casavells (Baix Empordà, Juliol 2009)

18 comentaris:

Anònim ha dit...

Està molt bé, però aquest ja l'havia llegit, jo.

IO

elisabet ha dit...

m'agrada molt! compleix tots els requisits d'un conte d'intriga, amb els seus tòpics pertinents (sense que en sobri cap ni un, ep!, si no no funcionaria).

judit ha dit...

A mi també m´ha agradat molt.Com diu l´Elisabet compleix tots el tòpics que s´esperen a un relat de por. Però el títol no enganya, "llocs comuns". Ens podem imaginar perfectament a l´escriptor, totalment alienat davant de la pantalla, amb la nit i la tempesta al fons. Jo m´he imaginat a l´ escriptor com el Russell Crowe d´"Una mente maravillosa" i al boig com el Jack Nicholson d´"El resplandor". Aquí queda apuntat per si algun productor cinematogràfic també llegeix aquest bloc. ;-)

Anònim ha dit...

M'ha fet por per dues raons. La primera és òbvia: és un relat de por. La segona, Anna Maria, és més difícil d'endevinar: la primera part del relat m'ha fet pensar que tens poders mentals especials, perquè tinc una novel·la que comença gairebé igual. Un escriptor aïllat de tothom escriu davant de l'ordinador...
M'ha fet venir una esgarrifança.

Vicenç Mengual.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Carai, gràcies a tots.
Realment, com diu la Judit, el títol no enganya. Vaig voler fer un relat ple de tòpics que funcionés mínimament malgrat això.
Si t'ha fet por, Vicenç, vol dir que alguna cosa he aconseguit.
I potser tenim telepatia, però jo més m'inclino, precisament, pels "llocs comuns".
Hahahaha.
Gràcies a tots per llegir-me.
Ah, per cert, mentre l'escrivia, la tempesta es produïa de debò. Jo ja havia fet el plant d'escriure aquest relat, i el fet que comencés una tempesta fortíssima, em va empènyer a fer-ho en aquell moment.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Evidentment, negrots, on diu "plant" vol dir "pla".
Són els dits, que, com els de l'escriptor, corren massa damunt del teclat.

Elies ha dit...

Com sempre, molt bé.

electra ha dit...

llocs comuns: la descripció de l'entorn i del personatge compleix del tot amb els arquetips del gènere, crec: t'hi trobes i el trobes perfectament com t'esperes trobar-l'hi.
(jo em pensava que l'assassí era la ex, però. dec ser un punt massa romàntica per a la labor...)

Unknown ha dit...

Jo, com l'Electra, em pensava que seria la divorciada l'assassina....però igualment m'encanta el final. Trobo que està molt ben ambientat l'escena i l'escenari. El puc veure. I té un puntet autodestructiu...Ben bé podria haver acabat també que moria ennuegat entre una burilla i un glop de vodka...i que un parell de corbs s'havien escolat per una finestra mal tancada i li havien buidat els ulls...ufff..que bèstia que soc...Anna,,que m'agrada molt...ja veus m'has fet anar la imaginació destralera..he.he.he.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Hahaha. M'encanta que un relat meu us faci volar imaginativament. La veritat és que el boig escapat del manicomi també és un lloc comú, el darrer lloc comú del relat.
La ex no era prou important per matar-lo. Era una ex de pa sucat amb oli. A més, hauria d'haver allargat el conte per justificar com l'havia trobat i no era la meva intenció fer una història llarga. Crec que la brevetat, en aquest cas, juga al seu favor.
Gràcies, amics.

judit ha dit...

A mi també m´has fet volar la imaginació, Anna.
Jo creia que l´escriptor s´havia matat a si mateix, rollo desdoblament de personalitat, tipus "Psicosi". També hagués estat bé, no? L´escriptor autodestructiu que òbviament s´acaba destruint a ell mateix i a la seva obra...
Però tenint en compte els "llocs comuns" no hi podia faltar de cap manera el boig fugit del manicomi.

Anna Maria Villalonga ha dit...

La teva solució, Judit, m'agrada força, però hauria estat una altra història, no tant basada en una continuïtat de tòpics, que és el que jo volia fer. Al cap i a la fi, el tòpic de l'autodestrucció ja existeix, però no necessàriament ha d'acabar amb ell abans del boig!!!
Hahahaha. Un assassí tocat de l'ala era fonamental.
No sabeu com m'agrada que parleu del relat, opineu i exposeu idees.
Un altre dia en faré un altre de relat de llocs comuns i usaré tot el que se us està acudint.

Llaudal ha dit...

En el camp les variacions climàtiques impacten molt més. El sol impregna de més vitalitat que a la ciutat i la grisor del cel encongeix molt més l'ànim. O ens reclou al nostre claustre personal, allà on trobem pau, però també els nostres fantasmes particulars i culturals.
Tòpics? Val, però ben descrits i ben narrats. Un final més agosarat? Potser també. Va a gustos.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Agosarat? Bé, la idea era la contrària. No ser agosarada, que podia haver-ho estat de moltes maneres, sinó aprofitar els tòpics més coneguts. Una mena d'exercici de llocs comuns, com el títol indica. Malgrat tot, com que veig que la qüestió del final dóna molt motiu de debat, proposa'm el teu.
A veure si aconsegueixo crear un altre relat (o més d'un) amb els vostres suggeriments.
Estaria bé, no?
Saps què penso, Narcís? Que el fet que cadascun de vosaltres debatiu sobre el final indica fins a quin punt tots tenim molts tòpics diversos i variats assumits potser des de fa anys. És curiós i interessant, crec, tot plegat.
Gràcies.

Ma. Lluïsa ha dit...

Molt rebé. Es llegeix amb avidesa per saber què més passarà. El final et treu de l'embolcall de màgia que genera la narració per portar-te a la cruesa de la mort. No hi ha complot, no hi ha mòbil, no hi ha història, tant sols hi ha un boig.

Anna Maria Villalonga ha dit...

Sí, Lluïsa, exactament. L'engalzament dels tòpics que acaben amb el del boig. Algú en una casa perduda, enmig d'una tempesta, assassinat sense motiu. La veritat és que m'ho vaig passar força bé escrivint-lo.
Gràcies per participar!!!

Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

M’ha agradat l’ús que fas dels topics. També com expliques l’obsessió de l’home. Tot llegint el conte m’he preguntat què està escrivint realment. Ell creu que una novela –això ens indica el narrador–, però no podria ser que tot el que fa és escriure unes paraules i anar-les repetint com el personatge de la història d’Stephen King a “The Shining” (la que convertiren en la película del mateix títol i que Kubrik va dirigir)? Cabories meves.
Shaudin

Anna Maria Villalonga ha dit...

Gràcies, Shaudin. Si has llegit els comentaris anteriors, veuràs que cadascú hi ha dit la seva. Sobre l'assassí, sobre els motius del conte, etc. La meva intenció, com ja he fet palès, era només aprofitar alguns tòpics i reunir-los, de manera que encara fossin capaços de despertar un mínim interès. Com si fos un exercici, un experiment. El teu final, per què no? Ara recordo les paraules del protagonista de "The Shining": "No por mucho madrugar amanece mas temprano".
A mi m'alegra que quatre ratlles donin de si per tanta elucubració.
Una abraçada,
Anna